Estiu 2006: Hassan Nasral·là, la consolidació del líder

La mort de Hassan Nasral·là m’ha despertat els records de la meva estada l’estiu del 2006 a Damasc. Aquells dies va tenir lloc l’anomenada Segona Guerra del Líban entre Israel i l’Hesbol·là, un conflicte que va afectar el Líban, els Alts del Golan sirians i el nord d’Israel. Aquell episodi, que va durar un mes, va acabar amb un alto-el-foc negociat per l’ONU. El nom i la imatge del clergue xiïta Hassan Nasral·là encapçalava els informatius de tot el món. Era l’únic dirigent àrab que havia aconseguit de resistir contra Israel en seixanta anys. El clergue guerriller era adorat com un heroi als països àrabs perquè havia aconseguit de plantar cara al poderós, i molt superior, exèrcit israelià.

Durant l’enfrontament, jo era a Damasc, la capital de Síria, a cent quilòmetres de Beirut i de la guerra. Pels carrers es vivia la situació al país veí amb nervis i por, embolcallats d’orgull nacionalista. El nom de Hassan Nasral·là, popularment anomenat Aba Hadi, era en boca de tothom. La seva imatge era omnipresent. La gent es reunia davant els televisors i les ràdios, als cafès i als mercats, per saber les últimes notícies de la guerra i escoltar emocionats les arengues del líder de l’Hesbol·là. Aquells dies a Damasc tenia la sensació d’assistir al naixement, o a la consagració, d’un nou líder àrab, temut i odiat pels uns, venerat amb fervor religiós i nacionalista pels altres.

Hi havia pantalles de televisió per tot arreu. Mostraven imatges de destrucció d’edificis, cadàvers polsegosos de criatures, mares desesperades, foc, explosions, moviments militars. De tant en tant, apareixia, com en un oasi de pau i serenor, el rostre messiànic de Hassan Nasral·là, líder de l’Hesbol·là, que emergiria del conflicte amb forces renovades i la moral ben alta. Jo feia fotografies, molt discretament. En podeu veure unes quantes en aquest reportatge. També prenia notes: “És una popularitat que, pel que dedueixo de les cares il·luminades d’emoció de la gent, sembla sorgir de l’agraïment i l’orgull, fins a arribar al fervor religiós. Per a aquesta gent, l’adoració al seu heroi resistent, amb una aura de misticisme contingut, sembla venir de temps antics, com si fos quelcom gratificant i alliberador.”

Al vell Damasc, l’estàtua eqüestre del kurd Saladí, que expulsà els croats al segle XII, empunyava aquells dies la bandera de l’Hesbol·là. Al Souk al-Hamidieh, prop de la mesquita dels Omeies, Nasral·là era el protagonista del paisatge. De vegades, poques, compartia cartell amb el president sirià Baixar al-Assad, els pòsters de propaganda i les banderes eren per tot arreu. A les parades més inversemblants, entre caramels i samarretes de nens, cafè, pipes, espècies, collarets o catifes. Recordo aquell mercat com un gran aparador de la propaganda xiïta i el sentiment popular dels sirians aquells dies de guerra. Fins i tot, venien la seva imatge en clauers, i, pels carrers cristians, a botigues d’estampetes al costat de les imatges de Jesucrist, la Verge Maria o el nen Jesús.

A la majestuosa entrada de la via principal del mercat, hi havia grans pancartes vermelles escrites en àrab, anglès i francès. S’hi podien llegir frases com: “El poble de Síria, des del més profund dels seus cors, crida. Estem amb tu i amb la resistència, Aba Hadi. Diuen que ets un terrorista. Però totes les religions diuen que el qui lluita contra els ocupants per defensar la pàtria no és terrorista. El terrorista és el sionista que mata nens a Palestina i el Líban. La resistència serà molt més forta que totes les armes de mort, traïció i genocidi que Amèrica subministra a l’ens sionista. La victòria arribarà, per la gràcia d’Al·là. Que Al·là us faci victoriosos.” Han passat divuit anys, el líder Hassan Nasral·là, ha mort a Beirut sota les bombes israelianes, ignoro què deuen dir les pancartes actuals.