‘Estiu 1993’, els silencis d’un film

  • El rerefons subtil de la sida i la droga en la pel·lícula de Carla Simón, que brilla pel coratge del relat i les prodigioses interpretacions infantils

Mercè Ibarz
07.07.2017 - 22:00
Actualització: 08.07.2017 - 08:37
VilaWeb

El cine crea vida, sens dubte. N’és una mostra bellíssima el primer llargmetratge de Carla Simón (Barcelona, 1986). Emociona i commou el públic i ha merescut un seguit de premis europeus de relleu: no és gens estrany, s’ho val molt. Revela tantes coses que et quedes parada. El primer que se m’acut és que Estiu 1993 és tan jove com la seva directora. Si ella té trenta anys, el film parla i mostra les persones i els paisatges amb la puresa de la joventut. La cinta diu les coses com si no les hagués dites mai ningú: una nena de sis anys afronta el canvi radical del seu món i li sobreviu. Surt de la pròpia història personal de la Simón, potser per això tenen la mateixa edat. El cos a cos de la càmera amb el tema i els personatges traspassa la pantalla fins a crear un conte meravellós de tan real i natural que és.

La nena Frida passa de viure a la capital al camp, en uns paratges garrotxins que no tenen res de postal sinó que més aviat són feréstecs, contracara dels carrers asfaltats que fins llavors ha conegut. On hi havia festes amb castells de foc hi haurà festes amb gegants i capgrossos (que poc que es veuen en el nostre cinema, per cert). També la família que l’acull, els seus oncles i la cosineta, són diferents de la família de la ciutat. Hi ha molts més matisos però no vull desvelar-los, que la cosa millor és anar-los descobrint. Com en totes les pel·lícules, però aquesta de manera ben particular… Em limitaré a apuntar alguns aspectes del rerefons de la trama.

Des del primer moment sabem, pel títol, que som a primers dels anys noranta: no esperem doncs que hi hagi pantalles de mòbils ni tantes altres que ara ens volten. Fa gràcia veure les joguines de les criatures de llavors, com ara la ràdio amb el micro per gravar-se i cantar karaoke, o les cançons dels anuncis de la tele. Mentre la veia, en els moments que les imponents interpretacions em deixaven pensar, em vaig fixar que Estiu 1993 és també una història postolímpica, d’aquella Barcelona.

És la primera cosa per sota que revela aquesta pel·lícula feta de silencis. Són silencis necessaris per a explicar des del punt de vista d’una criatura tan petita –acompanyada d’una altra encara més petita, de quatre anys– com recomença la vida. Una altra cosa és com ha aconseguit el prodigi de les interpretacions. Les nenes Frida (Laia Artigas) i Anna (Paula Robles), repeteixo que de sis i quatre anys, fan que l’espectador visqui en primeríssima persona la vida que es crea entre elles. Bruna Cusí en el paper de la mare i David Verdaguer en el del pare, creen més vida també. Tot aquí passa de manera intensa i suau, un drama contingut que no t’esclata a la cara i que a la vegada et transporta a les contradictòries emocions de la Frida. Aquests silencis conformen el guió, molt bo, que Carla Simón ha escrit i realitzat. Parlo d’un altre silenci, que toca a l’espectador omplir: any 1993.

En aquella Barcelona olímpica i post, i fins la Catalunya ídem, molts van morir de sida. La pel·lícula ho diu amb delicadesa, amb el·lipsis gairebé sempre, fins a la conversa del final de la Frida amb la seva nova mare. La pel·lícula encara brilla més així, és cert. Cap concessió a l’espectacle. Sense jutjar-ho, amb finor, sense amagar. Però en parla, sent així segurament una de les poques pel·lícules del país que ho fa. La representació que la nena Frida fa de la seva mare morta, en un dels moments singulars d’aquest film que en té molts, colpeix. La sida causada per la xeringa de la droga (silenci redoblat). La droga és un dels silencis de la nostra cinematografia, massa: en va morir molta gent.

No és el primer cop que Carla Simón tracta d’aquests temes. Els seus treballs de cine fins ara, després de llicenciar-se a la UAB i fins a realitzar aquest primer llargmetratge, els ha fets a la London Film School. Born positive, del 2012, és un curt de divuit minuts sobre tres joves londinencs nascuts amb el virus (que ha voltat i continua voltant per festivals). Els altres films seus, fins a arribar a Estiu 1993, són també curtmetratges, centrats primordialment en la infància i en les relacions familiars. Una realitzadora, en suma, que s’acara als silencis. No us perdeu Estiu 1993.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor