Estimats homes

No podia parar de plorar. Passaven els crèdits sobre un fons negre i encara continuava allà, sacsejada a sanglots pel final espantós d’aquell film de factura senzilla i amb més veritat de la que era capaç de suportar.

No sé quanta estona vaig passar així, després de veure Osama, ara fa una colla d’anys. El director afganès Siddiq Barmak hi narrava l’agonia de les dones sota el règim dels talibans, tot seguint la història (real) d’una nena que s’havia fet passar per nen per mirar de sobreviure. Mentre va poder.

El temps que fos, hi vaig estar. Aquest no és el cas. Si ho explico és perquè després em vaig girar cap al meu xicot, que tenia encara al costat, en silenci, i no sé quina mirada li devia fer o quina cara devia posar o què, que em va dir:

—No és culpa meva.

Tenia raó, és clar.

I després, passada aquella ira general, vaig pensar en els ‘nostres’ homes, diguem-ne, els que abracen i avancen i acompanyen. Que també hi són.

Aquest estiu, de fet, s’han mostrat al món d’una manera realment preciosa, imaginativa i valenta. És difícil de veure aquestes imatges sense emocionar-se. Desenes, centenars de fotografies d’homes amb el cap tapat amb un mocador al costat de dones amb els cabells lliures. A l’Iran.

A casa seva, amb les filles, les germanes, mullers, nebodes, amigues. Amb la mare. No sé quina de les imatges m’agrada més: la del grup de joves de somriures desafiadors, elles amb pantalons i cabells curts a la moda, ells circumspectes de mocador; la del pare que acluca els ulls i somriu de selfie al costat del fill, abraçat a les filles; la de l’home amb barba assegut a terra que honora la mare d’ulls fondos i vida feta, i l’orgull que traspua la dona, gairebé felicitat; parelles, famílies, gent de totes les edats.

L’any 2014, la periodista iraniana Masih Alinejad va encetar el projecte My Stealthy Freedom (‘La meva llibertat furtiva’) que convidava les dones a fotografiar-se sense el vel obligatori i penjar-ho a internet. Aquest estiu, la crida s’ha ampliat. Hi han posat una etiqueta, #MenInHijab, i ha estat un èxit. Ha mostrat una solidaritat activa que esborrona i sorprèn. No és usual que els homes es manifestin a favor de la llibertat de les dones. Ho han fet. Allà a l’Iran. On hi ha una cosa que se’n diu ‘policia de la moral’ que castiga les dones que no porten els cabells tapats, o no prou tapats o el que sigui: que castiga. S’han fet aquestes selfies precioses i han dit que no poden suportar de veure la mare sufocada per la calor, dins del hijab ‘que gairebé no pot parlar’ o que ‘esperem que un dia, a cada família, la llibertat individual de cada persona sigui respectada. No penso que obligar algú a portar el hijab sigui un signe d’honor’.

És un gest d’aparença senzilla i de potència tan gran que retorna la confiança en la humanitat. I en els homes que inclou.