“Estimar els objectes”, l’exposició per a escoltar amb els ulls Pep Gimeno, Botifarra

Fins al 19 de març es pot veure al convent de Sant Domènec de Xàtiva una exposició feta a partir dels objectes antics que Pep Gimeno, Botifarra, arreplega, cuida, col·lecciona, desitja i estima. La majoria els ha comprat. Alguns altres, pocs, els hi han donat. És una tria feta pels comissaris Aureli Domènech i Tono Herrero a partir de les emocions del cantant. La majoria de les peces que s’hi exhibeixen provenen de la casa Cuesa, que Botifarra ha convertit en un cau de la memòria, la creació i la preservació. En realitat, en el museu d’etnologia que ell voldria que Xàtiva tinguera i que no té per falta d’interès d’uns i altres, diu. I deixa la frase en suspens perquè qui siga confrare que prenga candela.

I és per això que ha decidit de traure unes 250 peces de la casa i mostrar-les. “Això no s’ha de perdre, jo vull que la gent gaudesca amb totes aquestes coses perquè les coneix, i que la gent jove sàpiga què són i per a què servien”, diu. El projecte ve d’antic, d’abans de la pandèmia, i fins ara no s’ha pogut fer.

Sense intenció exhaustiva

No és en cap cas una exposició feta amb interès de categoritzar les peces de manera científica, ni tan sols cronològica. No és una selecció de les eines de determinats oficis perduts, ni una representació del mobiliari d’una casa rica o d’una casa pobra. Tampoc no és una tria de l’excel·lència segons l’estat de conservació dels atuells o la dificultat per a trobar-los. És un present, una ofrena de sensacions que no es poden destriar del goig o l’estremiment que pot causar sentir la veu de Pep Gimeno quan canta o quan explica que, ja gran, ha comprat cavallets de cartó, rossins, en diu, perquè era la joguina que somniava que li deixaven els Reis any rere any. A vegades, si a casa les coses no anaven bé, només trobava algunes monedes de xocolata i aquell paquet de cigarretes Ideales, també de xocolata. I en veure els cavallets, la post de planxar tan petita o el llitet amb una nina que sembla un petit cadàver, el visitant reconstrueix amb pocs fotogrames una infantesa més o menys semblant.

Per això la veu de Botifarra és a tota l’exposició. A les capelletes de la gran sala hi ha objectes agrupats per categories tan orgàniques i intangibles com Record, Plaer, Desig, Consciència, Recuperar i Difondre. Tot un recorregut vital d’aquell qui sap que els objectes no tenen valor per l’ús que se’ls pot donar, sinó pel que han tingut. Però també per la capacitat d’evocació i per ser escola. I a cada capella, una pantalla amb un fragment de vídeo on el cantant recrea una situació capaç d’animar aquelles peces i posar-les al servei del visitant.

Una taula que és una ofrena

Tono Herrero, un dels comissaris, explica el concepte d’ofrena de la mostra dins l’espai conventual, fred, amb un teginat tan alt que potser sí que arriba al cel. Les calories les aporten les andròmines i les històries que expliquen. I és per això que, a banda d’una col·lecció de cadires de cordatge dubtós que no conviden a seure, sinó a imaginar qui s’hi ha assegut, i què hi feia assegut, i quan i amb qui, i…, hi ha una taula llarguíssima. Com un banquet de comunió entre les emocions de Botifarra i els espectadors d’aquella col·lecció.

Un cep de rabosa, una falç de segar, una pedra de tres quilos, una barcella, una romana, un orinal, un reclinatori, una menjadora de fusta, un piló, un àlbum amb les etiquetes d’ampolles de refresc, un morter de marbre, una maleta, la capelleta del veïnat. Fragments de vides que no admeten cap mena de sistemàtica museològica, il·lustrats amb refranys. Frases fetes marca de la casa, recollides també a la llibreta de Botifarra. Però això tan sols són tecles que premen ressorts en els visitants que un matí fred de febrer s’acosten al museu i viatgen a temps que semblen remots. I s’exclamen quan veuen una sella amb l’escut del Barça, o el carro amb la vela que sembla que espera que l’enganxen al cavall per a anar a fer un tomb.

La peculiaritat de ser Pep Gimeno, Botifarra

Alguns dels visitants demanen a la funcionària que custodia la mostra on és Pep Gimeno, i si hi anirà perquè siga ell el guia en aquell univers. No en tenen prou amb les pantalles. L’associació de mestresses de casa li han demanat que els acompanye un dia i que els cante una cançó. Dijous hi anirà amb un grup de mestres jubilats de la Costera. L’altre dia, que hi havia fira, la sala es va omplir… “I tots en gaudeixen!”, diu.

Tothom vol reconstruir el món de quan Pep Gimeno era menut i recollia pedres al riu. Després ja no van ser pedres, sinó atuells. I cançons, en cintes de casset que també fan part de l’exposició. I encara més tard, va recollir una casa que amenaçava d’esfondrar-se i que ara, reconstruïda pedra a pedra, és el lloc on els objectes que s’estima conviuen amb la llegenda de la dona del jutge i els passeigs d’un xiquet que veia la casa quan jugava per l’horta de Xàtiva i ha vist com una part dels somnis es compleixen.