05.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 06.02.2018 - 11:58
[Ací podeu llegir la carta publicada per Núria Cadenes dirigida a Jordi Cuixart el proppassat dia de Nadal.]
Soto del Real, 30 de gener de 2018
Estimadíssima Núria:
Moltes gràcies per ser-hi. Sóc molt conscient de la sort que tinc de rebre més amor del que mereixo.
Saps prou bé que a la presó els records es descongelen amb molta facilitat, com em recomana l’admirat Pepe Beúnza en una de les seves darreres cartes: ‘concéntrate en resistir, en aguantar, elimina los pensamientos tóxicos que debilitan’, i reviure moments de vida em reconforta enormement.
Abril del 1992. Una nova edició de la Festa de l’Arbre de Santiga, un llogarret bucòlic, entre Santa Perpètua de Mogoda i Sabadell. Amb una ermita mil·lenària i una mare de déu negra. El meu oncle Navarro i la meva tieta Tere visqueren un munt d’anys a la rectoria, en feien el manteniment i sobretot un activisme civico-cultural molt propi de la nostra societat. Castellanoparlants els dos, eren uns apassionats del país. L’activitat estrella de la jornada era (de fet és, encara perdura) l’homenatge a un escriptor dels Països Catalans amb la col·locació d’una placa al ‘mur dels sentiments’.
L’any de la ràtzia d’en Garzón fou el torn per a en Martí i Pol. Eren amics amb el meu oncle. La festa fou molt lluïda. Com sempre, hi eren en Paco Candel amb la Maruja, en Soriano, l’Altaió i crec que també la Isabel-Clara Simó.
Des de ben petit jo sempre rondava a prop del meu oncle i la meva tia (la Tere era la més catalanista de tots). Ja tenia decidit que no aniria a fer la mili, les olimpíades passaven olímpicament de tot allò que no fos oficial i l’oasi català aguantava impertorbable.
En acabar la festa, en Martí i Pol em va dedicar un cartell de l’homenatge: ‘Per a en Jordi Cuixart, amb l’esperança de compartir, per sempre més, en la mateixa pàtria’.
L’any 2015, just després d’assumir la presidència d’Òmnium Cultural, recordo quan en una reunió de reflexió sobre com podríem ajudar a normalitzar l’imaginari col·lectiu de país, m’aparegué de cop i volta la paraula: compartir.
La Marina Llansana i en Marcel Mauri, sempre tan lúcids, reblaren el clau: Lluites Compartides.
I en això estem, com bé dius: ‘Aquest poble continua allà on era i una mica més.’ O com diria el bo d’en David Fernàndez (déu meu com us enyoro!): ens volien enterrar i no sabien que érem llavor.
Gràcies pel teu poema, en justa correspondència en tinc un que coneixes i que et vull dir quanta companyia m’ha fet en la fosca del calabós i m’ha permès assumir, des de l’esperança i la tendresa, els moments que ens han tocat viure (cito de memòria):
I quan siguem lliures,
no hi haurà ni opressors ni oprimits
No caldrà passar comptes amb ningú
i els nens petits creixeran sense mentides
T’estimo, Núria. Us estimo molt i us portaré sempre dins del meu cor. Com et va dir el Llach en aquella carta al diari Avui, que tants cops vaig llegir: ‘T’ho dic de cor’. Ara jo també, des del fons del meu cor.
No defallim mai,
Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural.
