Isabel, estimada Isabel

Les teves lletres es van enganxar a mi com les cireres de la mà de Júlia. Salvatgement i també innocentment vaig estimar Marta i les dones i els homes, i la Nati i la Raquel, i tota aquesta gent. Vaig imaginar la vida sense ell i vaig sentir el gust amarg de la cervesa. Com una caníbal vaig devorar Un tros de cel i Hum… Rita! L’home que ensumava dones i L’home que volava en el trapezi i Els invisibles i L’amant de Picasso i Jonàs.

Recordo el dia que ens vam conèixer, en un acte de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Em vaig posar molt nerviosa i em va fer vergonya que ens presentessin totes dues com a escriptores, al mateix nivell. Vaig balbucejar unes paraules com excusant-me i tu em vas acollir amb el teu meravellós somriure, el més revolucionari de tots els Països Catalans.

Ens vam fer amigues, tot i la diferència d’edat el teu esperit era molt més jove que el meu. Em vas ensenyar a saber respirar la literatura, a gaudir-la i a patir-la, també em vas ensenyar a no rendir-me, a batallar una vegada i una altra i tornar a començar, fins a aconseguir-ho, fins a aconseguir la independència, i a poder ser de la nació completa perquè, com Pere Quart, nosaltres la somiem així. Sapere aude! Era la teva consigna: atrevim-nos a pensar i serem lliures. I així vas posar la teva ploma a favor de totes les causes justes.

Has marxat i ens han quedat pendents tantes converses, tants llibres i el més greu: no hem pogut saber quina de les dues feia els millors canelons, de segur que tu, tot ho feies millor. Encara que a mi em surten molt bons, hauríem d’haver acceptat el repte del nostre amic Vicent Partal i haver fet un concurs de canelons a VilaWeb, hauríem rigut molt.

Allà on siguis, a l’univers de les lletres, de segur que estaràs ben acompanyada del teu estimat Xavier i de Joan Fuster i de l’Ovidi. Fes brillar la teva estrella, que ens il·lumini el camí de les lletres i de la lluita.

Adéu-suau, estimada.