“Estic cridant, però vostè no em sent”

Erich Maria Remarque (1898-1970) és un d’aquells escriptors que de tanta fama que van tenir en vida la posteritat els castiga. Per massa populars. Per massa èxits de vendes en llibreries. Per massa èxit, a sobre, en cine. Amb les diferències que convinguin, recorda Blasco Ibáñez. Ni el seu decidit pacifisme radical no sembla haver-li perdonat el fet –que sembla imperdonable de totes passades– de tenir tant d’èxit. Primer a Europa i després als Estats Units. Que els bombin, els esnobs i els llepafils. Les seves novel·les resisteixen, i els films a què han donat lloc es compten entre els bons dels bons. Són films que es diuen igual que les novel·les, de tan estimades pel públic. Ara potser no es llegeixen tant ni es veuen tant, però tenen títols que es diuen encara com dites de la saviesa popular: Res de nou al front,  Temps d’estimar, temps de morir. 

Res de nou al front (Lewis Milestone, 1930), a partir de la seva novel·la sobre la guerra del 14 que el va propulsar a la fama internacional,  és a la biblioteca del Congrés dels Estats Units com a obra “culturalment, històricament i estèticament significativa”. Temps d’estimar, temps de morir (Douglas Sirk, 1958), sobre l’Alemanya que està perdent la guerra del 45, és la prova, petita (o gran), de la meravella que pot ser un melodrama històric. La història com la part més íntima de la vida humana, la individual, no sols la col·lectiva. El mateix Remarque hi fa un paper, breu però enormement substanciós, en aquest film de Sirk, un dels directors alemanys que (com Remarque) van fugir de Hitler i a Hollywood van alçar el llistó del cine. Hollywood no hauria estat el que va ser llavors, i per sempre, sense els cineastes europeus fugits de les guerres del 36-45. A Temps d’estimar, temps de morir, Remarque mateix hi fa de professor Polhmann. A qui el seu antic alumne i ara soldat, Ernst Groeber, fil conductor de la història, que ve del front rus, li demana consell.

Vista ara, sentida ara, l’escena és un llamp. Prova l’endurança de Remarque. No sols la va escriure, és ell mateix qui la protagonitza en el film de Sirk, cineasta de la història viscuda en les persones (que tindria una importància superlativa, fecundadora, inspiradora, en cineastes posteriors que sense ell potser haurien trigat més a trobar la pròpia manera de dir el que volien dir: l’alemany Reiner M. Fassbinder, l’espanyol Pedro Almodóvar, el balear Agustí Villaronga, el nord-americà David Lynch).

Som a les acaballes de la guerra, encara no reconegudes pels nazis. Ernst Groeber ve del front rus i té un permís de tres setmanes. Torna a casa, una ciutat devastada i en ruïnes. Pot parlar per fi amb el professor Polhmann, que és vigilat per la Gestapo per haver dit un dia que Alemanya perdria la guerra, supervivent d’un camp de concentració on ha anat a parar un temps per venjança d’un antic alumne a qui va despatxar de classe per haver-se afiliat al partit nazi i que se n’ha venjat així, enviant-lo a un camp quan el partit mana de debò i ell també. En reprodueixo el diàleg:

—Però ara ja no hi puc creure, en el que em van ensenyar. Digui’m, professor, hi ha res en què encara puguem creure?
—Sí.
—En què?
—Déu. Més que mai.
—No en té cap dubte?
—I tant, que en tinc. Sense dubtes, no caldria fe.
—Com s’hi pot creure, en Déu, amb tot el que passa aquí?
—Déu no és pas responsable per nosaltres! Nosaltres som els responsables de les bestieses que fem!
—Si és així, quina responsabilitat és la meva, professor? No és hora de deixar d’acatar ordres? De començar a responsabilitzar-nos? El deure es converteix en crim i ja no és excusa acusar els líders! He de prendre una decisió, professor, he de saber!
—Ningú no pot prendre la decisió per vostè, ni el seu mestre. Cadascú ha de decidir-ho per si mateix. Primer, però, cal afrontar la veritat. Per més horrible que sigui. La veritat és que perdem la guerra. I el més terrible, Ernst, és que la perdem abans que el país no hagi retrobat la seva ànima. No li ho poso gens fàcil, oi?
—No, ben al contrari.
—I somriu… Per què no crida?
—Estic cridant, però vostè no em sent.

Encara estic pensant-hi.