Esther Kiobel, una vida de lluita contra Shell

Ha patit la devastació ecològica de la seva terra, violència, abusos, l’execució del seu marit, el trencament de la família, rebuig social, amenaces i exili. Molts anys de lluita i poca repercussió mediàtica mundial. Poca solidaritat i molts desenganys. Esther Kiobel fa vint-i-set anys que s’enfronta a Shell, una de les multinacionals petrolieres més grans del món. L’acusa de complicitat en l’assassinat del seu marit, el doctor Barinem Kiobel, un dels nou activistes ogonis penjats el 10 de novembre de 1995, en una presó de Port Harcourt (Nigèria), quan manava el difunt dictador militar general Sani Abacha.

Els executats van ser l’escriptor i dirigent del moviment Ken Saro-Wiwa, Barinem Kiobel, Baribor Bera, Saturday Dobee, Nordu Eawo, Daniel Gbokoo, John Kpulnen, Paul Levula i Felix Nuate. Les darreres paraules de Ken Saro-Wiwa van ser: “Senyor, pren la meva ànima, però la lluita continua.” I així ha estat fins avui.

Tal com diuen fonts diverses recollides en l’acusació judicial d’Esther Kiobel i tres vídues dels executats més (Victoria Bera, Blessing Eawo i Charity Levula), Shell hauria donat suport a la campanya de terror de les forces de seguretat nigerianes a la regió del Delta del Níger als anys noranta. A banda d’un miler d’ogonis morts, la violència va acabar amb la condemna a mort i execució de l’escriptor i vuit personalitats destacades del moviment pel govern de Sani Abacha. Va ser un escàndol internacional. Els EUA i la Unió Europea van imposar sancions a Nigèria, que fou expulsada de la Commonwealth.

Les investigacions d’Amnistia Internacional confirmen totes les sospites. En un informe del 2017, “In the dock: Shell’s complicity in the arbitrary execution of the Ogoni Nine”, l’organització, que és molt ben assessorada i connectada amb l’activisme del Delta del Níger, arribava a la conclusió que Shell havia esperonat els militars nigerians a reprimir les protestes pacífiques dels ogonis els anys noranta. Fins i tot sabent que l’enfrontament causaria atrocitats, assassinats, violacions, tortures i pobles incendiats. Segons aquest informe, enmig dels horrors que aviat hi va haver, Shell va oferir suport material a les forces armades i almenys una vegada va pagar un governador militar que havia ordenat vulneracions de drets humans. Es calcula que en els enfrontaments dels anys noranta amb l’exèrcit nigerià van morir un miler d’ogonis. Shell va pagar, segons AI, 1.364 dòlars en honoraris als soldats nigerians implicats en les operacions.

Esther Kiobel recorrerà al Tribunal de l’Haia

En aquells anys, tant la companyia com el govern federal es van veure desbordats i vençuts per un poble que a còpia de manifestacions pacífiques multitudinàries va reclamar els seus drets davant el món i ho va aconseguir: per llei, Shell va haver d’aturar l’extracció petroliera a Ogoniland. En el judici, que es va fer sense defensor ni possibilitats d’apel·lació, Saro-Wiwa i els seus companys van ser acusats falsament i condemnats a mort per l’assassinat de quatre caps d’una facció diferent dels ogonis.

Convé dir que l’any de les execucions, el 1995, el petroli va representar un 95,7 % del total de les exportacions de l’estat nigerià. El govern i Shell temien que la protesta dels ogonis es fes extensiva a més regions del país i van atacar amb contundència per frenar el moviment pacífic.

La primavera passada, un tribunal neerlandès va poder escoltar la declaració de cinc homes, alguns dels quals van dir que representants de Shell els havien pagat per oferir falsos testimonis en el judici que condemnà els Ogoni Nine. Tot i això, la jutge va desestimar la demanda de les vídues al·legant que no hi havia prou proves per a demostrar que Shell hagués estat involucrada en el suborn de testimonis relacionats amb el cas. Les grans multinacionals extractives gaudeixen de sempre d’una impunitat mundial i permanent. No obstant això, la vídua Esther Kiobel, incansable, pensa arribar fins al final i ha anunciat que presentarà una apel·lació al Tribunal de l’Haia.

Malgrat les dificultats, una autèntica lluita de David contra Goliat, Esther Kiobel, com molts ogonis més, fa gairebé tres dècades que lluita discretament tota sola pels drets humans, la justícia i els drets de la seva terra, Ogoniland. Com milers i milers de ciutadans dels països pobres de l’Àfrica o l’Amèrica Llatina, sovint víctimes mortals dels militars, paramilitars o mafiosos que actuen en consonància amb els interessos econòmics dels corruptes governs locals i les multinacionals. És una lluita diària i perillosa que, massa sovint, passa desapercebuda pels grans mitjans de comunicació i, per tant, pel gruix de l’opinió pública mundial. Excepte quan els maten.

Sobre el veredicte del tribunal neerlandès, el directiu d’Amnistia Internacional Mark Dummett va declarar: “La resolució és decebedora, però aquestes dones extraordinàriament valentes no es rendeixen. Les seves veus han estat escoltades. Haurien de ser elogiades per la feina inestimable que han fet per posar de manifest la cultura mundial de la impunitat per a les multinacionals acusades d’abusos contra els drets humans.”

Fins ara, Shell ha invertit milions de dòlars en els molts processaments judicials en què ha estat demandada, sigui pels danys ecològics a l’aigua, l’aire i la terra, o per vulneracions de drets humans. Cal veure si, a la llarga, els diners serviran, finalment, per a netejar el seu nom. O si guanyarà la lluita ecologista contra el crim i la devastació ecològica de les víctimes dels països pobres.

La rica zona petroliera del Delta del Níger, al sud de Nigèria –paradoxalment empobrida, ecològicament devastada i insalubre–, concentra molts dels problemes més greus del planeta ara per ara: atemptat ecològic, vulneració dels drets humans, escalfament global, corrupció política, lluita armada, matances militars i activitat mafiosa i silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació. Són qüestions que impliquen afrontar desafiaments com ara la seguretat energètica i la justícia internacional. Cal molta més informació i denúncia perquè el món s’assabenti de la realitat que hi ha més enllà de la confortable bombolla de Twitter.

La lluita dels ogonis els anys noranta

Els ogonis, així com els ijaws i els ikwerres, són un dels pobles autòctons del Delta del Níger, que van ser inclosos en l’estat de Biafra. Molts d’ells no eren a favor del nou estat perquè eren en minoria respecte dels igbos. És una ètnia minoritària de mig milió d’habitants, que viu en una àrea de 1.046 quilòmetres quadrats, a l’est de Port Harcourt. La nació és dividida en sis regnes, amb llengües pròpies, governades per caps, que van resistir prou bé les incursions esclavistes i el colonialisme. Els britànics, que van començar la colonització el 1885, no van conquerir Ogoniland del tot fins al 1914. És un poble ferm i lluitador, tot i que, conscients de la seva inferioritat numèrica, aquests darrers trenta anys han protestat per la via pacífica.

L’escriptor Ken Saro-Wiwa en va ser un dels dirigents més carismàtics. A principi dels anys noranta, encapçalats per Saro-Wiwa, i el Moviment per la Supervivència del Poble Ogoni (MOSOP, per les sigles en anglès), els ogonis van començar una lluita pacífica per a expulsar la petroliera Shell, que contaminava les seves terres i no els aportava cap benefici més que devastació ecològica, misèria i repressió. El ressò internacional de la protesta va culminar amb l’expulsió de Shell d’Ogoniland.

Tot seguit, una campanya repressiva i genocida de l’exèrcit nigerià, presumiblement instigada per la petroliera, va causar un miler d’assassinats. Aquests fets van encendre les ànsies de lluita d’uns altres grups, com els ijaws, i, més endavant es va crear el Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (MEND, per les sigles en anglès), epicentre de la lluita armada posterior.

Molts anys de processos judicials

Després de molts litigis, l’estiu del 2009, per no sotmetre’s a judici, Shell va optar per pactar una indemnització de quinze milions de dòlars als familiars de Saro-Wiwa i els seus companys morts.

Quan l’any 2010 vaig passar un temps al Delta del Níger per escriure un llibre i una sèrie de reportatges sobre la qüestió, la resolució de la demanda per la via de la indemnització extrajudicial als familiars era motiu de molta polèmica entre els diferents sectors de l’activisme anti-Shell.

La majoria no ho considerava legítim. Fins i tot hi havia una certa decepció perquè la família de Ken Saro-Wiwa havia acceptat l’acord. Però tots coincidien en el fet que amb aquest gest Shell reconeixia implícitament que era culpable. Per alguns, com ara Esther Kiobel, la cosa no podia acabar així. I van continuar fins avui.

La vídua Kiobel va fer una denúncia contra Shell a Nova York, però el 2013 el Tribunal Suprem americà, sense haver obert un processament, va dictaminar que els EUA no tenien jurisdicció. Després va interposar una altra querella, l’any 2017, a Holanda, país originari de Shell. Acusava la petroliera de complicitat en la detenció i empresonament il·legal del seu marit, en la vulneració de la seva integritat personal i el seu dret d’un judici just i el dret de la vida. També l’acusava d’haver vulnerat el seu dret de tenir una vida familiar. La primavera passada la demanda va ser desestimada. Ara apel·larà al Tribunal de l’Haia.

Vol que es reconegui la injustícia: “La mort del meu marit encara em dol a l’ànima. Necessito que li facin justícia, a ell i al meu poble. Ara figura a la història com si fos un delinqüent, però no ho és: era un bon home, un bon pare, un bon marit i un bon germà. Vull que sigui declarat innocent.”

Per ella no hi ha cap dubte de la culpabilitat de Shell: “Responsabilitzo Shell de causar contaminació a Ogoniland, que es nega a netejar. Tan sols volen beneficis, en necessiten de més grans. Creuen que es poden desfer de qualsevol i anar allà a extreure petroli”.

La història d’una dona contra Shell

Per Esther Kiobel la detenció del seu marit va ser fatal. Va perdre el seu negoci de càtering perquè tothom la veia com la dona d’un assassí. Tenia quatre fills i sense diners era molt difícil d’alimentar-los. Una de les vegades que va provar de visitar el seu marit empresonat, el difunt oficial Paul Okuntimo, que arribaria a ser ascendit a tinent coronel, la va ficar en una habitació per fer-li proposicions sexuals. Ella el va apartar i ell li va pegar. Ella s’hi va tornar. L’oficial embogí, l’apallissà i quan la tenia mig despullada, cridà uns soldats que se la van endur arrossegant-la per terra com un animal. La van tenir tancada en un lloc desconegut durant dues setmanes. Finalment, per pressions del seu marit, de la presó estant, el tribunal va decidir alliberar-la.

Diferents observadors autoritzats van denunciar en el seu moment la farsa del judici als Ogoni Nine. A més de defensar la seva innocència, van denunciar davant el jutge que havien estat objecte de tortures i maltractaments que havien deixat marques visibles en els seus cossos. Els familiars també van ser objecte d’amenaces, violència i menyspreu quan van provar de visitar-los a la presó.

L’advocat criminalista britànic Michael Bimbaum va ser un dels observadors presents en el judici. En el seu informe, entre més detalls, va concloure: “El judici del tribunal no és simplement erroni, il·lògic o pervers. És francament deshonest. El tribunal va presentar constantment arguments que cap advocat experimentat podria considerar lògics o justs. Crec que el tribunal va decidir primer el seu veredicte i després va buscar els arguments per a justificar-lo.”

Uns dies després de la sentència que els condemnava a mort, Esther era amb la família de Ken Saro-Wiwa preparant els recursos d’apel·lació. No els havien avisat de quan s’executaria la sentència de mort. De sobte, va sentir la necessitat d’anar a veure el seu marit a la presó i portar-li menjar. Quan els va veure arribar, un oficial de l’exèrcit els va indicar amb un gest que ja eren morts. Esther es va desmaiar. Més tard, la van deixar recollir del pati de la presó les pertinences del mort. Una pinta i una nota de comiat per a la família.

Les execucions dels Ogoni Nine es van fer en secret. Els seus cossos es van soterrar en tombes anònimes.

Sense ell, i sense diners, la vida familiar per a ella era molt difícil. Un dia li van aconsellar que se n’anés del país per salvar la vida. Amb els seus quatre fills i tres nebots, va ingressar en un camp de refugiats a Benín. Però allà no se sentia segura perquè de vegades els militars nigerians entraven il·legalment al camp i segrestaven gent. Es va escapar amb els nens i es va amagar un parell d’anys en una casa on ningú la coneixia.

Finalment, va aconseguir l’asil polític als EUA. Allà fa vint-i-set anys que va engegar una batalla legal contra Shell. No té la més mínima intenció d’abandonar fins que no li restitueixin l’honor i el bon nom del seu marit. I, de retruc, el del poble ogoni, ecològicament devastat per les multinacionals del petroli, encapçalades per Shell.