Esteve Tortosa (Auxili): ‘Sabent que ells utilitzen la por, nosaltres continuarem conscienciant la gent jove’

D’Ontinyent als escenaris de tot el país. Aquest ha estat el recorregut dels joves d’Auxili des del 2014, quan van publicar el primer disc d’estudi, Dolç atac. El seu reggae amb tocs de ska i rap ha fascinat festivals i festes majors i, pel camí, ha anat madurant musicalment fins a arribar a Tresors, el darrer disc, que avui es posa a la venda. Esteve Tortosa, la veu esqueixada de la banda, contextualitza el disc: explica que la composició s’ha trobat influïda per la realitat política i també per la seva evolució musical, guiada per la recerca de sons fins ara inexplorats per ells.

—Les lletres del nou disc semblen més fosques, més preocupades per una regressió de drets, que no pas les de l’anterior, Instants cremant. Els fets de 2017, com han influït en la vostra visió de la realitat social?
—En el primer disc, Dolç atac, ja teníem eixe punt de crítica social, però és cert que en Instants cremant ens vam deixar endur per eixe moment d’eufòria que vivíem en la banda a l’hora d’escriure. La gent ens escoltava, vivíem el nostre somni, i no va sortir tan combatiu. El 2017 ha estat marcat per unes polítiques amb una repressió molt forta, sobretot a Catalunya. Totes aquestes polítiques centralistes i el clima de por ens preocupa, i això es reflecteix en les cançons.

—Vosaltres vau tocar al concert de final de campanya del referèndum d’independència. Llavors ja hi havia els vaixells de la policia espanyola al port, i la Guàrdia Civil pretenia trobar el material del referèndum. Però la violència de l’1 d’octubre encara no s’esperava. Com vau viure l’ambient previ al referèndum?
—Va ser un plaer poder ser-hi i veure que els germans del nord continuen comptant amb la gent del sud. Vam veure un clima de Revolució dels Somriures, com es deia. És clar que amb aquells vaixells ja veies que l’estat espanyol volia inculcar la por, però la gent em va sorprendre moltíssim. Com es varen ajuntar tots els sectors socials per una causa en comú amb aquell clima de pau i serenitat. És envejable per a Europa i per a tot el món, és un exemple.

—I el primer d’octubre, tot canvia.
—Va ser un gran error de l’estat espanyol intentar aturar-ho amb la por. Són molt poc intel·ligents. Va ser un punt i a part en la història. Cal eixir-ne reforçats i continuar lluitant, no hi ha cap més camí. Sabent que ells utilitzen la por, nosaltres farem cançons i continuarem conscienciant la gent jove.

—Fa poc, Puigdemont ha reconegut que s’havia equivocat no proclamant la independència poc després del referèndum. Com heu vist la repressió que s’ha desfermat a partir de l’octubre?
—És clar que la constitució espanyola ha caducat. Haurem de parlar de canviar-la i mirar què passa. Que es tanque la gent entre barrots i que hi haja polítics exiliats… Jo no sé fins a quin punt Puigdemont s’equivoca, ho trobe molt lluny. Nosaltres tenim una cançó que es diu ‘El front’, en què ens despullem políticament; la nostra lluita és clar quina és. Hi ha una frase que diu: ‘Somie l’agost d’un 30 de setembre.’ Amb aquesta frase volem dir que érem allí molt il·lusionats, volíem escoltar el poble i que parlara amb les urnes. Arriba l’1 d’octubre i se’n va tot a fer la mà, és com tornar quaranta anys enrere. Res no ha canviat en aquest país caspós, l’herència de la dreta es manté.

—La Guàrdia Civil ha arribat a investigar el concert de què parlàvem i va demanar les factures del concert a Sopa de Cabra. A vosaltres us ha arribat cap requeriment?
—Crec que no ens han demanat res, però si ho fan, els direm que vam pujar a tocar ‘per a uns amics que feien una reunió’ [riu]. Nosaltres no vàrem cobrar una merda, ho vam fer per les nostres idees i ja està. No sé si els entrarà en el cap.

—Per a parlar de fets actuals, a l’àlbum feu referència a versos de Raimon i de Maria del Mar Bonet escrits en dictadura. Llavors havien d’esquivar la censura amb figures retòriques i ara ens trobem amb condemnes de presó per les lletres de cantants com Valtònyc i Pablo Hasél. Quan heu d’escriure us heu arribat a contenir per si un vers us podia perjudicar?
—No ens hem posat mai barreres, però sí que tenim un lèxic més metafòric. Per això tenim referents com ara Maria del Mar Bonet, Raimon o Estellés. Som més poètics. Intenten crear un clima de por i no hem de caure en eixe error, hem de continuar escrivint el que pensem. Al cap d’un temps, el Tribunal Europeu de Drets Humans ens acabarà donant la raó com han fet amb el cas de la cremada de fotos del rei. Amb la llibertat d’expressió, l’estat espanyol es retrata davant tot Europa. Pense que no hem de pegar ni un pas enrere perquè és el que volen, que no parlem de certes coses que molesten. Pareix que haja canviat alguna cosa, però al cap i a la fi no ha canviat res. Aleshores, encara són actuals, eixes lletres.

—A ‘Com Camot’, que canteu amb el Panxo de Zoo, parleu de la corrupció i fins i tot podem sentir la veu d’Alfonso Rus. El to, per això, no és com en altres cançons, sinó que és burleta i celebreu que ‘qui la fa la paga’. De veritat que qui la fa la paga?
—Intentem riure’ns-en i crear-los la por que haurien de tenir. No sé si en tenen. Mirant la supèrbia amb què parlen, no sé fins a quin punt acabaran pagant. A la cançó, nosaltres hi posem un toc de feiners valencians, un poc de teatralització d’eixos vàndals. Camot va ser un bandoler dels afores de Xàtiva que robava i robava fins que el van tancar a la presó, però en va eixir pel clavegueram un dia de tronada. Al final el van tornar a tancar i el van penjar a la plaça del poble. La nostra zona (Xàtiva, Ontinyent, València…) ha estat la seu de la corrupció. Potser acabaran tancats en barrots, o no, però tranquils no ho estaran. Ho aprofitem per a riure una mica i assenyalar qui són els lladres dels nostres tresors. També teníem moltíssimes ganes de fer la col·laboració amb el Panxo, és un referent a l’hora d’escriure. I també ens ha agradat molt la col·laboració de Green Valley a ‘T’escric’, que també és un referent del reggae. Fer un tema amb ells ha estat molt interessant.

—L’avançament del disc ha estat la cançó ‘Hui la liem’, de la qual heu fet un videoclip on sortiu tocant dins la plaça de bous de València. La lletra és una crítica àcida a la caspa que hi ha sobre algunes tradicions i festes populars. Per què?
—El paper de l’Església Catòlica en totes les nostres festivitats acaba cansant una mica. És una cosa caducada, la gent no s’hi sent representada però és en totes les festivitats. No cal, som al segle XXI. No volem desfer-nos de les festivitats, però sí del patró marcat per l’Església. Amb el rol de la dona en moltes de les festes, a molts pobles a les xiques de divuit anys les fan ‘reines’ de la festa i van amb homes de quaranta. A les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, les dones no les deixen sortir a l’Entrada, l’acte principal de la festa.

—També hi ha cançons alegres i heu tingut la col·laboració d’un dels grups que més bones sensacions transmeten, Oques Grasses. Els vostres estils, per això, no són gaire similars. Com ha sorgit aquesta barreja?
—Oques Grasses és un grup que ens encanta perquè són molt bons músics, fan el que volen i tenen un missatge molt alegre. Hem eixit amb ells en uns quants concerts i hi ha molt bona entesa. Va ser parlar amb Josep Montero i Josep Valldeneu [d’Oques Grasses] i vam dir ‘a veure què surt’. Al final ens agrada la combinació, queda molt bé.

—Hi ha altres cançons en què experimenteu amb estils diversos, però majoritàriament manteniu el fons de reggae. De fet sou de les poques bandes de reggae en català, potser amb Koers. Us sentiu sols en aquesta escena musical?
—Nosaltres sempre ho diem, no volem que se’ns pose només l’etiqueta de reggae. Però hi ha gent que fa un reggae molt bo, sobretot a Catalunya, com Adala i Koers. Fan un reggae més pur, nosaltres tenim influències del País Valencià i toquem un poc més l’ska i el dancehall. És un poc més variadet. Al País Valencià hi ha molta gent que fa reggae, com Mediterranian Roots o Candela Roots. En aquest disc hem volgut experimentar una miqueta, sobretot amb la incorporació de Joan Marc Pérez, que era el teclat de la Gossa Sorda i ha entrat en el projecte d’Auxili. Hem investigat molt amb els sons i hi hem incorporat sintetitzadors. Joan Marc ha fet molt bona feina. Hi ha un tema que es diu ‘Ferides’, en què hem fet servir distorsionadors, que no ho havíem fet mai. Teníem ganes de fer coses així, hem obert un poc el ventall.

—Per on us portarà la nova ronda?
—Comencem al Festival Diània, a Ontinyent. És un plaer presentar el disc a casa. També serem a la sala Apolo de Barcelona amb els amics de Pirat’s Sound Sistema; ens fa molta il·lusió perquè els escoltàvem quan teníem setze anys. Després serem al Viñarock, a Compostel·la, a Navarra, a les Illes Balears… Estem molt contents i amb moltes ganes.