19.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 20.03.2024 - 07:34
Un subscriptor em va enviar fa pocs dies un correu molt interessant en què es demanava com era possible que la irracionalitat s’hagués imposat tan fortament en el nostre entorn. I tan ràpidament. Parlava de tota la societat, però també de VilaWeb i de les reaccions d’alguns subscriptors en els comentaris als articles i d’alguns articulistes en els seus texts.
En el correu feia una repassada que servia per a veure que, de fa uns quants anys, idees i conceptes que abans s’haurien considerat indignes de formar part del debat públic, cada vegada són acceptats per més gent i proclamats com a arguments que tenen el dret d’entrar en el debat col·lectiu. I remarcava, em sembla que molt encertadament, que aquesta gent es va tornant cada dia més violenta, intransigent, negada per al debat i la reflexió que, contradictòriament, reclamen que es tinga envers ells.
És així. Passa això. Lamentablement. Fa anys que alerte sobre el mal que ens fa la normalització de les fake news, però no en el sentit que ho sol fer la gent, sinó en el sentit que acceptar l’existència del concepte és un greu error: dir-ne fake news no fa res més que legitimar el debat sobre una cosa que abans no era legítima i en dèiem mentida. I així restava fora de l’àmbit públic. La gran victòria del trumpisme, de tots els trumpismes és aquesta.
Però la sorpresa, vista la desimboltura amb què tot d’una es manifesta aquesta gent, crec que hauria de ser matisada per la història: ja hi hem estat abans, ací. Amb formats diferents, perquè vivim en mons diferents, però amb el mateix fons i gairebé amb els mateixos problemes.
Perquè fa uns quants anys que ens anem acostant perillosament als anys trenta del segle passat. I en aquell temps i en les reflexions de les dècades posteriors, vam aprendre algunes lliçons remarcables i diria que eternes. Hannah Arendt, per exemple, ens va demostrar que els monstres eren en realitat alguns veïns normals i corrents, gent de la mateixa escala, que d’avui per demà no podies reconèixer. Stefan Zweig, Simone de Beauvoir o Curzio Malaparte ens van fer veure que els països i les societats podien anar caient durant anys per un pendent dolç, gairebé sense adonar-se’n, fins que ja era massa tard. Eric Hobsbawm ens va demostrar que l’extremisme irracional i violent es pot instal·lar i pot créixer fins i tot en les societats més educades i aparentment netes. Anna Akhmàtova, Viktor Klemperer o Joan Sales ens van advertir de la duresa de la vida quan la societat s’esfondra i van retratar d’una manera que talla l’alè què passa quan et deixes arrossegar. George Orwell, en fi, va endevinar que la tecnologia podia ser un instrument clau per a fer el mal.
És normal que ens demanem, doncs, com és que es pot repetir la història si hi ha tanta documentació, amb anàlisis tan brillants i prodigioses a l’abast de tothom? I la resposta em fa l’efecte que és molt simple: s’han comès els mateixos errors. Bàsicament el de menystenir l’estabilitat social. El de menystenir les capes mitjanes i populars de la societat, especialment per a aquells que diuen i proclamen ser-ne els defensors, la dreta democràtica i liberal i els socialdemòcrates i la resta de l’esquerra.
Menystenir l’estabilitat social del punt de vista econòmic, evidentment. Però també –i aquesta és una part sovint poc estudiada– del punt de vista cultural. Quan la societat s’acostuma que els polítics i els mitjans li mentesquen, quan la universitat i l’alta cultura es desentenen del combat pel dia a dia, quan el gaudi col·lectiu, l’espai compartit per tots, desapareix i quan l’escola s’enfonsa, el desastre és anunciat.
I aleshores fan fortuna els xarraires armats de solucions fabuloses i la gent es creu les coses més inversemblants tot cercant explicacions d’allò que no entén en fórmules simplistes que no la facen pensar. El terreny adobat per al conspiracionisme.
Hi ha solució per a això, arribats on som? Bé, també ens ho explica la història. Aquesta allau autoritària i obscurantista que veiem créixer novament, que ja ens afecta a tots, acaba malament. Sempre. I per a combatre-la hi ha coses essencials a mantenir.
La primera és el compromís personal. Albert Camus ho va explicar perfectament: quan la situació arriba a aquest punt de gravetat el debat ja no és tant sobre què fem tots col·lectivament, com què faig jo personalment.
Aquests darrers anys he vist amb preocupació com gent que aprecie i que sé que són persones intel·ligents i sensibles adopten de sobte posicions irracionals en aspectes com la pandèmia, les guerres d’Ucraïna o Gaza, què és i no és racisme, els drets de les dones o el canvi climàtic. Que reaccionen ells, que s’adonen del pou en què van caient, és essencial. Que entenguen que la frustració col·lectiva que sentim no es resol a còpia de perdre la capacitat intel·lectual i el respecte; per llançar-se a les mans de l’exabrupte violent i la ignorància agressiva és molt important. Ens cal recuperar-los.
I perquè passe això crec que hi ha dues coses importants. L’una és mantenir de manera obsessiva i intransigent els fars intel·lectuals i la consciència social col·lectiva. Com va fer Armand Obiols amb la Revista de Catalunya, durant la guerra. Com van fer junts Camus, Sartre i Aron (tan diferents entre ells!) amb Combat. Com van fer els tan eficaços i tan petits alhora samizdats a la Unió Soviètica –l’Aušra lituà que va obrir camí a tants altres, l’Herald ucraïnès que va donar vida a tota una generació, la Crònica del que passa de veritat, que va salvar la dignitat de Rússia. En relació amb això, he de dir que trobe molt a faltar aquelles veus referencials que parlen clar i es planten sense por, negant validesa i legitimitat als discursos i les manipulacions que no en tenen. Quan es va acabar el franquisme teníem intel·lectuals capaços de ser escoltats amb reverència pel poble. Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Llompart… On són avui?
L’altra, el fet més important, és rectificar el rumb polític, econòmic i social. De manera urgent. Perquè és la decepció per la societat que tenim allò que alimenta i acreix aquests monstres que se’ns van tornant quotidians.
I això implica autocrítica. De la classe política, per haver mentit tant, haver promès tantes coses i haver-ne complertes tan poques. Dels poders econòmics, que amb la seua avarícia insaciable ens han dut a un cul-de-sac d’on serà difícil d’eixir. I dels mitjans i el món de la cultura. Particularment dels mitjans, que, com a col·lectiu, ens hem deixat perdre el respecte que el periodisme havia arribat a tenir en algun moment.
I en aquest combat contra l’obscurantisme i per la llum el moviment independentista, com a gran força renovadora de la societat catalana, té –o hauria de tenir– una responsabilitat molt especial. Partint del seu compromís històric amb l’excel·lència, amb la dignitat i amb la raó. Per dir-ho amb el vers de Vicent Andrés Estellés, perquè la pàtria que volem per a nosaltres tan sols pot ser lliure si sap ser “lluminosa i alta”.
PS1. Demà, dijous, farem a València la tercera sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Serà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12) i començarà a les 19.00. Hi sou tots convidats.
PS2. Josep Casulleras ha parlat amb l’ex-president del Constitucional espanyol Pascual Sala, que ha deixat clara la seua posició sobre l’amnistia: “La llei d’amnistia és constitucional“. És una declaració molt important pel valor de qui la fa.
PS3. Amb Alexandre Solano, us oferim avui una Pissarreta que vol explicar que els canvis sobtats no són tan senzills al Parlament de Catalunya. Vegeu-la.
PS4. Atenció a l’article de Julià de Jòdar: “O Puigdemont és capaç de crear un front ampli per la independència i destrossa el teatrí dels titellaires o quedarà segon, rere l’extintor del PSC”.
