08.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.10.2019 - 07:59
Supose que ningú no té cap dubte que l’estat espanyol tiba la corda al màxim respecte de Catalunya. I de la mateixa manera que la força internament fent coses increïbles, sense valorar el preu que tenen, així mateix passa a l’exterior. La diplomàcia espanyola pressiona a uns nivells mai vists. Colla al màxim tots els estats, sobretot de la Unió Europea, i crea situacions desagradables però eficaces per al relat que vol fer creure a tothom: que estem sols. Espanya, això no ho hauríem d’oblidar mai, només té una manera de derrotar-nos, que és el desànim i la divisió per a fer baixar el tant per cent de partidaris de la independència. Per això s’esforça a crear relat per al consum intern, un relat –diguem-ho tot– venut amb entusiasme mitjançant un periodisme lamentable, que la història situarà adequadament a lloc.
Observeu, per exemple, com presenten l’elecció de Borrell com una victòria contra Catalunya, amagant, eludint o dissimulant els dos fets cabdals que destacava en l’editorial d’ahir: que va prometre que no intervindria en cap cas en l’afer català ni n’opinaria i que la primera visita oficial que faria seria a Kossove. El canvi és sideral, però tant se val: apliquen aquella vella regla indigna que la realitat no espatlle una notícia que volen donar. De la mateixa manera, ahir van vendre la posició del Parlament Europeu sobre la immunitat del vice-president Junqueras. O van disminuir el fet que el Consell d’Europa comence una investigació sobre la repressió judicial dels polítics catalans i kurds, mirant de presentar-lo com una iniciativa personal i amagant que és una investigació que segueix un recorregut habitual i que ara implicarà una visita oficial a Madrid i Barcelona per a investigar.
Aquests dies són decisius, molt més decisius que no ens sembla, i per això vivim enmig d’una batalla de desinformació i manipulació que no té comparació possible, o que només té comparació amb els fets de l’octubre del 2017. Tot s’hi val perquè ells temen que ho poden perdre tot –i a la colla de pessimistes que tenim tan a la vora els hauria de fer reflexionar, que dos anys després es troben en aquesta posició.
Miraré de situar el debat, doncs, amb una constatació i tres exemples històrics.
La constatació és que ara mateix cap estat no ens farà costat incondicionalment. Perquè el preu és massa car pel que fa a Espanya, però també pels nostres errors i mancances. No proclamar la independència ni fer-la efectiva el 2017, quan tothom ho tenia coll avall, ens va fer molt de mal i ja no som l’actor creïble que érem. Però també perquè de moment això no és un nou Primer d’Octubre. Si ho és, que pot ser-ho, veurem coses com les que vàrem veure aquell dia, perquè hi ha límits que és difícil que s’empasse un govern democràtic, tant si això passa a Hong Kong com si passa a Barcelona. Sense oblidar mai, mai, que el cinisme i l’interès propi és la regla bàsica de la política internacional. I, si no, mireu com els Estats Units han desemparat els kurds de Rojava després d’haver-los fet servir contra l’anomenat Estat Islàmic o com han deixat caure Lenin Moreno a l’Equador, una volta s’han assegurat que tenien Julian Assange.
Per tant, cal entendre que l’ajut exterior és imprescindible al final, però sempre és condicionat. I en conseqüència l’accent cal posar-lo en allò que som capaços de fer nosaltres al nostre país. Fem què hàgem de fer, sobretot aquests dies, pensant que estem sols i així no ens equivocarem.
I direu: però estem sols? La resposta és que no. Òbviament. Però, sobretot, la resposta és que tant hi fa, ara. La UE fa tot això que fa, però alhora l’espai europeu de llibertat és el principal maldecap d’Espanya. La llibertat de moviment dels exiliats a Suïssa, Bèlgica i Escòcia, les conseqüències del judici alemany al president Puigdemont i el procés de construcció del Consell per la República són elements que ho canvien tot. Penseu com estaríem, altrament. I són, sens dubte, la preocupació número u d’Espanya. I això també passa a Europa i gràcies a Europa, no ho oblidem pas.
Hi ha, doncs, estats europeus on, a la llum del dia, no passa allò que Espanya voldria que passàs. I en alguns altres estats, als esglaons més lliures del poder polític, sobretot als parlaments o als municipis, hi ha expressions de descontentament que es pretén que siguen vistes com a grotesques pels constructors del relat espanyolista, però que no ho són. Casos com el dels cent parlamentaris francesos activament preocupats per la sentència; o el suport continuat de partits importants als seus països, com el Bloc d’Esquerra, tercer partit de Portugal a les eleccions de diumenge passat; o el Sinn Féin, el partit que encapçala l’oposició a Irlanda; o els alemanys de Die Linke; o el Partit Nacional Escocès; o governs com el de Còrsega i Flandes; o opinions públiques clarament simpatitzants, com les d’Eslovènia, Irlanda, el Regne Unit i els països bàltics.
Dit això, ho repetesc: fem com si no existissen. Perquè no hem de confiar que ens resolguen de fora estant aquesta pugna definitiva que tenim amb l’estat espanyol i, a més, ara això no és la cosa més important. Nosaltres hem de convertir les setmanes vinents en un altre octubre. Fem això i la resta que arribe quan haja d’arribar.
Entre més motius, perquè la història recent ens ensenya, sens dubte, que una cosa és allò que el públic, i fins i tot els especialistes, coneixem i una altra què es mou per sota. Hi ha un exemple evidentíssim, que ja vàrem explicar, que és el del president de Finlàndia, Mauno Koivisto. Ell, en públic, es va negar sempre a ajudar Estònia i va ser molt virulent contra la independència d’aquesta república. En públic. Però d’amagat Koivisto va ser la peça clau i més involucrada per a ajudar-los a ser independents. Cosa que no es va descobrir fins als darrers anys de la seua vida i que ell va negar sempre, fins a la mort.
Un segon exemple pròxim, que també hem explicat unes quantes vegades, són les amenaces de la Unió Europea a Lituània perquè no proclamàs la independència, o les del secretari d’estat dels Estats Units James Baker a Eslovènia i Croàcia –i ací teniu les dades indiscutibles sobre com van canviar de camisa a tota velocitat quan les poblacions de Lituània, Eslovènia i Croàcia no es van espantar i van tirar endavant.
El tercer exemple, i crec que de moment amb això ja n’hi ha prou, el tenim molt més a la vora encara, sorprenentment més a la vora. El 27 de novembre de 2013 Rajoy va anunciar de manera oficial que si Escòcia votava a favor de la independència del Regne Unit Espanya faria servir el seu dret de vet per impedir que entràs a la UE. Aquest anunci va donar una gran credibilitat a la campanya del no, que acabà guanyant. Però després, quan ja s’havia votat, Espanya, Dastis, va reconèixer que no vetaria Escòcia. I ara, de fet, Espanya fins i tot s’ha afegit a les pressions contra el Brexit fent servir el xantatge que donarà suport a un accés ràpid d’Escòcia a la UE.
Tot això són dades contrastables, no opinions d’articulista. Ara, vosaltres sou lliures de deixar-vos endur per la manipulació i el desencís que volen sembrar o de mantenir-vos ferms en el convenciment que Catalunya serà, efectivament, un nou estat d’Europa. Només permeteu-me que us avise que no pots guanyar si no creus que ho pots fer. I aquests dies i setmanes tot gira entorn d’això.
