15.09.2015 - 06:00
Jo vaig treballar quatre anys en el programa Redes de TVE. Per a mi era un excel·lent programa i Punset, un enorme divulgador que aconseguia el que pocs: entusiasmar un públic ampli i convèncer-los que això de la ciència era fabulós. Per als seus crítics resultava confús i l’audiència no acabava aprenent. Qui té raó? Quin va ser el valor divulgatiu del programa Redes? Ho podem discutir amb dades en compte d’opinions? No, perquè en quinze anys de programa a ningú se li va acudir d’avaluar l’impacte que tenia el programa en l’espectador. Vist ara, absurd; una oportunitat desaprofitada. Continuem sense tenir dades per a comparar el valor divulgatiu de Redes versus Órbita Laika. Qualsevol empresari que vengués productes al consumidor es burlaria de nosaltres i ens diria passerells.
Cinc dies abans d’escriure aquestes línies dinava amb el vicerector i cap d’estudis de la Universitat Autònoma de l’Estat de Mèxic, on m’havien convidat a impartir una conferència, i en un moment em van dir: «Aquí a la Universitat tenim diverses iniciatives en divulgació científica, com un podcast, entrevistes en YouTube, una revista, xerrades…» Els vaig preguntar: «I heu avaluat quins tenen més impacte i quins menys, per a saber quin potenciar i quin reformar?» Es va fer un silenci, que intueixo que devia ser semblant al de moltes universitats i entitats que financen projectes de divulgació.
I em direu: «Home, una idea sí que tenim del que funciona i el que no.» Cert. Però just abans de viatjar a Mèxic vaig participar en una trobada de divulgadors a Xile on feia una conferència el sociòleg Eric Jensen de la Universitat de Warwick (Regne Unit) el treball del qual és avaluar el potencial educatiu d’activitats divulgatives específiques. Els seus principals treballs s’han realitzat en zoos, i una cosa que Jensen ha comprovat és que en algunes activitats els nens s’ho passen molt bé, riuen molt, xalen amb els animalons i les anècdotes que expliquen els amatents guies, però no aprenen un borrall ni canvien la seva percepció de la importància de preservar les espècies. Si l’objectiu no és només distreure sinó també educar, aquestes «reeixides» activitats no estaven complint la seva funció.
I és que, ens agradi o no, el gran repte de la divulgació científica és fer avaluacions d’impacte dels projectes per destriar els que funcionen dels que no. Fa mandra? Sí, molta. És una despesa extra? També. Però si de veritat pensem que la nostra missió és tan important que està per damunt de nosaltres, toca sacrificar un poc de «bonhomia» i començar a reconèixer que en realitat som molt poc científics en el nostre treball, i que hi ha activitats divulgatives pèssimes l’impacte de les quals pot arribar a ser negatiu. Sí, negatiu. Hi ha exposicions tan mediocres i conferències tan avorrides, que qui inverteixi dues hores del seu temps a arribar al lloc en sortirà decebut, convençut que la ciència efectivament és una llauna, i desmotivat per a tornar a un nou esdeveniment.
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic (Nova York)
