Esther Lorente: ‘Som amenaçats per la violència econòmica, i no se’n parla’

Parlem amb Esther Lorente, filla de Nou Barris, activista independent del 15-M i advocada especialista en dret d’habitatge. Ha estat vinculada a moviments socials per l’habitatge digne i pel millorament de la justícia.

—Cada dia hi ha més famílies en situació de risc, amenaçades de desnonament, amb greus problemes per a pagar els lloguers. Vivim una situació d’emergència social?
—La situació actual és greu i és filla d’una mala praxi política, i de poca voluntat de solucionar les coses.

—Què ens hi ha portat, fins ací?
—Quan esclata la bombolla el 2008, comencen a fer-se execucions hipotecàries. La gent s’havia endeutat molt i no podia pagar. El 2011, cap al 15-M, fa set anys, la situació era molt greu, la gent comença a organitzar-se, però no és fins el 2013, arran d’una sentència europea, que no hi ha un canvi en la regulació del procediment d’execució hipotecària. Abans no hi havia possibilitat de defensa, però des d’aquesta sentència es pot al·legar l’existència de clàusules abusives. Del 2013 al 2018, hi ha hagut un tsunami de sentències de la Unió Europea, en la línia de protecció de les persones, dels drets dels consumidors, que també són drets humans. Hem aconseguit molt des d’aleshores.

—El risc ja no són les hipoteques?
—Tinc molts clients que resisteixen a casa seva sense pagar per l’abusivitat de la clàusula de venciment anticipat. Aquesta clàusula diu que si deixes de pagar una quota, poden demanar la totalitat i subhastar la casa. La declaració d’abusivitat d’aquesta clàusula impedeix als bancs que executin les hipoteques, podran reclamar les quotes impagades, però no el total, ni podran subhastar els habitatges. Això encara avui és sub iudice pel Tribunal de la Unió Europea. A més, cap al 2015 comencen a fer-se titolitzacions, que, al meu entendre, són un frau de llei com una casa.

—En què consisteixen i per què són un frau?
—Les entitats bancàries fan paquets d’hipoteques i les donen a un fons que les gestionarà. És una cessió disfressada. Els bancs han netejat la seva comptabilitat, i ho han passat tot als fons voltors.

—Ho han cedit o s’ho han venut?
—Es diu que s’ho han venut per un 4% del que realment es deu. Si tu deus cent, ells ho compren per quatre, i a tu et reclamaran cent. Si aconsegueixen cinc, ja han guanyat. Si estires el fil, veus que els bancs i els fons voltors són ells mateixos.

—Com actuen els fons voltors?
—Apliquen una pràctica absolutament agressiva contra la gent. Són comercials agressius. Als meus clients els passa. Els recorden què els deuen, els amenacen que perdran la casa el mes que ve. Menteixen. Ells saben que no ho poden fer perquè el jutjat ja no ho tira endavant. Truquen a la gent, tenen telèfons de tots els membres de la família, fins i tot de filles de deu anys. Entren al pis, i truquen davant d’ells a l’oficina dient que tirin endavant el procediment judicial. Uns clients meus devien sis mil euros, i se’ls volien quedar, a canvi, un pis de tres-cents mil. Exerceixen violència econòmica contra els consumidors.

—Sembla un comportament mafiós.
—És una organització criminal. I no ho dic jo. Ho diu el codi penal.

—Violència econòmica, un concepte interessant del qual no es parla.
—Avui és la gran amenaça social i no se’n parla. Jo hi penso de fa anys. S’esmenta com un element dins la violència de gènere, sí, però la violència econòmica dels bancs i fons voltors, de les grans financeres i multinacionals respecte dels consumidors sembla que no existeixi. La violència no és només física, també és verbal: són coaccions, xantatges, amenaces.

—Quins són els fons voltors més actius aquí?
—Anticipa, que gestiona el BBVA, que es va quedar Caixa Catalunya. O Gescobro. O Lindoorf. Són fons voltors o agències de recobrament.

—Teniu un cas per posar d’exemple?
—De fa quinze dies, un fons voltor que es diu Anticipa fa una campanya molt agressiva. A mi, com a advocada em truca gent angoixada, gent que pensa a llençar-se al metro perquè li diuen: ‘Si pagues ara mateix deu mil euros, això jo t’ho aturo i no et porto al jutjat.’ Ells saben perfectament que és mentida, que al jutjat ho arxivaran, però l’usuari no ho sap. La gent em ve a veure destrossada. Juguen amb la culpa. Els fan sentir culpables, perquè deixar de pagar no és fàcil, la gent vol complir i fer-ho bé; si no ho passen molt malament. Aquests paios collen la gent per aconseguir les dacions en pagament, fan el paper de bo i diuen: ‘Doni’m la casa i ja no li reclamarem res més.’

—Quin benefici n’arriben a obtenir?
—He tingut casos que no solament no deuen el que els estan reclamant, sinó que amb la dació en pagament, si anessin a un jutjat, el fons encara els hauria de donar diners. Però, clar, la gent s’espanta, s’angoixa, té por, i és normal. Arrosseguen el problema de fa anys, ja estan esgotats. N’hi ha que si tenen contactes amb advocats i s’informen bé, poden resistir; però n’hi ha que claudiquen.

—Quines conseqüències té això?
—Que es van quedant tot l’habitatge. I seran ells els titulars del parc d’habitatge. La competència no existeix, s’apugen els lloguers i, d’aquí a pocs anys, serà un problema gravíssim.

—És el més greu de la situació actual?
—Molta gent que ha fet la dació en pagament o que ha perdut l’habitatge durant aquests anys, s’ha ficat en pisos ‘de puntada de peu’, que en diem. La gran majoria de pisos que s’ocupen són propietat d’entitats bancàries i de fons voltors, no de particulars. La gent s’informa abans de qui és. Ara hi ha un gruix gran de ciutadans que viuen d’okupes i no tenen res a veure amb els joves okupes hippies. Són famílies senceres, gent normal i corrent. Es fiquen en un pis, empalmen llum i gas, perquè també hi ha un greu problema de pobresa energètica, i allà viuen.

—També hi ha propietaris particulars afectats, en quina mesura?
— Sí, també n’hi ha. I és un problema. Però minoritari. No es pot negar que això existeix, però no és el gruix.

— Un altre aspecte del problema és la gent que viuen de lloguer i no poden pagar perquè els han apujat molt el preu.
— Sí. Com que no hem fet net perquè no hi ha voluntat política de solucionar el problema de fons, que és el lliure mercat, sinó que s’ha tirat cap endavant, si vius de lloguer i te l’apugen dos-cents euros el mes, no pots pagar. A més, han escurçat els terminis dels contractes, de cinc anys a tres. I en tres anys no pots refer-te, ni fer calaix, ni res. S’aboca la gent a no pagar, a anar a viure fora, però els preus pugen a tot arreu.

— Hi ha coacció contra els llogaters?
—A mi, personalment, quan m’havien de renovar el contracte em van dir, amb un mes d’antelació: ‘O pagues cent euros més o resolc el contracte i te n’has d’anar.’ En un mes no hi ha temps de buscar res. Jo sóc sola i em puc espavilar, però com s’ho fa una família, amb nens, escoles, metges, etc…? D’això, en diem desnonaments silenciosos.

—Segons un informe de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, un 43% de famílies que viuen de lloguer es troben en risc. Són famílies que destinen més del 40% del que tenen a pagar el lloguer. I la xifra de Barcelona és la més alta d’Europa.
—Sí, és molt greu. És tan greu que és a punt d’esclatar. A Barcelona es va intentar posar un sostre de preu del lloguer per evitar aquestes situacions. A més a més de dir que som uns rojos i uns comunistes, PDECat i Ciutadans hi van votar en contra. Estan pel lliure mercat. Ja veurem com estarem d’aquí a un any.

—No sembla, però, aparentment, que estiguem tan malament. Falta informació?
—No es veu la pobresa perquè la gent se n’amaga, no ho diu, té molta vergonya. També va passar amb les execucions hipotecàries. Primer ve la vergonya, després vénen les ocupacions. Molta gent ocupa i no ens n’adonem.

—Teniu cap indicador per a fer-nos-ne una idea?
—La meva germana és professora d’institut al meu barri, a Roquetes. A la seva classe, de vint-i-cinc nens, deu viuen ‘de puntada de peu’. Com pots contribuir al desenvolupament i creixement d’una persona, quan de petit ja ocupa? Quins són els valors de futur que li pots transmetre si ja veu que hi ha ciutadans de primera, de segona i de tercera? La realitat és aquesta.

—Podria ser una estratègia de bancs i fons voltors perversa i planificada per condemnar molta gent a la marginació?
—Sí. Jo ho veig així, però quan ho dic, m’acusen de creure en teories conspiratòries. Aquí mana el mercat. Els drets socials i econòmics ni hi són, ni els espera ningúi. No és una qüestió de voluntat política dels ajuntaments i prou, sinó, sobretot, de voluntat política estatal. Ara mateix PP, Ciutadans, PDECat i PNB han aprovat una llei al congrés, pendent d’aprovació al senat, pel desallotjament exprés de les ocupacions només dels habitatges propietat de persones particulars.

—Quina magnitud té el problema de l’ocupació d’habitatges de particulars?
—No n’hi ha gaires dades perquè no se n’han fet estudis, però l’ocupació ha crescut des de fa uns anys. Segons l’Informe de la PAH, Observatori DESC i Ajuntament de Barcelona, el 90% dels okupes ho són de pisos propietat de grans tenidors d’habitatge o entitats bancàries. El problema no se soluciona amb una regulació de desallotjament exprés dels okupes, la regulació d’això per petits propietaris no era necessària atesa la poca incidència. Amb els mecanismes que ja existeixen n’hi havia prou si es dotés de mitjans la justícia. És una llei classista i electoralista que no resol el problema. Al contrari, estigmatitza la població i crea ciutadans de primera i de segona.

—Què s’aconsegueix, doncs, amb aquests tipus de lleis?
—Introduir a la societat la idea que els okupes són dolents i que els hem de fer fora. No s’aborda el problema de fons que és el lliure mercat. Per què la gent ocupa? La majoria de la gent ho fa perquè no té cap més remei. Alguns sí, però el gruix, no. A més a més, les famílies que ocupen busquen pisos de bancs. Saben que així es pot negociar. L’ajuntament fa de mitjancer perquè després el banc els doni una mena de lloguer social. Són mediacions i solucions a petita escala.

—Què caldria fer?
—El problema és que la gent no sap on viure. I hi ha pisos buits. Caldria que el congrés fes una legislació perquè les entitats que tinguin determinat volum d’habitatge es poguessin sotmetre a expropiacions parcials, o que en destinessin una part a fins socials. Ara el problema no es veu o no es vol veure però quan esclati, i estiguem tots sota un pont, ens demanare: i aquí què ha passat? És un problema, que s’ha anat gestant durant anys.

—Pot esclatar?
—Jo crec que sí perquè, a més, no hem après absolutament res. La bombolla torna.

—Què passarà?
—Que tornaran els desnonaments dels qui ocupen i dels llogaters i tornarem a la situació del 2009 amb veritables drames socials. Encara n’hi ha, no tant com abans, però… Us sóc sincera, a mi se m’ha suïcidat gent. És molt dur. Estàs angoixat, reps una trucada d’aquestes entitats, et diuen que te n’has d’anar, o que has de pagar, i tu no tens diners. Algunes persones no poden més i es llencen al metro. La situació no pinta gens bé. Si hi ha tanta pobresa i la gent no pot viure tranquil·la amb els mínims, quina mena de societat creem?

—Els governs i els estats estan sotmesos als bancs.
—Totalment i absolutament.

—Per solucionar la crisi es van rescatar els bancs sense demanar res en canvi.
—Sí.

—Què s’havia d’haver fet?
—La meva opinió, molt anarquista, és que s’havia d’haver deixat que esclatés del tot. En alguns altres països, els van rescatar i tornen els diners. Aquí, no. Aquí ningú no torna res. A canvi, els haurien pogut demanar habitatge social, per exemple. Tot plegat sembla planificat per enfonsar la ciutadania. Jo crec que som a les mans d’una organització criminal.

—Per què?
—Perquè hi ha gent que es mor per culpa d’això i ningú no fa res. Diuen que faran una llei de segona oportunitat. Mediàticament, queden molt bé, la gent s’ho creu. Però, en realitat, fan una llei amb paràmetres en què no entren la majoria dels afectats. El primer que et demanen són els antecedents penals. Si tens antecedents penals, no pots acollir-te a una segona oportunitat? Això què és?

—La política ha estat improvisar per sortir del pas?
—Des del 2013, que la cosa era molt greu, només fan que posar pegats i tirar cap endavant. Van dir: aturats els desnonaments fins el 2015. Quan vam ser el 2015, van dir: modifiquem aquest article i fins al 2017, i després, fins al 2020. Això no són solucions. Més que pegats, han posat tiretes en una ferida enorme i molt greu, que ja torna a supurar. Per exemple, la iniciativa legislativa del 2013 que la PAH va portar al congrés amb milers de signatures es va rebutjar, i potser hauria estat una base per a discutir la solució.

—I la llei que tramiten inclou els nous requisits europeus?
—No. I haurem de tornar a anar al Tribunal Europeu a denunciar-ho. Espanya ha passat d’anar a Eurovisió a fer el ridícul, a anar-lo a fer al TJUE.

—I a Catalunya com ha afectat l’actual tensió amb el govern espanyol?
—A Catalunya, la llei 24/2015, de mesures urgents per a fer front a l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica (impulsada a través d’una Iniciativa Legislativa Popular de la PAH, l’APE i l’ODESC), com la 4/2016, de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial, han estat impugnades pel govern central i actualment suspeses pel Tribunal Constitucional en la majoria d’articles referents al dret d’habitatge. Encara no hi ha sentència definitiva d’aquest tribunal però la suspensió genera una gran desprotecció a les famílies en situació d’exclusió residencial; en especial de la primera de les normes, que conté mesures efectives per frenar l’emergència d’habitatge. Fa pocs dies, es va aixecar la suspensió d’alguns articles relatius a l’habitatge, veurem quin recorregut té.

—La passivitat a escala estatal és incapacitat o falta de voluntat política?
—Sobretot, manca de voluntat política. Us donaré una dada molt significativa. La directiva europea que no hem aplicat des del principi era de l’any 1993, la bombolla es va fer després, i van tirar cap endavant. Hi ha una nova directiva europea del 2014 sobre com s’han de donar els préstecs per habitatge. Espanya l’havia d’haver transposat el març del 2016. Encara no ho ha fet. Hi ha un projecte de llei en tràmit, però. Des de la tardor del 2016, Espanya és denunciada al Tribunal Europeu per no transposar la directiva i ens demanen de pagar una multa de 105.991 euros diaris si no es transposa.

—I què diu aquesta directiva?
—Com s’han de donar els crèdits i les hipoteques, quins requisits han de reunir les persones que accedeixen a un préstec, la informació que s’ha de donar al consumidor, no es poden donar hipoteques a tothom, etc. Aquí encara no s’ha regulat, i anem amb un retard de dos anys. Això demostra la poca voluntat política de resoldre el problema i no crear-ne més.

—Es critica l’ajuntament actual de Barcelona per no haver fet habitatge social. Què n’opineu?
—Sembla que no s’ha construït gaire habitatge social a Barcelona. Menys que en altres legislatures. Hauríem de veure quants diners hi havia previstos, perquè la dotació pressupostària ha baixat i caldria tenir en compte que la ciutat no pot créixer físicament. La PAH diu que s’hauria de facilitar que el 30% de les noves construccions és destinessin a lloguers socials o habitatges socials, fent complir la llei d’habitatge 18/2007 que ja ho preveia. Segons la PAH, si s’hagués complert aquesta llei avui tindríem cinc mil pisos socials.

—Som en una situació de greu emergència social. Quines mesures caldria prendre de seguida?
—Limitar el lloguer per llei, almenys a les ciutats com Barcelona. Que molt habitatge buit a Espanya es dediqui a habitatge social. Que s’apliqui la normativa europea que no es fa des del 2016. És urgent que els polítics facin un pacte per solucionar-ho i es dediquin a fer bé la seva feina.

—Sou activista per una justícia millor, quina és l’estat de la justícia avui?
—No es dota de mitjans per a exercir bé. La deixen totalment de banda, com han fet amb la sanitat i l’educació per privatitzar-les, cosa que em sembla molt, molt greu. Jo crec que es fa expressament: desmantellen la justícia. Per exemple, només hi ha un jutjat, cinc persones, a tota la província de Barcelona per presentar denúncies de clàusules abusives. Si els cinquanta-vuit jutjats que hi ha només a la ciutat de Barcelona ja estaven col·lapsats, com deu estar aquest que ara és l’únic per a tota la província!

—A dos activistes antidesnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona els demanen quatre anys i sis anys de presó. Augmenta la repressió contra els activistes? Sou perseguits?
— Sí. I n’hi ha més casos. Quan algú és molt actiu, busquen la forma d’imputar-li algun delicte. Jo vaig anar a Viladecans a impedir un desnonament d’una senyora discapacitada per una malaltia neurodegenerativa i la seva filla de tretze anys, van venir els furgons de la policia i em pensava que acabaria detinguda. En un altra ocasió, un jutge em va advertir que em multarien –fins a sis mil euros– per haver fet al·legacions al jutjat com a advocada. Hi ha hagut advocats amonestats i multats, per exemple, al País Basc en la lluita contra l’IRPH.