Estellés se’n fot, de l’Any Estellés

Aquest és el meu mural estellesià, un entre tants, personal i intransferible, com tots.

Amsterdam. A la capital dels Països Baixos, hi vaig anar l’any 1990 amb una beca Erasmus. Calia triar bé què posar a la maleta i què no, oimés si tenim en compte que era el mes de gener i en aquella època els hiverns del nord desvetllat i feliç només ho eren, de feliços, si anaves ben abrigat. Però per algun motiu vaig decidir de prendre amb mi l’antologia poètica de Vicent Andrés Estellés que havia fet Gerard Vergés per a Edicions Proa. Crec que la vaig comprar en una llibreria de vell diminuta que hi havia a la plaça de Sant Just de Barcelona, a tocar de la plaça de Sant Jaume. Era una botigueta que quedava a recer de l’església, a l’esquerra, i que m’agradava visitar perquè s’havien quedat amb el fons dels Llibres del Mall, una bella aventura impulsada per Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal, Gemma d’Armengol i Xavier Bru de Sala, que després de catorze anys de publicar llibres preciosos amb les pàgines encara parcialment unides, es va acabar, com passa amb tantes belles aventures. Si no la vaig comprar allà, la devia comprar en una altra llibreria de segona mà fantàstica que hi havia a tocar de l’Ateneu Barcelonès, on es trobaven autèntiques joies. El cas és que Estellés em va acompanyar a Amsterdam i va ser allà, entre els canals glaçats de l’hivern i les formoses tulipes de la primavera, que recordo haver-lo llegit per primera volta. De fet, recordo haver combinat la seva poesia amb la de Gil de Biedma, que també desconeixia i que va morir per aquelles dates, i vaig pensar que, sense tenir res a veure, feien bona parella.

València. L’any 1993 estudiava periodisme a la UPF i un dia vaig veure un cartell que oferia la possibilitat de viatjar a València amb totes les despeses pagades. A bodes em convides. Als premis Octubre en aquest cas, per obra i gràcia d’Eliseu Climent, que entre les moltes coses que finançava amb els diners que arreplegava d’aquí i d’allà, hi havia un Congrés de Mitjans de Comunicació en clau de Països Catalans que es va fer durant molts anys coincidint amb els premis. Joves del nord baixant cap al sud del país, el viatge de tornada d’aquells altres que unes dècades abans havia organitzat Joan Fuster. I va ser el 29 d’octubre de 1993, assegut al terra d’una església de la Companyia de Jesús plena a vessar, on vaig quedar bocabadat escoltant Ovidi Montllor i Toti Soler, que van fer un espectacle basat en els poemes d’Ofici de difunt de Fuster, en homenatge a Estellés, que havia mort uns mesos abans. Recordo que l’Ovidi tenia la veu molt feble i estava visiblement malalt, però malgrat tot va ser una nit memorable. Allà vaig descobrir l’Ovidi, ignorant de mi, i gràcies a ell, més Estellés, és clar, en aquesta relació d’amistat que mantenien i on no s’acaba de saber on començava la veu de l’un i acabaven els versos de l’altre, per dir-ho a la manera de Pau Alabajos.

Berlín. Descoberts Estellés i Ovidi Montllor, quedaven per conèixer altres cantants que han musicat el poeta de Burjassot, el fill del forner que feia versos. Feliu Ventura i Borja Penalba van venir a Berlín el 2013 en un dels actes organitzats per a celebrar la diada de Sant Jordi. Van fer un concert a la Galerie Wedding que va començar amb un petit ensurt unes hores abans, quan la parella de músics volia fer la prova de so i vam veure que ningú no havia pensat a instal·lar ni un humil amplificador. Sort que el president d’aleshores de la Penya Blaugrana també era afeccionat a la música i ens va deixar la mínima infrastructura. D’aquell ensurt, i de la posterior resolució, i dels whiskies que vam beure per celebrar-ho, en va néixer una amistat que perdura fins avui. L’altre que va venir a Berlín, un mes després, va ser justament Pau Alabajos, un artista altament estellesià, que justament ahir va estrenar un bellíssim videoclip en què es dedica a transportar l’escriptori del poeta amunt i avall del País Valencià, en una versió nostrada i més modesta del Fitzcarraldo d’Herzog. Després de xerrar amb els alumnes de català de les dues universitats de Berlín, Alabajos va cantar “en una sala molt berlinesa, amb un soterrani amb catifes, sofàs i cadires cadascuna d’un pare i d’una mare”, i va fer ressonar la “Sonata d’Isabel” des de Neukölln fins a la vora del riu Spree, on unes hores abans el seu amic Xepo havia enregistrat un intent de videoclip de “Una nit a Berlín”.

Barcelona. Estellés també omple el record de dues grans nits viscudes al cap i casal de dalt. La primera va ser el concert Estellés, de mà en mà a l’Auditori de Barcelona el 7 de febrer de 2014. Francesc Anyó i Borja Penalba es van empescar un concert molt teatral en què perpetraven, deien, reien, cantaven, ploraven i menjaven Estellés. El moment més màgic va ser quan li va arribar el torn a la “Cançó de la rosa de paper” i unes flors de paper tènuement il·luminades van començar a passar de mà en mà entre les rengles del públic. La segona nit va ser uns mesos després, per a cloure el dia de Sant Jordi, en un restaurant que es deia El Setial i que era al carrer del Regomir, situat a l’antic palau de Vilana-Perles. El menú estava fet íntegrament amb ingredients que apareixen als poemes d’Estellés, maridats amb vins valencians. L’àpat era precisament la festa de presentació del llibre-disc de l’espectacle que havíem vist a l’Auditori. Anyó i Penalba van actuar després de sopar i òbviament van fer els honors al famós pimentó torrat. La festa anunciava “quantitats ingents de cassalla, mistela i cafè-licor” i a fe de Déu que tant les quantitats ofertes com les ingerides ho van ser, d’ingents. Però no prou per a oblidar que entre els assistents hi havia Muriel Casals i Quim Torra, que seien a la vora nostra.

La Vall d’Uixó. Després d’haver sentit a parlar molt de les festes Estellés del País Valencià, vam decidir que ja era hora de tastar-ne una. Pel pont de la Mercè del 2021, vam baixar a la Vall d’Uixó, on s’havia anunciat un sopar Estellés i un concert de Pau Alabajos al restaurant les Moreres. Aquesta tradició s’inspira en les populars nits dedicades al poeta Robert Burns a Escòcia i es concreta en què, a principi de setembre i des del 2010, una munió de pobles i viles del País Valencià fan la seva Festa Estellés, tot unint gastronomia i literatura al voltant d’una bona taula, on es mengen productes de la terra i es reciten versos. Si el pressupost ho permet, també hi ha música en directe. Va ser molt emocionant veure com gent de totes les edats, a vegades famílies senceres, s’aplegaven aquella nit a la Vall d’Uixó per compartir taula i escoltar els versos que recitaven els assistents, primer, i tot seguit les cançons d’Alabajos.

És per tot això que quan el conseller de Cultura de la Generalitat de baix, Vicente Barrera, diu que la seva política cultural no vol ser ideològica i que vol promocionar una cultura blanca, penso que ja podem tremolar. Retirar les ajudes a la Càtedra Estellés i a l’Espai Fuster per dedicar-les a la tauromàquia farà mal, de segur. Però com diu Pau Alabajos a l’excel·lent llibre sobre Estellés que ha escrit i que l’altre dia va presentar a Ona Llibres, els valencians són resilients per naturalesa i per necessitat, i tenen la capacitat de “no perdre mai el somriure davant les adversitats, ja siguen meteorològiques, històriques o polítiques”. I si Barrera diu que la Generalitat no celebrarà l’Any Estellés, estic segur que Estellés se’n fot, no de l’Any en si, disculpeu-me la trampa del títol, sinó que determinats personatges no el vulguin celebrar. Perquè Estellés sap que l’efemèride se celebrarà igualment i, sobretot, perquè sap que cada any és el seu any, i que a més el poble el celebra cada dia, als escenaris, a les biblioteques i llibreries, a les aules, als casals populars, als restaurants o al sofà de casa.