Avui fa cent anys que naixia a Burjassot el poeta Vicent Andrés Estellés. A partir del concepte “un entre tants”, ell va anar definint la seua relació amb el seu poble, amb la seua llengua, amb la seua cultura. Alguns dels poemes d’Estellés s’han fet molt populars, es reciten de manera reiterada, es tatuen o se serigrafien en samarretes o bosses d’anar a comprar el pa. Però la seua obra és tan monumental que, amb cada lectura, es descobreixen aspectes, matisos i colors nous dels versos que són clau i obrin panys. Hi ha un Estellés per a cada situació i per a cada lector.

Per a celebrar el centenari del natalici del millor poeta després d’Ausiàs Marc, segons Joan Fuster, hem demanat a unes quantes persones destacades del món de la cultura que ens diguen què significa Estellés tant per a ells com per al país.

Pau Alabajos, cantautor: “És un dels poetes més estimats perquè és un dels nostres”

La poesia d’Estellés, després de trenta anys de la seua mort, continua generant controvèrsia. La dreta extrema i l’extrema dreta s’alien per tal d’intentar boicotejar la commemoració del centenari del naixement del poeta de Burjassot, però la societat civil no està disposada a abaixar els braços: Estellés és un dels poetes més estimats perquè és un de nosaltres, “un entre tants”, que diria ell. Els seus versos són una brúixola moral, el poeta que va donar veu a les que no tenien veu i va posar la literatura al servei de la resistència antifeixista i de la construcció nacional.

Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes: “M’esperona, m’acompanya i em consola”

Vicent Andrés Estellés és un dels poetes fonamentals de la literatura catalana, però també de la literatura europea i universal, no ho hauríem d’oblidar. Un gegant. I punt.

Estellés és aparent senzillesa, quotidianitat, llenguatge planer lluny de la sofisticació formal, sensualitat, vitalitat, alegria, erotisme, dolor. És compromís cívic i és país. És literatura compartida. País Valencià. Els Països Catalans de Fuster. És poble.

Però és també coneixement de la tradició literària, i és matís, i són capes de lectura tan diverses que no te les acabes mai i és solidesa i és universalitat. I és la profunditat de les coses humanes.

Tot això, a l’abast de molt pocs autors, en fa un clàssic.

I, com tots els clàssics, m’interpel·la cada dia, m’esperona, m’acompanya i em consola. M’ajuda a viure.

Iolanda Batallé, escriptora i directora de la llibreria Ona: “Estellés sempre hi és, podem narrar la vida amb Estellés”

Estellés ens fa des de petits i aquell vers que tinc molt present: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!” Aquesta és l’actitud que compartim tants, i que també compartim a Ona. Som poble, som cultura, som llengua, som literatura. Aquesta consciència de ser poble, i com al voltant d’Estellés ens hem trobat tantes persones. I, recentment, amb Borja Penalba cantant-lo, i amb Pau Alabajos i tantes persones! I l’oda d’Estellés a Barcelona, i la consciència de ser poble. Ho puc signar com a escriptora, com a directora d’Ona, com a editora. Estellés sempre hi és. Podem narrar la vida amb Estellés. Diria que ens enamorem d’una llengua, d’una cultura, d’una literatura a partir de les persones que ens la fan conèixer, de les vivències que ens la fan conèixer, i Estellés ha fet que tantes persones ens enamoréssim d’aquesta llengua nostra, d’aquesta poesia, d’aquesta cultura dels Països Catalans amb la seva obra i de la seva obra interpretada per tanta gent. Celebrem-lo sempre. El setembre és el mes d’Estellés. I és fantàstic que aquest aniversari prohibit sigui un dels millors aniversaris que hem compartit als Països Catalans. Crec que és el millor homenatge.

Maria del Mar Bonet, cantautora: “Record la seva alegria quan va sentir ‘Les Illes’”

Vaig tenir la sort de conèixer Vicent Andrés Estellés quan érem a l’Olympia de París amb l’Ovidi Montllor, cantant tots dos. Ell em va portar un llibret, amb poemes curts, que parlaven de les Illes, jo els vaig musicar, vaig fer una cançó titulada “Les Illes”. Record l’alegria que va tenir quan va sentir la cançó, i quan ens vàrem reunir a València, jo li la vaig cantar. Record estar amb ell i la seva família… Tantes coses, de Vicent Andrés Estellés… Haver-nos trobat a Barcelona, també, alguna vegada. L’admiració que jo sent per ell és immensa. Hi reconec un gran, gran poeta. Potser un dels més grans dels Països Catalans, i no s’acaba mai. Tota la seva obra m’agrada moltíssim. Tot el que n’he cantat. He tingut la sort de cantar amb en Borja Penalba algun poema seu, com el de “No puc dir el teu nom”, que és preciós. És un poeta que llegesc i rellegesc sempre que puc i el recoman a tothom. És una meravella i l’estim moltíssim per tot el que ha significat per a mi, que és molt difícil d’explicar en poques paraules. L’estimaré sempre i, per a mi, tota la seva obra té un interès grandiós.

Laura Borràs, ex-presidenta del Parlament de Catalunya: “Estellés per a mi és València, és País Valencià i és Països Catalans”

Vicent Andrés Estellés per mi és València, és País Valencià i és Països Catalans. A banda d’haver-lo llegit, sempre, de manera permanent, i de tornar-hi tant com puc, per mi, Estellés és, i ho recordo de manera punyent, l’admiració que em va causar la devoció popular per Estellés viscuda a les Festes Estellés arreu del País Valencià. Com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, d’ençà del 2013, jo hi assistia cada any per donar suport de la institució en uns moments molt complicats al País Valencià, amb la Rita Barberà i el Paco Camps al govern de la ciutat i a la Generalitat Valenciana. Era molt emocionant la gentada congregada a places de pobles dient Estellés, gaudint-ne, celebrant-lo Aquest és per mi un record inesborrable que per sempre em connecta amb aquesta pàtria lliure, lluminosa i alta que ell va cantar sense dir-ne el nom, quan no es podia dir els Països Catalans. I, per tant, després d’haver-lo llegit i viscut intensament, de manera personal i de manera col·lectiva, també hi ha un punt d’inflexió, com a docent, com a persona de l’àmbit acadèmic que també es dedica a la divulgació de la literatura catalana, ara fa deu anys, em van convidar a veure l’espectacle “Estellés de ma en ma”, de Borja Penalba i Francesc Anyó. Per mi, és una culminació d’aquesta celebració estellesiana i la conservo molt viva i la recomano molt ara que s’està fent a diversos indrets dels Països Catalans. Quan la música s’ajunta amb la poesia, passa el que un altre poeta com és Joan Vergés, musicat per Toti Soler va escriure: “No saps que el dolor dura per sempre si es fa cançó?” Doncs sí, el dolor dura per sempre si es fa cançó, però també l’alegria, el plaer de viure! També l’amor, també la denúncia. I aquest espectacle estellesià és extraordinari perquè parteix de la poesia per anar cap a la música. Han llegit Estellés, han estimat Estellés, n’han fet una selecció que no és gens previsible i amb la música i amb la veu transmeten emoció, també ironia, també ràbia, també tota la galeria de sentiments que formen la paleta de colors de la poesia estellesiana. I se’ns ofereix als habitants dels Països Catalans del segle XXI perquè el revisquem, el rellegim i en fem festa en tots els sentits. Convocant textos i lectures i dialogant amb les lletres i la música. Què més bonic, de la lectura d’Estellés i de la conseqüència d’estimar-lo, poder-lo compartir amb tothom! Al final, Estellés sobretot representa el ser i ser del tot, plenament, tenir pàtria, perquè sí, Estellés m’és pàtria.

Joan Carles Girbés, editor: “Estellés em va canviar la vida”

A mi, Estellés em va canviar la vida.

Tot i la trajectòria, i els reconeixements, i el pes i la influència gegantina que ja tenia en la literatura catalana, i malgrat la seua debilitat (va faltar pocs mesos després), un bon dia de principis dels anys noranta va venir al xicotet poble de Benimodo a escoltar com un grapat de joves d’institut llegíem en veu alta relats i poemes que ara ens farien vergonya pròpia. Estellés, però, va aplaudir cadascuna de les nostres intervencions i ens va lliurar en mà els diplomes (i el xec!) que ens convertia en guanyadors del premi literari per a estudiants que porta el seu nom i que encara ara, afortunadament, es continua convocant. Aquell gest tan modest i alhora tan grandiós, d’absolut arrelament a la terra i als orígens i d’esperança en el futur que d’alguna manera simbolitzàvem aquells jovenets, em va convéncer que potser (qui sap!) també jo podia tenir alguna mena de futur en el món dels llibres. Ja és dit: Estellés em va canviar la vida. Em va “donar” la vida. Només en sóc un entre tants.

David Fernàndez, periodista i ex-diputat: “Estellés sempre romandrà. De mà en mà”

Estellés és l’esperança oculta permanent, el mural incessant dels Països Catalans, aquells que mai surten al mapa però sempre hi són. També és una amistat infinita: el vincle vital que tenia amb l’Ovidi Montllor captiva i impressiona; fins i tot “la manteta” de l’Ovidi, aquella que Vicent Andrés tenia a casa seva per a quan el d’Alcoi hi feia nit. Veure l’Ovidi en directe, acomiadant-se a Castalla amb aquell “M’aclame a tu”, encara commou. I dues evidències més. Primera, que les d’Estellés són les ulleres que més ens calen, per veure-ho tot i no perdre’ns res. Segona, que continuarà essent el poeta del poble. Als descampats de l’oblit quedaran Camps, Fabras, Zaplanas i Mazons. Però Estellés sempre romandrà. De mà en mà.

Celdoni Fonoll, cantant, poeta i rapsode: “Estellés, la mort petita”

Estellés, vida.
Estellés, amor.
Estellés, passió.
Estellés, sexualitat.
Estellés, alegria, tristesa, dolor.
Estellés, humaníssim.
Estellés, les coses de cada dia.
Estellés, la mort petita.
Estellés, Isabel.
Estellés, torrentada de versos.
Estellés, inexhaurible.
Estellés, lluita.
Estellés, ràbia.
Estellés, llibertat.
Estellés, Mural del País Valencià.
Estellés, Països Catalans.
Estellés, i una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Poeta Estellés, la veu del nostre poble.

Meritxell Gené, cantautora: “Estimo i admiro aquest poeta i, també per això, el canto”

“Plantar cara a la vida”. Aquest vers del poema “El vi”, que declamava en un jazz embriac el seu estimat amic Ovidi Montllor, és per a mi una síntesi de Vicent Andrés Estellés. És un vaixell que va, un fogueró que ve, una litúrgia nocturna, una encesa de la veritat, un tros de ceba crua, un rosegó de pa, és passió i caliu veïnal, el vi de l’esperança, rompuda o no, la contundència de les petites coses (que són les més importants!) i aquest brostar de paraules que cremen per alçar les copes i per ensenyar-nos a enyorar un futur! Per tot això, estimo i admiro aquest poeta i, també per això, el canto.

Xavier Grasset, periodista: “La descoberta de Vicent Andrés Estellés, la dec a Celdoni Fonoll”

La descoberta de Vicent Andrés Estellés, possiblement, la dec a Celdoni Fonoll. Jo era molt jovenet, no sé quants anys tenia, potser divuit, però m’estranyaria. Ell feia un espectacle on recitava i declamava no només Vicent Andrés Estellés, sinó molts altres poetes. El Rector de Vallfogona, Espriu, i molts més… A Vicent Andrés Estellés el recordo d’aquell recital de Celdoni Fonoll, me’n vaig comprar el disc, l’antologia, i gràcies a aquella antologia em va picar el cuc. Jo veia algú altre que parlava la meva llengua, però feia servir una altra variant, i que era capaç de construir aquestes imatges. “Esvelta i dempeus com una pàtria”, ho recordo perfectament. I d’aquell espectacle em va quedar clavada al cap aquella cançó, aquells versos que cantava Celdoni Fonoll, que després vaig saber que eren dedicats a la seva filla. [Canta] “Jo tinc una mort petita, / meva i ben meva només, / com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment”. I que llavors això entroncava amb “No em deixis mai, pensament de l’amor…” I aquesta idea d’algú que està fent mots encreuats i que no vol que la mort el sorprengui intentant resoldre’ls o afaitant-se. Hi trobo unes imatges tan quotidianes i tan potents… Després vaig sentir Ovidi amb “Els amants”, “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. El “Coral romput”, el Mural del País Valencià… Tot això va ser una descoberta posterior. I el coixinet. Recordo un text de prosa de Vicent Andrés Estellés amb aquest vessant més eròtic, més amorós, i la funció del coixinet que no he oblidat mai, i potser fins i tot, alguna vegada, gosaria a dir que m’he aventurat a fer servir. Vicent Andrés Estellés forma part de la meva creixença, de la meva construcció vital i amb els seus versos he entès que el meu país anava més enllà i que hi havia una capacitat per a construir, des de l’àmbit més quotidià i amorós i també patriòtic, uns poemes grandiosos i immensos.

Àngels Gregori, poetessa i comissària de l’Any Estellés: “La determinació en construir una proposta col·lectiva d’aspiració universal”

A mi, d’Estellés, una de les coses que més m’agraden és la relació que té amb la poesia i, al mateix temps, com a mesura que va passant el temps i que ell també va canviant, es modifica aquesta relació. I això es nota en la seua obra. D’alguna manera, per al poeta que inicialment s’acosta als versos com una necessitat, la poesia esdevé una responsabilitat. No només amb ell, sinó amb la forma d’assumir la veu que representa. En aquest sentit, hi ha un vers que diu “Els amors fan l’amor, les històries, la història” que no només resumeix l’essència de la seua producció lírica, sinó també la seua determinació en construir una proposta col·lectiva d’aspiració universal situant-se sempre des d’una perspectiva concreta, que és la d’un entre tants.

I el que també m’agrada d’Estellés és com el lèxic familiar agafa una volada lírica reveladora, des de l’ús de les paraules properes per a nomenar l’emoció elegíaca que provoquen, per exemple, els productes de la terra, fins a la revolució que significa, en un context de por, de misèria, d’hostilitat, el simple gest de parar una taula. Fuster va definir-lo com un poeta de realitats. En un temps i amb una gent concreta, no va deixar de reivindicar mai per damunt de tot el dret a l’alegria. I aquesta va ser, en el fons, la seua aposta revolucionària. També hi ha uns versos que m’agraden molt, perquè d’alguna manera evidencien que es pren aquesta actitud com un veritable ofici, que diuen: “Una ocupació tinc, des d’ara, per a tu. Insistir, des d’ara, brutament, en l’alegria”.

Josep Lozano, escriptor i creador de la Festa Estellés: “Un dels grans poetes europeus del segle XX”

Vicent Andrés Estellés, tot i escriure en una llengua minoritzada, és un dels grans poetes europeus del segle XX, indubtablement i, per als valencians i la cultura catalana –com ja va dir Joan Fuster–, el millor poeta que ha donat el País Valencià en la nostra llengua, després d’Ausiàs Marc.

Biel Mesquida, escriptor: “Moltes gràcies per la teva feina i per la teva lluita titàniques!

VINCENT ANDRÉS ESTELLÉS, ets un poeta amic i mestre. Amic
perquè tenim una gran intersecció de coincidències i de lluites, tosdós
som valencians, tosdós lluitam per la llengua i la cultura catalanes,
tosdós provenim de famílies humils, tosdós estimam la nostra nació
dels Països Catalans i volem la seva independència. Mestre del mester
poètic perquè la teva obra ha eixamplat els meus territoris verbals,
m’ha ajudat a tibar la llengua catalana, m’ha fet veure la essencialitat
de la vida de cada dia com a tema humà i etern, m’ha fet cantar
l’erotisme pornografienc amb tota la força d’una energia per desmorir,
per matar la mort.

Moltes de gràcies per la teva feina i la teva lluita titàniques!
I amb la Maria del Mar Bonet fa uns anys ens muntàrem un espectacle
sobre tu, Vicent Andrés Estellés, que era una declaració d’amor. I allà
recitava aquest poema que de bell nou vull passar-me per les cordes
vocals per fer-te una petita festa d’aniversari. Per molts d’anys!

Gemma Pasqual, escriptora i presidenta de la Societat Coral el Micalet: “És la veu que posa paraules als sentiments més profunds i autèntics de la nostra terra”

Vicent Andrés Estellés, el gran poeta valencià del segle XX, és una figura cabdal de la literatura catalana. Per a mi, és la veu que posa paraules als sentiments més profunds i autèntics de la nostra terra. Als seus versos trobe la força per a reivindicar qui som i d’on venim, la dignitat d’un poble que ha lluitat per mantenir viva la seua identitat i la seua llengua.

Dir Estellés és dir fam de postguerra enganxada a la panxa, la mà al sexe, la mort petita. Dir Estellés és dir Isabel, Carmina i Vicent. És el teu nom i el meu escrits a la paret. Dir Estellés és la veu de l’Ovidi feta poema. Enramar d’oli cru el pimentó torrat, el vi a taula. Dir Estellés és dir Burjassot, és la veu d’un poble. Dir Estellés són homes obscurs de tenebrosa lletra, batalla de València, feixisme, Las Provincias, Ombuena i María Consuelo Reyna. Dir Estellés és dir una amable, una trista, una petita pàtria. La clau que obre tots els panys. El Mural del País Valencià.

Vicent Andrés Estellés és molt més que un poeta; és un símbol de resistència i d’orgull. Els seus poemes són una crònica de la nostra història recent, un testimoni dels temps difícils, però també un cant a l’esperança, a l’amor i a la vida. Ha sabut captar l’ànima d’un poble, el seu patiment, però també la seua capacitat infinita de renàixer. Avui, Estellés ha esdevingut un símbol contra la incultura que ens governa, un símbol contra el feixisme.

Dir Estellés és dir un dels millors poetes de l’idioma català, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el fill del forner, que feia versos. Més cultament encara: “El nét major de Nadalet”.

Borja Penalba, cantautor: “Possiblement, un dels millors poetes del món”

De xicotets a l’escola llegíem poesia per obligació, i Estellés per a mi és l’entrada a la lectura de la poesia per passió. Després d’haver-me llegit tota l’obra completa i el Mural del País Valencià, tot Estellés, en la meua opinió és, si no el millor poeta en català de la història, un dels millors i, possiblement, un dels millors poetes del món.

Nerea Sanfelix, periodista de televisió: “Estellés és, sobretot, poble”

Per a mi Estellés és cultura i memòria, una memòria que no hauríem d’oblidar, però sobretot és poble, és eixa unió que hui en dia necessitem tant les valencianes i els valencians. Al meu balcó pengen uns versos d’ell, recordant-nos que serem sempre poble, siguem-ho d’una vegada.

Fanny Tur, historiadora i ex-consellera de Cultura del govern de les Illes Balears: “Mestre de mestres”

Mestre de mestres. Estellés va fer i encara fa que des de qualsevol cantó del país ens sentim identificats amb la poderosa valencianitat dels seus poemes. Dos mesos després de la mort del dictador, va ser un dels convidats a una trobada al monestir de Cura (Mallorca) convocats per Antoni Serra. Va ser una jornada vigilada per la Guàrdia Civil. Allí coincidí amb el pintor i poeta eivissenc Josep Marí, entre més.

I una anècdota crec que il·lustrativa del valor simbòlic de la seua figura: dos dies després de la seua mort, a Eivissa se celebrava la cloenda d’una exposició de fotografies de Nova York fetes pel fotògraf eivissenc Joan Costa. Aquell acte, previst des d’un mes abans, es va convertir en un improvisat recital en homenatge a Estellés. El poeta Toni Roca i la periodista Misse Garcia varen llegir poemes del mestre. No se m’acut millor metàfora del que ha suposat per a les Illes i per al país.

Andreu Valor, cantautor: “En els temps que corren, necessitem molta ajuda per a ‘sobremorir'”

Estellés, per a mi, és un al·licient vital. Em facilita la capacitat d’existir (sentir i pensar). Considere que ens calen estímuls que ens facen remoure en tots els sentits i ell, el bo de Vicent, és eclèctic, contundent quan ho desitja i graciós quan ho desitge jo. Estellés és peculiarment autèntic. Amb ell divaguem amb amor per la vida, pel respecte i necessitat bàsica de la passió, colpejarem pacíficament la taula aturant els despropòsits que abusen de les persones i fabricarem abraçades que només certes paraules són capaces de realitzar.

Estellés és un entre tants que hem fet ben notori gràcies a descobrir allò que ha sigut capaç de construir al llarg de la seua vida a cop de tecles en aquella vella màquina d’escriure que ens marcava un ritme que hauríem de seguir seriosament.

Per entendre la vida ens cal atenció, sentiments i paraules. Estellés ho completa.
Com no hem de manifestar la seua obra? En els temps que corren necessitem molta ajuda per a ‘sobremorir’. Heus amb ell una amable solució.

Estellés per al país és poc, pel que hauria de ser. Per molts ens marca el rumb. Uns altres el consideren enemic. Tota cultura necessita referents. Nosaltres tenim la sort de tindre’n pocs, però infinits. En una societat normal que aspira a uns valors morals i culturals identificatius, tot i conviure amb una barreja identitària enorme, parlar d’Estellés seria regalar-nos sensacions meravelloses per moments, seria motiu de festa. Al País Valencià la moda constant conviu rebutjant tot allò que no siga de l’interès i l’estratègia de qui governa amb l’aliança intolerant i centralista. M’agradaria que fos diferent, m’agrada la diversitat, crec que fins i tot és útil, però és així. Ni se’ns permet parlar amb normalitat en la nostra terra amb la llengua que la identifica, ni transmetre allò que som. Aniquilen la nostra manera d’existir i calcinen els referents d’un poble pervertit que cada dia sorprèn més venent el poc que li queda. No som un país normal, ho sé. No me l’esperava tan bàsic de ment i butxaques. El millor postor no ha vingut mai per Almansa.