30.05.2016 - 02:00
Estel Solé ja s’ha convertit en una marca d’èxit. Projecte que comença, projecte que obté el suport del públic. Ara ha decidit d’abocar-se a una nova disciplina i, després de treballar d’actriu, poetessa i dramaturga, publica la primera novel·la. Si no puc volar parla d’una dona de quasi quaranta anys en plena crisi vital, una Brigdet Jones catalana. L’Ànnia, la protagonista, és periodista però es dedica a passejar gossos, s’acaba de separar a causa dels seus problemes d’infertilitat i viu a casa del seu avi perquè no es pot pagar un pis. Una novel·la sincera i divertida que tracta sobre les misèries d’una dona neuròtica i insatisfeta que prova de retrobar el seu lloc i veiem com encara una malaltia desconeguda, l’endometriosi, que causa infertilitat. Estel Solé aprofita aquesta novel·la per fer una crida a la societat perquè es conegui aquesta malaltia que pateix ella i la seva protagonista. D’aquesta manera vol que les dones que la tenen no se sentin tan soles i que la infertilitat deixi de ser tabú. Avui pot fer aquestes reivindicacions amb un somriure d’orella a orella, embarassada de vuit mesos: és l’exemple clar exemple que la història pot tenir un final feliç. Per saber com acaba l’Ànnia haureu de llegir la novel·la.
—Dramaturga, poetessa, actriu… Com us hauríem de definir?
—No m’agrada triar entre una d’aquestes tres etiquetes. Diria que em definiu com a Estel Solé: qui em conegui, bé, i si no ja em coneixeran més endavant.
—Ara heu d’afegir-hi novel·lista…
—Sí, em fa molta cosa dir-me novel·lista. Em va passar això mateix quan vaig estrenar l’obra de teatre Animals de companyia. Suposo que per això em costa tant d’identificar-me amb una etiqueta. Prefereixo pensar que sóc multidisciplinària. Faig el que em ve de gust a cada moment i intento triar el canal que més s’adequa allò que vull expressar.
—Podríem dir que us agrada explicar històries.
—Absolutament, em ve des de petita. Les meves dues passions de sempre han estat escriure i actuar.
—Com decidiu quin és el millor canal per a escriure cada història?
—Fins ara, havia escrit poesia. I en aquest cas no ho has de triar: apareix en el format de versos i ho visualitzes molt clarament. En les obres de teatre que he escrit era molt clar que era dramatúrgia. Però la novel·la és un encàrrec. De fet no havia pensat mai que escriuria una novel·la: ha estat un repte i una sorpresa.
—La novel·la i el teatre van relacionats?
—Un cop acabada la novel·la, m’adono que entre els dos formats es pot crear una comunicació interessant. Aquelles idees que no s’adaptin a la dramaturga perquè són massa difícil de produir, amb la novel·la poden tenir una sortida que fins ara no havia previst.
—Us agrada provar sempre coses noves?
—M’agrada molt saltar d’una cosa a una altre. Crec que és interessant perquè et dóna un pensament lateral, però també em fa por no aprofundir en cap terreny. Sempre intento tenir la meva veu. Que si em segueixes, de seguida puguis reconèixer que això ho ha fet l’Estel.
—El pas següent és el cinema?
—Ostres… Doncs sóc molt tastaolletes, des de petita ho he estat. Òbviament no em tanco a res. Però ho trobo molt complicat. No dic que no, els no ja te’ls va donant la vida.
—Heu dit que la novel·la va ser un encàrrec…
—L’editora del llibre va venir a veure Animals de companyia i d’entrada va proposar de fer la novel·la sobre l’obra de teatre. El problema va ser que feia quatre anys que estava immersa en l’espectacle i d’alguna manera la meva relació amb els personatges s’havia desgastat molt. No acabava de veure clara la novel·la, i quan era a punt de dir que no em van donar l’opció d’escriure el que volgués.
—Si no puc volar parla, entre més coses, sobre els problemes de fertilitat. L’Ànnia, la protagonista del llibre, té una malaltia anomenada endometriosi…
—Si just quan em van donar llibertat per a escriure el que volgués em van detectar una malaltia, l’endometriosi, que causa infertilitat a les dones, i això va fer que hi hagués un viratge del tema i que creés aquest personatge que acaba patint tots els meus mals.
—Però curiosament ara feu la presentació del llibre embarassada de vuit mesos…
—He fet un viatge paral·lel al que fa l’Ànnia. I just ara pensava que si la novel·la l’hagués escrit ara, amb aquest resultat positiu que he tingut i mirant amb distància tot aquest viatge, segurament ho tractaria des d’un altre punt de vista. El que no sabia, òbviament, és que nou mesos després d’escriure la novel·la estaria embarassada. En el meu cas tenim un final feliç, però no explicarem si també és així a la novel·la.
—Què creieu que faríeu diferent?
—Potser ho faria amb més humor. Ho vaig escriure en un moment vital completament convuls i de fet va ser una escriptura per necessitat. Diria que la novel·la m’ha ajudat a superar el procés personal que vaig seguir amb el fet d’assumir que aquesta malaltia em causava infertilitat, que no podria tenir fills si no era amb reproducció assistida.
—Creieu que és un tema tabú?
—Quan començo a parlar-ne amb amics o amb la família m’adono que és un tema del qual la gent no parla. Les persones que han fet inseminacions o fecundacions in vitro intenten amagar-ho. Les dones no expliquen que tenen problemes de fertilitat perquè encara socialment es veu com una ofensa. Però si en les dones és un tema tabú entre els homes encara més.
—Són malalties desconegudes?
—Sí, i això fa que quan a una dona li detecten, per exemple, endometriosi, se senti absolutament sola i pensi que és l’única persona del seu entorn a qui li passa. Quan en comences a parlar tens la sensació que surts de l’armari. Ara faig declaracions públiques a través d’una novel·la o a les xarxes socials amb la voluntat de comunicar-ho. És una mena de crida.
—Segurament el llibre ajudarà gent que es troba en aquesta situació…
—No ho sé, tant de bo pugui ajudar les dones en aquesta situació. A mi més em va servir tenir coneixement de més casos, saber que no estàs sola. Realment crec que hi ha un exèrcit de dones que tenen infertilitat, però aquest exèrcit esdevé invisible perquè no en parlem.
—La novel·la no parla tan sols de la fertilitat. Descobrim també a una protagonista en plena crisi: sense feina, sense parella i vivint a casa l’avi. És la Bridget Jones catalana?
—La veritat és que en té un punt, sobretot perquè la novel·la té tocs d’humor, fins i tot un punt d’humor àcid. Hi veig aquest punt de loser de la Bridget Jones, aquella part més còmica de la paraula. Sí que és veritat que potser ella no tenia aquesta cara tan traumàtica. Potser l’Ànnia no és tan frívola. Obrim la novel·la i comencem a descobrir la seva vida, en un moment molt dur, de molta baixesa.
—És un moment molt dur però l’expliqueu amb un punt d’humor…
—Era una necessitat. Volia que l’humor hi tingués un lloc, hi crec absolutament. Si no hi fos, se’m faria una mica estrany. A la vegada crec que era una necessitat. Amb tot el que jo passava no volia deprimir el lector.
—Enmig de tot això hi ha un moment que feu sortir Animals de companyia i fins i tot hi sortiu…
—És una petita picada d’ullet que queda molt en l’anècdota. Em va semblar interessant que els protagonistes anessin al teatre un dissabte a la nit. Vaig pensar que, ja que inicialment havíem parlat de fer la novel·la d’Animals de companyia, estava bé de fer sortir l’obra. Al final vaig acabar fent-me sortir a mi, com un personatge que coneix l’Ànnia.
—Però no és només que vagin a veure una obra de teatre, sinó que aquest espectacle acaba afectant el desenllaç de la novel·la.
—Em venia molt de gust parlar de com el teatre pot ser un mirall o pot condicionar les nostres vides. Com una història que ens expliquen a vegades ens pot arribar a canviar la percepció de la vida i condicionar de prendre certes decisions o no sense adonar-nos-en gairebé. És la màgia del teatre. És un moment una mica shakespearià.
—Estel Solé s’ha convertit en una marca d’èxit? L’obra de teatre va ser un èxit, el llibre ja és entre els més venuts…
—No sé si això ho hauria de dir jo, ho dirà el temps i la història. Sí que és veritat que molta gent m’ha comentat que he acabat creant una marca pròpia. El fet que més valoro és estar molt en contacte amb la gent que em segueix, a les xarxes. Sóc molt conscient que sense ells no funciono. No sé si Estel Solé és un èxit, però en tot cas sense la gent que em dóna suport el camí no seria aquest. Segurament tot em costaria encara més.
—I aquest camí sense les xarxes socials encara seria més difícil?
—Les xarxes socials són una arma de doble tall. Poden ser molt perilloses, però a la vegada poden ser un altaveu per a generar informació molt important.
—Després de la novel·la, què ve?
—Parir un fill (riu)… Després, moltes ganes de continuar escrivint. El què és la gran pregunta. No ho sé. Crec que em sorprendré a mi mateixa. Parlem-ne d’aquí a un any, a veure què ha passat.
