24.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.06.2023 - 21:43
The Washington Post · Phil Davison
Ciutat de Mèxic. Esteban Volkov, que va ser testimoni de la darrera alenada del seu avi, Lev Trotski, el dirigent revolucionari rus exiliat que va ser assassinat a Mèxic el 1940 per ordre de Ióssif Stalin, es va morir el 16 de juny a Tepoztlán, Mèxic. Volkov va dedicar la seva vida a preservar el llegat de Trotski.
Tenia noranta-set anys i vivia al suburbi de Coyoacán, a la Ciutat de Mèxic, d’ençà de tretze anys, sota la tutela de Trotski. La seva filla Nora Volkow, que fa servir una ortografia diferent del cognom familiar, va confirmar-ne la mort, però no en va dir la causa. Diu que el seu pare s’havia tornat cec a principi d’any i havia ingressat en una residència de gent gran a Tepoztlán, una població al sud de la capital.
El senyor Volkov era un enginyer químic jubilat quan, el 1990, va obrir un museu a la casa del carrer de Viena on havia viscut amb el seu avi. L’obertura del museu va coincidir amb la fi de la guerra freda, un any abans del col·lapse de l’estat soviètic que Trotski, juntament amb Vladímir Lenin, havia ajudat a crear. El propòsit de l’espai d’exposició era tornar a atraure l’atenció cap a l’home que Stalin va enviar a l’exili enmig d’una lluita de poder per governar la Unió Soviètica després de la mort de Lenin el 1924. Stalin va pintar Trotski com a subversiu i va provar d’esborrar-lo de la història soviètica. “No demanem una rehabilitació política perquè no necessita una rehabilitació política”, va dir el senyor Volkov al diari Los Angeles Times sobre el seu avi, que va obtenir asil polític a Mèxic i se n’hi va anar el 1937. “Volem la veritat històrica… La veritat és un element bàsic del progrés. No podem anar enlloc sense la veritat.” Avui dia, el Museu de la Casa de Lev Trotski és gestionat per l’estat mexicà i rep més de 50.000 visitants anuals.
Trotski va advertir al seu nét que s’allunyés de la política per la seva pròpia seguretat, i així ho va fer. El museu no pretén ser un temple de la política del seu avi, sinó aprofundir en el recorregut polític d’un home que havia nascut com a Lev Davídovitx Bronstein i provenia d’una família jueva adinerada.
El senyor Volkov va néixer com a Vsevolod Volkov Platónovitx Bronstein el 7 de març de 1926 a Ialta, a la península de Crimea, que aleshores formava part de l’imperi rus i que va continuar formant-ne part amb els soviètics. Després de la independència d’Ucraïna del 1991, Crimea va passar a ser ucraïnesa i encara ho és, tot i que d’ençà del 2014 és ocupada per forces militars russes.
La seva mare, Zinaida, era una de les dues filles de Trotski. El pare, Platon Volkov, era un seguidor de Trotski que va ser detingut i va desaparèixer en les presons de Stalin, presumptament assassinat pel règim. Es va permetre que Zinaida abandonés la Unió Soviètica amb el seu fill, que aleshores tenia cinc anys, per visitar el seu pare, que havia estat exiliat en una illa al mar de Màrmara, prop d’Istambul. Per raons que tan sols van ser clares per al senyor Volkov dècades després, la seva germanastra, Aleksandra, una mica més gran, va restar enrere i no la va tornar a veure fins al cap de cinquanta-set anys. El 1932, temorós per la seguretat de la seva filla i del seu nét, Trotski els va dir que anessin a Berlín. Al cap de poques setmanes, Zinaida es va posar malalta de tuberculosi. Desolada i deprimida, es va suïcidar.
Uns amics van enviar el nen a una escola a la capital austríaca, Viena, dirigida pels autoproclamats “deixebles” del psiquiatre Sigmund Freud, abans que el seu oncle Lev Sedov el portés a París el 1934. Quatre anys més tard, Sedov va ser trobat mort en un hospital de París mentre era tractat per una apendicitis, però molts historiadors coincideixen que va ser enverinat per agents estalinistes. El senyor Volkov va calcular més endavant que, en total, trenta dels seus familiars van ser assassinats, van desaparèixer pel règim de Stalin o, així com la seva mare, es van suïcidar.
(foto)
Ben aviat, va ser enviat a Mèxic per reunir-se amb el seu avi, que li va canviar el nom per Esteban. Encara que era a molta distància d’Europa, la seguretat no era total. El maig del 1940, va rebre un tret al peu durant un intent d’assassinat de Trotski a casa seva. Uns pistolers, suposadament dirigits pel muralista mexicà i simpatitzant estalinista David Alfaro Siqueiros, van saltar-se el dispositiu de seguretat i van omplir de bales amb armes automàtiques l’habitació de Trotski.
La dona de Trotski va empènyer el seu marit a una cantonada, i tots dos van sobreviure. Però els pistolers van disparar després cap a l’habitació veïna, on el jove senyor Volkov dormia. “Vaig tenir molta, molta sort”, recordava ell en una entrevista el 2012 amb el diari espanyol El País. “Un pistoler va disparar sis vegades contra el meu matalàs, però jo ja havia saltat sota el llit. Recordo el soroll terrible i l’olor de la pólvora.” Tan sols uns mesos després, el 20 d’agost, el senyor Volkov acabava de tornar a casa de l’escola quan va veure Trotski dessagnant-se, però encara plantat amb valentia als braços dels seus guàrdies i de la seva esposa, Natàlia Sedova. “Aparteu el noi d’aquí. No ho ha de veure, això!”, va cridar el seu avi.
L’assassí, Ramon Mercader, s’havia infiltrat a casa de Trotski sota el pretext de ser un admirador, i després va atacar el dirigent revolucionari rus amb un martell de muntanyisme que havia amagat a la jaqueta.
El senyor Volkov va veure el cos ensangonat del seu avi mentre se l’emportaven en una llitera. Trotski, que amb Lenin havia ajudat a enderrocar l’imperi rus durant la revolució bolxevic del 1917, va morir de les ferides l’endemà, a seixanta anys. Mercader va ser condemnat i es va passar gairebé vint anys en una presó mexicana abans de traslladar-se a l’URSS, on va rebre una benvinguda heroica. Amic del dirigent cubà Fidel Castro, va morir de càncer de pulmó a l’Havana el 1978.
Després de l’assassinat, la segona esposa de Trotski, Natàlia, es va fer càrrec del senyor Volkov durant l’adolescència. A la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, va obtenir un títol en enginyeria química. Va aconseguir una feina d’enginyer químic a l’empresa farmacèutica mexicana Syntex i, treballant en la síntesi d’hormones esteroides, va participar en el desenvolupament de la píndola anticonceptiva.
Va estar casat amb Palmira Fernández del 1953 fins que es va morir, el 1997. A més de Nora, que és directora de l’Institut d’Abús de Drogues a Bethesda, Maryland, té tres filles més vives, Verónica, Patricia i Natalia; cinc néts i dos besnéts.
El senyor Volkov va passar gran part de la seva vida sense saber gaire cosa sobre el destí de la seva germanastra, Aleksandra, fins que va rebre una trucada a final de la dècada del 1980 d’un historiador francès, Pierre Broué, que li va dir que era viva a Moscou, però que es moria de càncer. Gràcies a Mikhaïl Gorbatxov, el senyor Volkov va rebre permís el 1988 per a visitar Aleksandra. “Aleksandra sempre es va sentir trista que fos jo qui anés amb la mare”, va dir el senyor Volkov a la publicació Workers Vanguard en aquell moment. “Va ser Broué el primer a descobrir per què. Stalin havia especificat als documents de sortida que solament podia emportar-se el fill més jove.” (Aleksandra també va passar anys en un camp de treball al Casaquistan, aleshores una república soviètica, com a part de la repressió contra aquells relacionats amb els “enemics del poble”. Va ser alliberada després de la mort de Stalin, el 1953.)
El senyor Volkov va descriure la seva reunió amb Aleksandra com a agredolça. Amb prou feines podien comunicar-se perquè ell havia oblidat el rus i ella no parlava espanyol, anglès ni francès. Tot i això, va dir en una conferència de premsa: “Era una mica com dos supervivents d’un naufragi que es trobaven de sobte, salvats, a la platja.” El senyor Volkov també va aprofitar la visita per demanar a l’estat soviètic que netegés el nom del seu avi difamat, a qui havia estat tabú mencionar durant dècades. (No va ser oficialment rehabilitat.)
Nora Volkow recorda el seu pare d’aquesta manera: “Un home extraordinari que em va contagiar la passió per la ciència, la justícia i la veritat, i que em va inspirar amb la seva resistència. Li agradava la natura, les muntanyes, l’oceà i estimava la música; sentia preferència per Xostakóvitx i Stravinski. No va deixar mai de caminar i, de fet, fins i tot es va morir mentre caminava, fora de la residència de gent gran.”
