05.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.01.2025 - 21:42
Dret sobre un podi a l’El·lipse, l’esplanada ovalada que flanqueja la Casa Blanca, Donald Trump va reclinar el micròfon i va alçar el cap. El president sortint dels Estats Units s’havia passat les setmanes anteriors atiant les pors –infundades– dels seus seguidors sobre el suposat frau electoral amb què Joe Biden li havia arrabassat la presidència a les eleccions, tot just dos mesos abans. Ara, alçat davant la multitud enfervorida, era el moment de veure’n els resultats.
“Caminarem fins el Capitoli per aclamar els nostres valents senadors i congressistes. I probablement n’hi ha alguns que no aclamarem per igual, per què amb feblesa no podrem recuperar mai el nostre país. Cal mostrar força, i cal ser fort”, proclamà Trump. I afegí: “Sé que, aviat, tots vosaltres marxareu fins a l’edifici del Capitoli per fer sentir les vostres veus de manera pacífica i patriòtica.”
Quatre anys després, els fets que van succeir-se al llarg de les hores següents continuen desafiant una explicació senzilla. En una mena de cop d’estat dirigit contra si mateix –Trump, al capdavall, continuava essent president–, la turba es dirigí cap al Capitoli per prevenir que els membres del Congrés dels Estats Units certifiquessin la victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials del novembre anterior, com si l’esdevenir de la democràcia nord-americana depengués d’una formalitat administrativa.
Uns van limitar-se a vagar pels passadissos de la cambra. Uns altres, en un esclat orgiàstic de violència, van optar per esbotzar portes i esberlar finestres, i endur-se com a record qualsevol article de mobiliari que es trobessin. La resta van dedicar-se a cercar els congressistes enemics, refugiats sota els bancs del ple i protegits per centenars d’efectius de la policia local i l’exèrcit, que van acabar desallotjant els assaltants després d’hores de càrregues. En el miasma de violència, una mena de mescla típicament americana entre tragèdia i farsa, van morir un total de set persones, comptant agents i manifestants, i més d’un centenar de policies van ser ferits.
Una il·lusió passatgera
L’estampa fou tan indigna, i el sentit d’ultratge històric tan gran, que per un moment semblà que l’encanteri polític de Trump començava a trencar-se. Per la vella guàrdia del Partit Republicà –que menys de cinc anys abans havia provat, en va, d’impedir-ne el nomenament com a candidat del partit a les presidencials del 2016–, el magnat sempre havia encarnat un equilibri molt delicat. Trump s’havia erigit en el fenomen electoral més potent que el Partit Republicà havia tingut en tot el segle XXI, havia desafiat les previsions i havia reconfigurat la política nord-americana en la seva imatge, però també havia desfermat els pitjors impulsos de l’era Bush i havia creat un monstre polític que responia únicament als designis del president –no pas del partit.
A les elits republicanes, que havien resistit quatre anys de pluja trumpista de manera més o menys estoica, se’ls havia presentat una oportunitat d’or per a assestar el cop de gràcia a un moviment que semblava tocat de mort: Trump, al capdavall, havia perdut les eleccions presidencials amb claredat, i la farsa de la insurrecció semblava haver-ne liquidat el poc prestigi que li restava entre els nord-americans no lliurats amb cos i ànima a la causa.
“Tot el que puc dir és que no compteu més amb mi. Ja n’hi ha prou”, digué hores després de la insurrecció l’influent senador Lindsey Graham, un dels pesos pesants del Partit Republicà a la cambra alta. “No hi ha cap dubte –cap– que el president Trump és responsable, pràcticament i moralment, d’aquests esdeveniments”, coincidí Mitch McConnell, aleshores cap del grup republicà al senat, que acusà Trump “d’un descuit vergonyós del seu deure com a president”.
La vella guàrdia republicana potser no estava disposada a trencar públicament amb el magnat: poques setmanes després de la insurrecció els representants del partit al senat tombaren la proposta legislativa demòcrata per a destituir Trump del càrrec de president, tot i que en aquell moment Biden ja havia assumit la presidència i, per tant, els efectes de la decisió haurien estat purament simbòlics. Sí que hi semblava haver un cert convenciment, si més no, que el trumpisme s’havia quedat sense corda, i que acabaria caient sota el pes de la ignomínia de l’assalt al Capitoli.
La il·lusió no durà gaire. Trump, tal com es veié clar ben aviat, era alguna cosa més que el candidat republicà: després de quatre anys de presidència, s’havia convertit en el Partit Republicà, i el Partit Republicà s’havia convertit en ell. Qualsevol possibilitat de construir un “trumpisme sense Trump” fou refutada els mesos següents: a ulls de les bases republicanes, la insurrecció no tan sols no l’havia desacreditat, sinó que n’havia reforçat la legitimitat. L’ex-president, sempre adepte a retorçar la realitat a imatge dels seus interessos, s’afanyà a presentar la seva versió dels fets: els assaltants del Capitoli, explicà als seus seguidors, eren “patriotes i gent pacífica” que havien lluitat contra vent i marea per protegir la democràcia nord-americana en una “jornada memorable” de la història dels Estats Units. La insurrecció era l’excusa que l’establishment havia trobat per a destruir-lo judicialment i políticament, cosa que el convertia a ell i els seus acòlits en les víctimes d’una “caça de bruixes”. “Volen prendre’m la llibertat perquè no deixaré que us la prenguin a vosaltres”, resumí en un acte de campanya.
L’estratègia funcionà. Entre el març i el setembre del 2021, la xifra de votants republicans que digueren que era important d’identificar i castigar els participants de la insurrecció es desplomà d’un 79% a un 57%; la proporció de republicans que consideraren Trump responsable de l’atac, paral·lelament, es reduí a gairebé la meitat en els sondatges publicats conjuntament per The Washington Post i la Universitat de Maryland entre el 2021 i el 2023, d’un 27% a un 14%. “Alguns enquestats diuen que el seu punt de vista ha canviat perquè ara creuen que la insurrecció va ser atiada per les forces d’ordre amb l’objectiu de reprimir la dissidència política”, escrigueren els autors del lliurament del 2023.
La resta del partit no trigà a seguir el rastre de Trump. En el primer aniversari de la insurrecció, Mitch McConnell –que tan sols un any abans havia atacat Trump pel seu paper en l’assalt del 6 de gener– deixà de banda les seves preocupacions sobre els deures del president i es va limitar a atacar els seus rivals demòcrates. “Ha estat molt sorprenent veure els demòcrates provar d’explotar aquest aniversari per promoure els seus objectius polítics”, etzibà. Aquell mateix any, el comitè nacional del Partit Republicà aprovà una moció en què acusava els responsables d’investigar la insurrecció de “perseguir ciutadans corrents que participaven en actes polítics legítims”.
El dictador que ningú no es pren seriosament
Trump potser no ha aconseguit de convèncer la resta de l’electorat de la seva interpretació particular del 6 de gener: la majoria de nord-americans continua responsabilitzant el president electe de la insurrecció. Però sí que és cert que, a mesura que el temps ha anat passant i la qüestió de com perseguir-ne els autors s’ha anat perdent pels passadissos de Washington, el 6 de gener simplement ha perdut importància en l’esquema de prioritats de com més va més nord-americans.
Segurament ningú no ha interioritzat més aquesta noció d’ençà de les eleccions del novembre que la rival de Trump, Kamala Harris. La candidata demòcrata va dedicar bona part de les últimes setmanes de campanya a emfatitzar els riscs que l’elecció de Trump representaria per a la democràcia nord-americana, sovint fins al punt de bandejar el seu propi programa polític. Però Trump, que d’ací a dues setmanes exactament encetarà el seu segon mandat com a president dels Estats Units, fa temps que ha deixat de ser una novetat en la política nord-americana, per a bé i per a mal. Gairebé una dècada després de la seva primera campanya presidencial, la gran majoria de nord-americans ja saben què en pensen, i aquells que continuen sense veure’l com un dictador en potència difícilment en podran ser convençuts, a hores d’ara. Cap demòcrata no va ser perseguit políticament durant el primer mandat de Trump com a president, en què la vida va continuar sense grans sobresalts. Després de l’episodi inflacionari més greu d’aquestes darreres dècades, els tics autoritaris de Trump continuen semblant a molts nord-americans un problema força menys tangible que no l’augment dels preus: de fet, l’economia va ser la preocupació principal dels votants nord-americans tot el 2024.
Però el problema de centrar-se en la tortuosa relació entre Trump i l’ordre democràtic no és tan sols estratègic, sinó també polític i moral: si Trump és un feixista, tal com la candidata demòcrata va dir en campanya, per què Biden ha accedit a passar-li el testimoni la presidència sense immutar-se i ha promès una “transició de poder plàcida”?
Sense oposició
Quatre anys després del 6 de gener de 2021, qualsevol veu discordant al Partit Republicà sobre la insurrecció del Capitoli ha estat silenciada. Adam Kinzinger i Liz Cheney, els dos representants republicans que van participar en el comitè organitzat al Congrés dels Estats Units per a investigar la insurrecció, han deixat el partit voluntàriament o n’han estat expulsats. Trump ha promès que amnistiaria qualsevol condemnat per la seva implicació en l’assalt; el president electe també ha demanat d’empresonar els representants que van formar part del comitè sobre el 6 de gener al congrés, incloent-hi dos ex-companys de partit seus. El Tribunal Suprem, de majoria superconservadora, s’ha encarregat d’escudar el president entrant de pràcticament qualsevol responsabilitat penal pel seu paper en la insurrecció, per la qual la justícia nord-americana ha enviat més de quatre-centes persones a presó.
Durant la seva carrera, Trump ha meravellat sovint els analistes per la seva immunitat a ficades de pota que haurien condemnat la carrera de qualsevol altre polític. Segurament ningú més en la història recent de la política nord-americana hauria pogut sobreviure –en termes de reputació, si més no– a un cop d’estat fallit. Trump no tan sols se n’ha refet sense inconvenients, sinó que l’ha fet servir de trampolí per a consolidar el seu control sobre el Partit Republicà –i, d’allà, tornar a la Casa Blanca.
