Estats Units: setze anys de guerra a l’Afganistan, per a acabar pactant amb els talibans

El pacte és pràcticament fet. Els Estats Units i els talibans, després d’una tongada de negociacions discretes en diversos països del golf Pèrsic, són a punt d’anunciar un acord de pau, en què encara resta per saber quin paper hi farà el govern afganès actual. Amb aquest acord els Estats Units es retiraran, setze anys després de la guerra més llarga i costosa que han mantingut mai. En canvi de res. Els talibans tornaran a controlar el país i, amb tota probabilitat, tornaran a imposar la seua visió extremista a una societat més destruïda que mai i que romandrà sense esperança.

Aquests darrers mesos els talibans han recuperat el control de la major part de l’Afganistan i han fet recular l’exèrcit afganès i les forces estrangeres, que pràcticament ja solament dominen algunes ciutats i nuclis urbans. La xifra de morts a l’exèrcit i a la policia afganesos, segons The New York Times, és ara mateix de més de quatre-cents per setmana, la xifra més alta d’ençà que començà la guerra. Els talibans tenen la batalla militar clarament guanyada i podrien liquidar pràcticament tota la resistència del govern en qüestió de mesos o fins i tot de setmanes. I és des d’aquesta posició avantatjosa que els talibans cerquen una solució pactada amb els Estats Units. I al president Donald Trump, obsedit en la retirada de tropes, aquesta solució ja li va bé. Trump hi guanya perquè pot abandonar l’Afganistan sense dificultats i presentant l’adeu no com una derrota sinó com un pacte; i els talibans també hi ixen guanyant perquè el seu règim serà reconegut internacionalment. Els qui hi perden són els afganesos i molt especialment les afganeses. Setze anys de guerra no hauran servit pràcticament de res.

L’acord, segons el negociador americà Zalmay Khalilzad inclouria una clàusula per la qual els talibans es comprometrien a no tornar a oferir el seu territori per allotjar organitzacions que els Estats Units consideren terroristes. En canvi d’això i prou, els Estats Units retirarien les tropes immediatament –ara hi tenen catorze mil soldats–, una volta els talibans i l’actual govern afganès haguessen signat un tractat de pau, que, en vista de l’actual situació militar del país, serà una imposició de condicions per part dels talibans.

Entre aquestes condicions ben probablement s’hi inclourà l’extensió al conjunt del país de mesures que durant aquests setze anys s’han aplicat repetidament per justificar la guerra. En els territoris controlats ara pels talibans el burca continua essent obligatori i les dones no poden rebre instrucció. Es continua aplicant una versió extraordinàriament rigorosa de la xaria i no hi ha cap rastre de drets democràtics ni tan sols d’organització regular d’un estat. La feblesa del govern afganès no servirà per a aturar el model dels talibans i els Estats Units, una vegada fora del país, es desentendran cínicament de la sort dels afganesos.

Un atac en resposta a l’atemptat de les Torres Bessones

L’Afganistan va ser atacat pels Estats Units el 7 d’octubre de 2001, menys d’un mes després dels atemptats d’al-Qaida a Nova York i a Washington. Els Estats Units varen identificar com a autor dels atemptats Ossama Bin Laden, un saudita ric que havia organitzat la resistència contra la invasió soviètica de l’Afganistan al servei, precisament, dels Estats Units. El govern dels talibans es va negar a lliurar Bin Laden als Estats Units si no aportaven proves contundents que demostressin que havia participat en els atemptats. I la resposta va ser la invasió del país. La coalició de països capitanejada pels Estats Units va aconseguir èxits inicialment, però el 2003 els talibans, reorganitzats pel mul·là Omar, van emprendre un contraactac i el 2006 tornaren a controlar la major part del territori.

Aleshores, els Estats Units varen respondre augmentant substancialment el nombre de soldats destinats a l’Afganistan. El 2011 hi havia 140.000 soldats estrangers, la xifra més alta mai assolida.

Aquell mateix any Ossama Bin Laden va ser mort per l’exèrcit americà al Paquistan i tot seguit uns quants països varen demanar de retirar les seues tropes. El 2014 els Estats Units varen anunciar oficialment que deixarien de combatre-hi i passaren la responsabilitat de la defensa del país al govern afganès, feble i corrupte. Però no se’n retiraren mai, tot i que la xifra de soldats va anar baixant fins als 14.000 actuals i els talibans varen continuar conquerint territoris. A final de l’any passat es van establir relacions directes entre els talibans i els Estats Units per a negociar allò que s’anomena un acord de pau, però que en realitat significa que els Estats Units assumeixen que no poden derrotar els talibans.

Els negocis de la guerra

Pel camí hauran restat, segons les xifres més fiables, una gran quantitat de morts: uns 4.000 soldats nord-americans, uns 15.000 d’afganesos i més de 35.000 civils. I un país pràcticament destruït i amb una economia que torna a dependre completament del conreu de l’opi. Curiosament, o no, pocs mesos abans de la invasió americana els talibans havien prohibit el conreu d’opi. L’any 2000 hi havia 82.000 hectàrees dedicades a l’opi i el 2001 la xifra va caure a 8.000. Les xifres del 2017 –les darreres xifres oficials– parlen de 328.000 hectàrees de plantacions d’opi. El 2017 l’Afganistan, segons la UNDOC (Oficina de les Nacions Unides sobre la Droga i el Crim), va produir opi i heroïna per un valor de mercat de més de 700.000 milions de dòlars, una xifra equivalent al pressupost de defensa dels Estats Units.

A l’altra banda, el cost de la guerra per als Estats Units ha estat estratosfèric. La Universitat de Brown manté un projecte d’anàlisi que calcula que el cost de la guerra des del 2001 ja ha superat els dos bilions de dòlars, és a dir, dos milions de milions de dòlars. Però alguns altres analistes, com el Watson Institute, apugen la xifra fins a quatre bilions i alguns fins a set. La diferència rau en què s’hi compta. Si només l’esforç militar, o bé tots els diners esmerçats en el país o bé aquests diners més la suma del deute que ha contret el govern nord-americà per pagar la guerra.

D’aquest esforç, tanmateix, diverses companyies privades americanes n’han tret un profit immens. S’hi destaquen Lockheed Martin (que l’octubre passat encara va estrenar a l’Afganistan el seu polèmic avió F35B Lightning II), DynCorp (una empresa privada que factura el 96% dels seus ingressos al Pentàgon i que és responsable de la seguretat del govern afganès), Black & Veatch (responsable de bona part de la infrastructura civil de l’Afganistan i qüestionada unes quantes vegades al congrés per despeses no justificades), Academi (l’antiga i infausta Blackwater, un autèntic exèrcit de mercenaris) i les petrolieres que proveeixen l’exèrcit. Per a totes aquestes companyies, els setze anys de guerra sí que han tingut sentit. Comercial.