Els Estats Units, ‘il capo’ mafiós imperialista

Sembla que el periodisme ja tan sols és propaganda i karaoke. No hi ha informació lliure ni crítica independent. Ningú no fa anàlisis ben fonamentades de l’actualitat que difereixin o s’enfrontin al relat mediàtic i polític del poder. Amb la guerra d’Ucraïna és molt evident. És un moment greu de la política internacional, en què els ciutadans haurien de reclamar el seu dret d’accedir a la bona informació. Els primers, els periodistes, els intel·lectuals i els analistes. Impera, però, la submissió, la mediocritat i el parasitisme intel·lectual, per no dir la incompetència generalitzada.

A Le Monde Diplomatique d’aquest mes, Serge Halimi i Pierre Rimbert escriuen un article interessant –”Un voluptuós rentatge de cervell”–, en què critiquen, amb dades i exemples, el penós panorama mediàtic que tenim. Segons que argumenten, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, és el redactor en cap de la majoria dels mitjans de comunicació occidentals. Els seus vídeos diaris marquen el patró d’allò que diran hores després el New York Times o Le Monde, Arte, Paris-Match o Libération. És el manufacturing consent que ja va denunciar Noam Chomsky fa uns quants anys.

A propòsit, amb la seva agudesa habitual, recentment Chomsky ha subratllat que tot i que es parla molt d’armes, sancions i blocatges, avui ningú no parla de com acabar la guerra d’Ucraïna. És urgent i fonamental de negociar la pau perquè, segons ell, els americans i els russos no descarten la guerra nuclear. En aquesta línia i en algunes altres és molt interessant la polèmica que Chomsky ha tingut amb un grup d’economistes ucraïnesos sobre aquesta guerra. Es publicà a Mientras Tanto. Tal com ell ha declarat a la revista argentina Página 12, per als països pobres que depenen d’aquests dos països per alimentar-se, la crisi té conseqüències que van més enllà: “Intentem de ser honestos sobre això: la perpetuació de la guerra és, en termes simples, un programa d’assassinat en massa sobre bona part del Sud mundial.”

A més, incidint en el trist paper de submissió als EUA dels països europeus, remarca que molts ciutadans europeus s’avenen a sancionar Rússia i aïllar els ciutadans russos. En canvi, si la majoria d’europeus també anàvem contra la guerra de l’Irac, per què no vam exigir d’imposar sancions i mesures restrictives als ciutadans i a les empreses nord-americanes?

En temps grisos de submissió, cinisme i asfixia intel·lectual, llegir Chomsky, un dels més grans intel·lectuals dels nostres temps, és oxigen pur, vida, clarividència i higiene ètica. Una necessitat moral i democràtica. Segons el New York Times Books Revue, “és la veu més llegida del planeta en matèria de política exterior”. Potser és la darrera veu crítica intel·ligent, i molt ben documentada, que s’atreveix, contra tot i tothom, a denunciar l’imperialisme criminal dels EUA. O d’Israel, per exemple. Si no es frena la fabricació d’armes nuclears a l’Orient Mitjà és perquè afectaria els arsenals nuclears israelians, que ells i els americans han decidit que són intocables. Tan simple com això.

A diferència d’estudiosos de les relacions internacionals, el lingüista i activista aplica un mètode científic arrelat en la història i la sociologia del poder per generar una teoria del nostre temps. Ara, a noranta-tres anys, acaba de publicar el seu darrer llibre, The Withdrawal. Iraq, Libya, Afghanistan, and the Fragility of U.S. Power (publicat en espanyol a Capitán Swing amb el títol La Retirada. Iraq, Líbia, Afganistan y la fragilidad del poder de Estados Unidos). És una llarga conversa amb Vijay Prashad, historiador i periodista marxista de l’Índia. Els autors fa molts anys que bescanvien informació i punts de vista sobre la política internacional i la història més recent. Aquest llibre és una síntesi perfecta del poder mafiós i criminal dels EUA –tal com el defineixen ells– durant l’últim mig segle. A més, aquest diàleg té una perspectiva internacionalista. Angela Davis ho diu al pròleg: “Representa la nostra millor oportunitat de cara al futur que el món necessita.”

Els EUA, la màquina de matar impune

Aquest llibre és un relat rigorós del mal que els EUA han fet internacionalment, amb què han causat milions de morts i desapareguts. I les mentides i estratègies que ha emprat, dignes d’un Padrí mafiós, per assolir els seus objectius imperialistes o, senzillament, demostrar la seva força. Des de les guerres del Vietnam fins ara a Ucraïna, passant per Laos i Cambotja, l’Irac, Líbia i l’Afganistan. O els cops d’estat que ha planificat i impulsat, com el de Pinochet a Xile. O la creació de moviments insurgents com ara la contra a Nicaragua o els esquadrons de la mort del Salvador, Hondures i Guatemala.

Donald Rumsfeld va ser clar: “Nosaltres no negociem rendicions. Només volem mostrar el nostre poder, intimidar tothom, prosseguir amb els nostres objectius.”

Per l’historiador Vijay Prashad, que el coneix molt bé, els lectors de Noam Chomsky es meravellen dels seus coneixements i la seva capacitat per sintetitzar enormes quantitats de material, des dels darrers estudis acadèmics als documents governamentals de domini públic i la informació de diversos moviments socials i polítics que ha obtingut sobre el terreny. “Amb el seu enfocament forense de la informació, escriu Prashad, i amb la insistència a transmetre-la de la manera més despullada possible n’hi ha prou per a suscitar la percepció de l’audiència. Noam no colpeja l’estrada ni pica de peus, es limita a cenyir-se als fets, que constitueixen l’esmolada espasa del seu arsenal intel·lectual.”

En tot el diàleg hi ha una idea subjacent. El sacrifici de vides humanes més terrible decretat per un estat es pot minimitzar amb absoluta despreocupació sota la influència de la ideologia dels EUA. Chomsky sempre posa un exemple molt aclaridor. Al Vietnam, segons les xifres oficials, hi van morir dos milions de persones, tot i que, en realitat, segurament, van ser quatre milions. Doncs bé, segons enquestes i estudis seriosos, l’atrofiada memòria històrica de la societat americana creu que va haver-hi unes cent mil víctimes.

Els EUA poden fer guerres il·legals, impulsar genocidis, matar i destruir països o deixar-los anihilats, sense estructura política ni econòmica, i amb greus enfrontaments ètnics i religiosos, com ha passat a l’Irac, Líbia i l’Afganistan. Poden fer-ho. Ho han fet. I no passa res. El seu domini mafiós de la legislació internacional els atorga una impunitat perpètua. De la resta, de la manipulació de xifres, fets i desinformació, se n’encarreguen gairebé tots els mitjans de comunicació, els analistes, els professors i els intel·lectuals.

El Vietnam, el primer clau clavat en el taüt dels EUA

El Vietnam explica moltes coses. Llegint aquest llibre m’ha vingut al cap una vegada i una altra una frase que em va dir en una entrevista Tim Page, el mític fotògraf que va sobreviure a aquella guerra: “El Vietnam va ser el primer clau clavat en el taüt dels Estats Units.”

Després de l’espectacular derrota de la guerra del Vietnam, que va devastar aquell país, i els veïns, Laos i Cambotja, aquests darrers anys els EUA no han assolit mai cap dels objectius de les seves guerres.

Els autors ho demostren amb dades i xifres rigoroses, i rescaten de l’oblit alguns episodis i detalls significatius que havien restat mig esborrats de la història oficial. És important de recordar, com fan ells, que tant a l’Irac com a l’Afganistan i a Líbia, hi va haver, en principi, serioses possibilitats d’arribar a solucions pactades i evitar la guerra i les matances. En tots els casos, els americans les van rebutjar i, alhora, van fer esforços manipulatius de tota mena per evitar que aquestes informacions arribessin a l’opinió pública.

El menyspreu per les vides humanes de les elits americanes es va fer evident en l’extermini cruel dels indis que vivien al seu continent d’ençà de temps immemorial, abans que ells hi arribessin. Des de llavors, no han parat. En l’ànsia guerrera americana, absolutament indiferent al cost en vides humanes, també hi ha el menyspreu racista-imperialista, l’ampliació d’horitzons comercials, el control dels valuosos recursos energètics o, directament, el robatori, el pillatge, el botí de guerra.

La destrossa i el pillatge de l’Afganistan

L’Afganistan és un dels punts de partida del llibre i de la reflexió de Chomsky i Prashad. El 15 d’agost de 2021, l’exèrcit nord-americà es retirà de l’Afganistan, després de vint anys d’ocupació. Quan els talibans van entrar a Kabul, no hi quedava pràcticament res. Havien mort centenars de milers de persones. Un 40% dels civils morts per atacs aeris eren nens. Segons el Ministeri de Salut, dues terceres part de la població té problemes de salut mental a causa de la guerra. La meitat viu per sota del llindar de la pobresa i prop del 60% és analfabeta.

La societat ha estat massacrada, reprimida, aculturada i manipulada. Però, a més del desastre econòmic d’una guerra (que es podia haver evitat), en la retirada els americans van buidar les arques de l’estat, de la seu del Banc Central a Kabul. Les reserves del país –9.500 milions de dòlars– van ser ingressades en bancs americans. Els EUA les havien requisades per pagar a les famílies de les víctimes dels atemptats de l’11-S. Els afganesos no va tenir res a veure amb l’11-S, però han de pagar-ho.

Ningú no sembla donar importància a les conseqüències d’anys de crims i espoliació imperialista. És impressionant l’imperi de la corrupció que ha deixat a l’Afganistan la presència americana. Hi ha prou proves que els contractistes americans desviaven els diners de l’ajuda cap als seus comptes corrents. L’ocupació ha costat dos bilions de dòlars que no han arribat mai ni per a ajudar els afganesos, ni per a reconstruir les infrastructures. Han anat directament a les butxaques dels rics nord-americans, paquistanesos i afganesos.

Però podria ser que la part pitjor encara hagués d’arribar. Segons que informen els autors, es calcula que potser cap a final del 2022, el 97% de la població afganesa no arribarà al llindar de la pobresa, de manera que hi ha la possibilitat real de fam multitudinària.

És molt interessant, i terrible, veure com aquest esquema es repeteix, amb variacions, en els casos de l’Irac i Líbia i en els més antics del Vietnam i Laos. Cada capítol del llibre és una lliçó d’història que fa palesos els oblits manipulats i els silencis covards del relat, més o menys estàndard o oficial, de la política americana de tots aquests anys. Els oblits del passat i del present. A qui importa ara que els afganesos siguin a punt de morir-se de fam? O que l’Irac, on abans hi havia una certa convivència entre sunnites i xiïtes, es trobi fragmentat i socialment enfrontat? O que Líbia sigui un país destrossat i fragmentat en faccions violentes de milicians armats?

Cal tenir en compte que la derrota de la guerra del Vietnam va fer pensar als americans que calia algun canvi d’estratègia perquè les coses anessin com ells volien. Pur Lampedusa. Com que la pèrdua de vides de soldats americans havia estat una de les principals raons de protesta contra el govern, van decidir de dissimular i portar-ne uns altres a l’altar del sacrifici. Es van dedicar a promoure cops d’estat a l’Amèrica Llatina o a formar amb personal local esquadrons de la mort, “contres” o exèrcits terribles com els dels mujahidins que, finalment, van acabar esdevenint el bressol i el germen d’al-Qaida.

L’amenaça xinesa

A l’Afganistan hi havia metalls preciosos per valor d’un bilió de dòlars, segons un report militar americà. Més tard, el ministre de Mines afganès declarà que la xifra real podria ser el triple. A més, controlar l’Afganistan hauria estat impedir les ànsies d’expansió de la Xina. Ara es parla molt de l’amenaça de la Xina, tot seguint, evidentment, les consignes guerreres i els impulsos mafiosos americans.

Hi ha una enorme distància entre els pressuposts americans de defensa i els xinesos. Segons dades oficials que aporten els autors, els EUA l’any 2020 van gastar 778.000 milions de dòlars en l’exèrcit; en canvi, la despesa de la Xina va ser de 252.000 milions.

La despesa militar dels EUA era l’any 2020 el 39% de tota la del món. Amb el 4,25 % de la població mundial, era responsable de quasi el 40% de la despesa militar del planeta. Pot destruir qualsevol país del món. No obstant això, sembla que sistemàticament és derrotat pels exèrcits camperols del món, al Vietnam o a l’Afganistan, per exemple. Aquesta tendència marcarà algun dia la fi del seu poder internacional?

Per contra, la Xina ha desenvolupat una economia potent i ha estès els tentacles pel sud-est asiàtic i l’Àfrica. És un país capdavanter en tecnologia arreu del món. L’amenaça de la Xina no és res més que la seva pròpia existència, diuen els autors. Com la petita i insignificant Cuba. Els americans no poden tolerar l’existència d’un estat que no puguin intimidar i sotmetre a les seves ordres, com fan amb Europa. El futur exigeix que els americans i els xinesos s’entenguin. La guerra d’Ucraïna és clau. I també, en part, una conseqüència d’aquesta qüestió.

Però hi ha un obstacle. Els autors afirmen que hi ha dues modalitats de relacions internacionals: l’americà, que propugna un “ordre basat en regles” –evidentment, les seves o les imposades per ells; o el de l’ONU, basat en la Carta de les Nacions Unides del 1945, el document amb més gran consens de la història del planeta, que sembla que la Xina està disposada a acceptar. Potser l’imperialisme hegemònic americà va arribant al límit.

La fi de l’imperialisme i de la impunitat dictada per ells mateixos. Bush pare va trair Gorbatxov perquè va fer avançar el domini de l’OTAN cap a l’est. Clinton ho va rematar. I ara passa això que passa a Ucraïna. Cal subratllar-ho amb negreta. Putin no té raó de matar ni ocupar Ucraïna, però l’OTAN tampoc no en tenia de continuar colonitzant i instal·lant-se en uns altres països.

I dir OTAN és dir EUA. I els EUA, per definició, no poden cometre crims de guerra, és una definició fora dels canons del dret internacional. Quan van acceptar la jurisdicció de la Cort Internacional, l’any 1946, van fer pressió per afegir una clàusula que els eximia de complir la Carta de l’ONU i per la Carta de l’Organització dels Estats Americans (OEA). Per tant, legalment estan autoritzats a cometre crims de guerra i, fins i tot, genocidi. Malgrat la submissió dels mitjans i dels dirigents polítics europeus al discurs únic imperialista dels Estats Units, fins quan ho podrà tolerar el món sencer? Val a dir, i em sembla important, que sobre l’actual conflicte hi ha molts països del món que, a diferència d’Europa, no segueixen les directrius americanes.

Per acabar, una reflexió de futur. O de present. L’expansionisme de l’OTAN, que és l’exèrcit americà i, per reacció i contraatac, la rèplica militar russa, ens empenyen a la destrucció del planeta mitjançant la guerra nuclear i el desastre climàtic. “L’efecte més significatiu d’aquesta guerra, conclou Noam Chomsky, del qual gairebé no es parla, és que endarrereix –potser de manera permanent– les poques esperances de fugir de la catàstrofe total de la destrucció climàtica, la fi de la vida humana organitzada i de més innombrables espècies que destruïm sense miraments.”