Uns Estats Units com més va més diversos cerquen nous miralls per definir-se

Els Estats d’Units d’Amèrica són un país com més va més divers i barrejat. I això també es veu en els candidats a la presidència. La candidata Kamala Harris és un exemple d’aquesta barreja, atès que el seu pare és un jamaicà negre i la seva mare prové de l’Índia. Barack Obama era un altre exemple de la barreja, fill de pare negre i mare blanca. L’homogeneïtat de dècades enrere va allunyant-se. Amb les dades a la mà, el 2010 més del 70% dels nord-americans es consideraven blancs, el 2020 era més del 60%, i el 2022 aquesta xifra va ser del 58,9%. L’any 2060 és previst que el percentatge balli del 44,9% al 42,7%.

Passa que, tal com explica aquest article interessant per a subscriptors a The Atlantic (“El mite de la majoria-minoria a Nord-amèrica”), la narrativa d’explicar uns Estats Units separats en dos blocs rígids i enfrontats entre si, típica dels seguidors de Donald Trump (“els blancs i els no blancs”), els uns en augment i els altres en declivi, obvia el fet que els blocs són permeables, la gent es barreja: “Aquests darrers anys, demògrafs i experts han abraçat la idea que, d’ací a una generació, els Estats Units es convertiran inevitablement en una nació de majoria-minoria en què les persones no blanques superaran en nombre les blanques. En la ment de molts nord-americans, aquesta transició etno-racial presagia un canvi polític, cultural i social, atès que una majoria blanca ha dominat la nació d’ençà de la fundació. Però la nostra recerca sobre immigració, opinió pública i demografia racial revela una cosa molt diferent: suavitzant i desdibuixant les línies racials i ètniques, la diversitat uneix els nord-americans més que no pas els divideix.” Així, continua l’article, “gairebé tres asiàtics de cada deu, un llatí de cada quatre, i un negre de cada cinc que s’han casat fa poc tenen de parella un membre d’un grup ètnic o racial diferent. Més de tres quartes parts d’aquestes unions són amb una parella blanca. Per a com més va més nord-americans, la integració racial forma part de les relacions més pròximes”.

La narrativa –la interpretació de les mateixes dades, però amb un discurs diferent– té impacte sobre la gent. Així, “el 67% dels participants republicans blancs van expressar ansietat o enuig després d’haver llegit una notícia enfocada en la narrativa de la majoria-minoria, en comparació amb el 29% dels participants demòcrates blancs. En canvi, entre aquells que van llegir una història sobre l’augment del mestissatge i la fusió, l’ansietat i l’enuig van ser molt més baixos; el 26% dels republicans blancs i el 13% dels demòcrates blancs”.

Les etiquetes oficials per a definir els orígens de cadascú no descriuen tan sols els orígens, també la situació administrativa (als EUA es fa servir “ètnia”, “raça”, etc., cosa que en uns altres països no es fa). De fet, als Estats Units s’havia arribat a parlar de “blancs lliures”, o “esclaus”. L’evolució no és solament de la societat, sinó també de les etiquetes que s’usen, tal com es veu en aquesta peça del New York Times. La darrera proposta vol incloure tota la gent que no s’identifica com a blanca o negra, sinó com un punt entremig, tal com passa a molts llatins o nord-africans. La nova metodologia permet més opcions de resposta, i també múltiples respostes alhora. Blancs i llatins. Negres i del Llevant, etc. Es vol reforçar i mesurar la diversitat creixent del país i fugir de la idea de solament dos blocs rígids, separats, sense contacte. De fet, les dades depenen de les respostes de cadascú, de la percepció pròpia, tal com ho demostra que Barack Obama marqués la casella “negre”, tot i tenir una mare blanca, mentre uns altres ciutadans en el seu cas optaven per “una altra”.