19.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 19.08.2022 - 21:43
Estònia retirarà tots els monuments bèl·lics de l’època soviètica, i és el darrer d’un seguit de països de l’est d’Europa que recorre aquest camí. Segons que s’ha informat, hi ha entre dos-cents monuments i quatre-cents de l’època soviètica a Estònia que encara resten dempeus.
La primera ministra, Kaja Kallas, va dir que es traslladarien tan aviat com fos possible, i va afegir: “És evident que l’agressió russa a Ucraïna ha reobert les ferides de la nostra societat, que aquests monuments comunistes ens recorden, i, per tant, retirar-los l’espai públic és necessari per evitar més tensions.”
El moviment no és exempt de polèmica. La discutida retirada d’un monument de tancs T-34 als afores de la ciutat de Narva, prop de la frontera amb Rússia, ha trobat una certa oposició de la població local, el 90% de la qual és russòfona.
Però Kallas va subratllar que no era el lloc adequat per a commemorar els morts: “Un tanc és una arma homicida, no és un memorial, i aquests tancs mateixos maten gent als carrers d’Ucraïna ara mateix.”
Aquests darrers anys, alguns països de l’antic bloc soviètic han debatut el futur dels monuments bèl·lics de l’època soviètica, molts dels quals celebren el paper de l’Exèrcit Roig en la Segona Guerra Mundial i, concretament, la batalla contra el feixisme. Tanmateix, més enllà d’alguns exemples notables de retirades en països que van fer la transició del comunisme a una economia de mercat liberal (com ara Polònia), molts d’aquests monuments no s’han llevat pas.
En canvi, més sovint s’han descuidat, desfigurat o alterat d’una altra manera. Però ara la invasió d’Ucraïna sembla que impulsa els països de l’est d’Europa i els estats bàltics a sospesar de desfer-se dels monuments de guerra soviètics que resten.
En els primers dies i setmanes de la invasió, els monuments bèl·lics soviètics van ser notícia mentre activistes i simpatitzants d’Ucraïna pintaven algunes estàtues amb els colors de la bandera ucraïnesa en senyal de solidaritat, cosa que han fet d’ençà de l’annexió de Crimea del 2014.
A mesura que la guerra s’allargava durant els mesos de primavera i estiu, van sorgir campanyes per eliminar els monuments soviètics a Lituània, Letònia i Estònia. Tots tres van recuperar la independència l’any 1991 i després es van unir a l’OTAN i a la UE. Al juny, el parlament lituà va redactar una llei sobre la prohibició de promoure règims totalitaris i autoritaris i les seves ideologies, anomenada llei de “dessovietització”. Al mateix temps, a Letònia, el parlament va aprovar una llei similar. Ara Estònia segueix el mateix exemple.
Curiosament, si bé el focus se centra en els monuments de l’Exèrcit Roig de la Segona Guerra Mundial, hi ha un clar impuls per a un debat sobre la història del control soviètic d’aquests països.
Alliberament o ocupació?
Malgrat el títol de la llei de Letònia, costaria de trobar cap monument que glorifiqui el règim nazi, allà o en qualsevol altre lloc dels estats bàltics. La clau és l’equivalència dibuixada entre els règims soviètic i nazi tal com es recorden.
De la perspectiva dels estats d’Europa de l’est, els orígens de la Segona Guerra Mundial es remunten als protocols secrets del pacte Molotov-Ribbentrop el 1939, que dividia Europa en esferes d’influència entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. Com a resultat, es considera que tots dos són responsables de la guerra que va convertir gran part de la zona en allò que l’historiador Timothy Snyder ha anomenat “terres de sang”.
En el debat recent sobre els monuments de l’era soviètica, hi ha en joc la interpretació associada a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Els monuments de guerra soviètics són molt ambigus i simbolitzen l’alliberament, l’agressió i l’ocupació. Si bé aquests monuments fan referència a l’alliberament de l’ocupació nazi, el rescat va comportar, alhora, un llarg període de domini comunista, acompanyat de la presència de l’exèrcit soviètic a l’est d’Europa.
La retirada a Praga d’una estàtua d’Ivan Konev el 2020 és un bon exemple d’aquesta ambigüitat. Konev va dirigir l’alliberament de Praga dels nazis el 1945, però també va contribuir a la supressió de la Primavera de Praga el 1968.
Nou significat
La guerra d’Ucraïna va donar un nou impuls a Estònia i el dret moral de mirar les ferides que encara no s’han curat, segons el ministre d’Administració Pública estonià. Els monuments de guerra soviètics s’han convertit en un intermediari per mitjà del qual aparentment es pot aconseguir aquesta tasca.
Els records de l’ocupació soviètica també es van convertir en un filtre a través del qual s’entén l’ocupació parcial d’Ucraïna per part de les tropes russes. Els monuments de guerra soviètics ara són considerats per molts com una glorificació de l’imperialisme soviètic, cosa que ara s’estén a la Rússia de Vladímir Putin. Són monuments de l’ocupació soviètica que ara representen allò que Rússia fa al seu país veí.
La vinculació dels règims soviètic i nazi a la llei de Letònia tampoc no és casual. Eliminar i traslladar els monuments bèl·lics soviètics s’emmarca dins la memòria del Bàltic i, més àmpliament, de l’Europa oriental de la Segona Guerra Mundial i del segle XX. És un pas per a assegurar aquesta posició en el rerefons del mal ús de la història per part de Vladímir Putin per a justificar la guerra d’Ucraïna.
Tot i que l’opinió pública a Lituània, Letònia i Estònia és lluny de ser homogènia, una cosa sembla clara. En el context de l’agressió russa a Ucraïna, la retirada i el trasllat d’aquestes estàtues i monuments no és solament una expressió de solidaritat amb Ucraïna, sinó que també és una manera d’establir com s’ha de recordar la història de l’era soviètica.
La qüestió és si aquests processos facilitaran que les ferides deixades per la complexa història del segle XX als països de l’antic bloc soviètic cicatritzin, o si atrinxeraran els errors de la memòria.
