L’estat sempre acaba guanyant!

Per si algú en tenia cap dubte, l’estat és el guanyador de la forta inflació actual. Avui hem sabut que l’IPC de l’estat espanyol havia augmentat d’un 10,2% –un 9,8% a Catalunya– els cinc primers mesos de l’any, sobre el mateix període de l’any passat. I és guanyador per la raó que ha exposat aquest matí Albert Carreras, membre del grup de conjuntura de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya: “Els grans impostos estatals són molt sensibles a la inflació i generen automàticament una recaptació molt més alta. Del gener al maig del 2022 el Ministeri d’Hisenda ha recaptat per IRPF un 25% més que el mateix període de l’any anterior, un 106,1% més per l’impost de societats, un 37,7% per l’IVA i un 38,6% pels impostos especials.”

Però no ho ha deixat aquí. Calia veure si aquest augment beneficiava directament Catalunya o no. “La Generalitat –ha dit Carreras– no rebrà l’impacte positiu fins que no hi hagi la liquidació del model de finançament del 2022, el juliol del 2024. Això vol dir dues coses. La primera és que, havent-hi aquest retard, els diners ens arribaran ja devaluats, segons la inflació que hi hagi fins llavors. I la segona és que aquesta situació és com si les comunitats donéssim un crèdit al 0% a l’estat durant aquest temps.” I cal demanar-se per què aquest sistema de finançament no es pot resoldre. És clar.

Potser aquesta és la conclusió més important que podem treure de la reunió d’aquest matí. La inflació, que és un problema per a tots, perquè ens fa més pobres de dia en dia, també fa que l’estat disposi d’uns mesos “d’abundància relativa de recursos que li permet de fer ‘regals’ com els que ahir va anunciar el president Sánchez o els que ja havia fet unes setmanes abans”, ha insistit Carreras. I, encara més: “La proporció entre deute públic i PIB baixa automàticament pel fort increment del PIB nominal. I això ja ho fa des del segon trimestre del 2021. Ara es va accelerant. I ja som uns sis punts més avall.”

Un dels aspectes de què s’ha tractat a la reunió és la gran dificultat que hi ha a l’hora de fer previsions. Concretament, s’han esmentat sis incògnites molt notables, en què no podem fer res, perquè vénen totes de l’exterior. Per exemple, els estralls de la guerra d’Ucraïna i la impossibilitat de saber quan es pot acabar i com. Això sí, com més duri pitjor. També s’ha formulat la pregunta de fins a quin punt els països europeus assistiran impassibles a un dessagnament salvatge, sense fer res en relació amb Ucraïna, perquè això s’acabi, en vista que amb Rússia l’aïllament econòmic no va com semblava. I s’han preguntat quina serà l’actitud de Rússia amb el gas. Ara ha tancat el gasoducte que l’uneix amb Alemanya uns quants dies per “manteniment”. Però, i si tanca l’aixeta del tot? Com es trobarà la locomotora d’Europa? Molt malament. I al darrere hi anirem tots.

S’ha examinat també com anirà l’energia que, de moment, enriqueix els americans; i quin és el futur de la inflació. A curt termini, sembla que al juliol podem tenir un ensurt important: podem veure com s’enlaira a l’11% o més amunt i tot, atès que el juliol del 2021 hi hagué un retrocés del 0,8%. I preocupa molt que els aliments ja tinguin un pes en l’augment global de preus, gairebé tan fort com la benzina. La inflació subjacent –la total menys els preus dels aliments no elaborats i l’energia– ja és al 5,5%, i això vol dir que l’escampament de les pujades de preus és cada dia més gran.

Una altra incògnita és com actuaran els bancs centrals amb els tipus d’interès. Si collen massa –i potser ho faran, si no es frena una mica la inflació– poden fer baixar considerablement l’activitat. I a Europa s’ha de veure com reaccionaran les primes de risc dels països del sud. Es dispararan? De fet, encara estem pendents de saber quin és aquest instrument que el BCE va dir que preparava per evitar-ho. I segons quin sigui, quins condicionants hi pot haver per als països més endeutats.

També s’ha parlat del dòlar, que ja ha fet la paritat amb l’euro. Un euro tan baix com ara és un càstig per a un nombre molt més gran d’empreses, que no pas la millora que aporta als exportadors a l’àrea del dòlar. Hem de pensar que la majoria d’exportacions van a la zona euro, però el pes de les importacions en dòlars no deixa de créixer, perquè paguem el petroli, el gas i moltes primeres matèries amb uns dòlars molt més cars.

En definitiva, la situació que han pintat els economistes per al segon semestre no ha estat positiva, malgrat algunes dades esporàdiques positives. Per exemple, les exportacions, de moment, continuen bé, però cal veure si no minvarà el ritme de creixement aquests mesos vinents. Modest Guinjoan ha parlat de la sorpresa de l’última enquesta sobre la confiança dels empresaris, que ha pujat el tercer trimestre, sobretot en el sector de l’hoteleria. “Definitivament, sembla que els serveis han tornat a agafar el protagonisme, davant una indústria que es ressent dels problemes del trencament de la cadena de subministraments i l’alça de preus general en productes i energia”, ha dit.

Ha recordat que encara s’ha de veure què passarà amb els salaris, que fins ara creixen al voltant del 2%, amb una forta pèrdua de poder adquisitiu global, per la inflació de dos dígits que hi ha en aquests moments. Les negociacions, per cert, sembla que s’han ajornat fins al setembre, potser esperant que passat l’estiu –i, aleshores, més animats pels diners que hagin deixat els turistes, en una campanya que es preveu molt bona– no sigui tan complicat el diàleg entre els agents socials.

Malgrat que la pàtina negativa que hi ha en aquests moments entre els professionals amb vista al futur és evident, Guinjoan diu que confia en la força de les empreses catalanes i la capacitat de respondre positivament als desafiaments que se li posen al davant, com ja han demostrat tantes vegades. I ha comentat a tall d’exemple: “Malgrat el final de la moratòria concursal, aquesta primera setmana de juliol no hi ha hagut l’allau de procediments concursals que s’havia previst. Segurament moltes empreses esperen  l’aprovació de la llei de reforma concursal en tràmit.” En relació amb el retorn dels préstecs ICO, ha dit: “L’estoc de crèdit concedit va ser amb tipus d’interès zero, per la qual cosa el retorn dels crèdits pot ser assimilable.” I ha afegit: “Vist el comportament de l’activitat empresarial, creiem que la capacitat de resiliència de l’economia catalana és considerable. Tinc la impressió que, tot i la previsió d’alguns, no hi haurà cap catàstrofe.”

Responent a les preguntes dels periodistes sobre si som en una economia de guerra, els economistes han estat taxatius: no. Se’n podria parlar si tinguéssim alguna mena de racionament, “cosa que no passa i que esperem que continuï així”. En canvi, sí que parlen de racionar l’energia a Alemanya. Mentrestant, França ha nacionalitzat EDF, per a poder tenir a les mans el domini total d’un element cabdal, l’electricitat.

En resum, aquest matí m’ha quedat més clar –per si no ho tenia prou– que ens espera un setembre i una tardor preocupants. Tenim massa incògnites sense resoldre i això afecta directament els empresaris, que, en bona lògica –malgrat què diguin algunes enquestes– han de ser molt cauts amb les inversions; i també afecta els consumidors, que tot indica que volen passar un bon estiu i al setembre ja en parlarem…