16.02.2021 - 21:50
Que els ritmes de la justícia depenguin dels ritmes de la vida política i social d’un país, per a condicionar-la, és una anomalia en un estat de dret democràtic, però és habitual a l’estat espanyol. I aquests darrers dies n’hem vist una bona mostra. Perquè solament van haver de passar unes quantes hores de les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge perquè la fiscalia presentés un recurs contra la concessió del tercer grau als presos polítics. I poc més de vint-i-quatre hores perquè l’Audiència espanyola dictés l’ordre de detenció contra Pablo Hasel, tot i que el termini perquè es lliurés voluntàriament per a ingressar a la presó havia vençut divendres, darrer dia de la campanya. Totes dues decisions haurien pogut tenir influència en l’electorat, especialment en els partits que són el govern espanyol, els socialistes (sobretot) i Unides Podem. I potser haurien influït en un creixement de la mobilització d’un vot de protesta contra la repressió. És ara, amb els resultats a la mà, que es torna a moure l’estat profund, de la fiscalia al poder judicial, per a condicionar la situació política postelectoral a Catalunya.
D’una manera imminent ho hem vist amb els presoners polítics, alguns dels quals van participar en la campanya electoral, tant de Junts com d’ERC. Ara ja tornen a veure amenaçada l’opció de poder sortir de la presó entre setmana per anar a treballar i poder anar a dormir a casa el cap de setmana. La fiscalia diu que no pot ser perquè no s’han penedit de res, cosa que qualifica de “dèficit”. Aquest recurs l’ha d’examinar en primera instància un jutge de vigilància penitenciària. En l’anterior concessió del tercer grau, l’havien arribat a avalar, però ara estaran condicionats per l’atac i desautorització que en va fer el Tribunal Suprem espanyol quan va revocar-lo, el mes de desembre proppassat.
Perquè el Suprem ha traspassat tots els límits per intensificar el càstig als presos polítics. S’ha atribuït la capacitat, no prevista a la llei, de decidir sobre la política penitenciària, que correspon a l’administració, i impedeix l’aplicació de l’article 100.2 del règim penitenciari quan ho creu convenient. I en aquest cas ho ha cregut convenient. Ara, després d’haver amenaçat els funcionaris de la Generalitat perquè no deixessin anar els presos a casa durant el confinament domiciliari i després d’haver pressionat els jutges de vigilància penitenciària, el marcatge del Suprem damunt la seva situació i les condicions en què compleixen la condemna és gairebé asfixiant.
Però no solament per les decisions del tribunal presidit per Manuel Marchena, sinó per la manera com mou els fils la fiscalia, que la mateixa nit electoral a El Mundo fins i tot va filtrar que sospesava de demanar al Suprem que descomptessin als presos tots els dies que havien fet campanya dels dies de permís que tenen cada any com a presos en segon grau, quan hi tornin a ser. I encara més, amenacen de tornar a adreçar al Suprem una petició que ja van fer a la fi del judici contra el procés i que no fou acceptada: l’aplicació de l’article 36.2 del codi penal. Aquest article diu que, als presos condemnats a cinc anys de presó o més, el jutge o el tribunal els podrà ordenar que no els concedeixin el tercer grau fins que no hagin complert la meitat de la condemna. És una previsió, segons aquest mateix article, de compliment obligat en delictes “referents a organitzacions i a grups terroristes i delictes de terrorisme”, en “delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal”, d’abusos sexuals i delictes d’explotació sexual de menors.
Hi haurà indults, si Catalunya no ha votat bé?
Aquests són els primers moviments postelectorals de la fiscalia, que ja va deixar clar que s’oposava completament a la concessió d’un indult als presos. El seu informe ja el té el Tribunal Suprem. Ara espera el de l’advocacia de l’estat, que encara ara no s’ha mogut i no ha dit què li semblen les peticions d’indult. Quan el Suprem el rebi farà el seu, en què expressarà l’acord o la desaprovació (més que previsible) de la petició d’indult de cadascun dels nous presos polítics. Però no se sap quan ho farà. Aquest ritme depèn ara mateix només dels magistrats que van condemnar els presos. Amb Vera i Barrionuevo van anar molt de pressa; en canvi, aquest cas comença a eternitzar-se.
Com que l’informe del Suprem és preceptiu, però no vinculant, la darrera paraula sobre els indults la tindrà el consell de ministres espanyol. I tot plegat pot coincidir amb el calendari postelectoral a Catalunya. Què farà el govern de Pedro Sánchez si s’acaba concretant un govern independentista a la Generalitat? Si novament la presidència del parlament és per a un independentista, quina decisió prendrà el consell de ministres? La primera sessió de la nova legislatura s’ha de fer a tot estirar el 12 de març, quan es votarà la composició de la mesa del parlament, president inclòs. I l’endemà mateix començarà la ronda de contactes per a comprovar quin candidat pot tenir suport per a una investidura, que podria ser el 26 de març.
Durant la campanya, una bona part de l’operació d’estat per a construir l’efecte Illa i derrotar l’independentisme era mediàtica, amb missatges molt directes de “votar bé”. Ho va expressar així el director de La Vanguardia, “un triomf de la via rupturista cap a la república pot congelar tant el procés dels indults com la reforma del codi penal”. Els catalans han votat com calia el 14-F? Un 51% de vot independentista i 74 diputats independentistes són un mal resultat perquè reïxin els indults? O dependrà de com s’articulin els pactes per a un nou govern, amb quin projecte polític i quines persones al capdavant? La primera resposta a aquestes qüestions sembla que fou la de la fiscalia recorrent contra el tercer grau immediatament.
Ara caldrà veure què farà el govern del PSOE i d’Unides Podem sobre els indults. I com ho farà. Perquè els indults poden ser totals o (més habitualment) parcials. Que siguin parcials vol dir generalment que eximeixen de complir la pena de presó que queda pendent. Però també pot voler dir que només es refereixen a la pena de presó, però que no toquen de cap manera la condemna per inhabilitació. En el seu informe al Suprem, la fiscalia va emfasitzar sobretot aquest punt, la necessitat d’impedir que se’ls revoqui la pena d’inhabilitació, perquè això voldria dir que podrien tornar a l’activitat política. La decisió de fer-ho d’una manera o d’una altra és a les mans del govern espanyol en un moment en què s’ha de decidir com es configura el govern de Catalunya i amb quin projecte polític.
La causa contra Laura Borràs, a Madrid o a Barcelona?
Però encara hi ha una altra arma d’intervenció política a Catalunya per part dels poders de l’estat: el procediment judicial contra Laura Borràs al Tribunal Suprem, que la investiga per malversació, frau, prevaricació i falsedat documental, és obert i es pot accelerar ben aviat. De moment la causa és en fase d’instrucció, dirigida pel magistrat Eduardo de Porres. És, doncs, en mans del Suprem, però si Laura Borràs deixa l’escó al congrés espanyol per a assumir el del Parlament de Catalunya, la causa hauria de passar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I això pot succeir d’ací a un mes, a tot estirar. L’única manera que el Suprem tindria per a continuar duent la causa seria tancar la fase d’instrucció i obrir judici oral abans Borràs no fos aforada al parlament. Queda molt poc temps, perquè el jutge té pendent de rebre la informació corresponent a les múltiples diligències sobre la causa que va demanar a final de l’any passat, i perquè abans d’obrir el judici oral ha de concedir un termini d’al·legacions a la fiscalia i a la defensa.
Sigui com sigui, tot plegat es pot escaure també amb la negociació del nou govern i els possibles pactes, amb Laura Borràs, cap de llista efectiva de Junts, com una de les principals protagonistes d’aquest procés.
La fiscalia no s’atura
Tanmateix, l’acció de la fiscalia i dels tribunals espanyols no es limita als presos polítics i exiliats ni altres dirigents polítics. Perquè actualment hi ha 2.850 represaliats en diversos procediments arran del referèndum de l’1-O o de les protestes per la sentència del Suprem contra el procés. Els partits independentistes al parlament reclamen al congrés espanyol una llei d’amnistia per a tots els represaliats, de la qual el PSOE no vol saber res. Però no és tan sols que tiri endavant una llei d’amnistia (a la qual els partits del govern espanyol posen pegues de caràcter jurídic), sinó que mentrestant la fiscalia continua formant part de l’acusació en molts procediments. I com a exemple de la manca de voluntat de rebaixar la pressió repressiva, la decisió recent de la fiscalia de recórrer contra l’absolució de Tamara Carrasco al Tribunal Suprem. Ni tan sols dues absolucions per una manca absoluta de proves en les acusacions han fet desistir aquesta fiscalia que funciona jeràrquicament i que té al capdamunt l’ex-ministra socialista Dolores Delgado, designada en el càrrec per Pedro Sánchez.
