29.05.2019 - 21:50
Supose que sou conscients de tot això que hem viscut aquestes darreres hores. De la frenesia en què s’han instal·lat la política catalana i espanyola. Novament, com feia temps que no passava, totes les costures del règim s’ha desfet. Però sapigueu que aquestes hores són transcendentals i que val més que estiguem a l’aguait.
Primer, i sobretot, va ser el resultat de les eleccions de diumenge, demolidors per al projecte espanyol. I la conseqüència del vot popular, que s’ha fet ben evident en maniobres desesperades que si les haguessen pogut evitar, per decòrum, les haurien evitades. Per una banda, l’incident ridícul originat per la presidència del Parlament Europeu –que ha perdut els estreps–, que li fa més mal que bé. I per una altra, la configuració accelerada del gran pacte de Colau amb Valls. Dos fets que indiquen fins a quin punt hem arribat al moll de l’os.
Impedir l’entrada d’un eurodiputat per acreditar-se és un fet enormement greu, que fa miques tots els procediments parlamentaris. Però servir-se d’un argument tan fútil com no haver jurat la constitució –i, al costat, el mateix parlament acreditar, en el mateix moment, un altre diputat de la circumscripció espanyola sense haver-la jurada– és demostrar una gran desesperació. Perquè tanta arbitrarietat no es pot sostenir.
I què en direm, del gran pacte per a impedir que Barcelona tinga un batlle independentista? L’escena que es va conformant amb Colau pactant amb el PSOE i amb Manuel Valls és antiestètica en extrem. I tindrà un cost. És tan fàcil com interrogar-se a un mateix: fa una setmana us haguésseu cregut ningú que us hagués dit que això passaria? Si passa és pels nervis intensos que respira ara mateix un estat i un règim que veu com l’acció dels electors i la dels advocats i juristes l’aboca al punt que més temia. A haver de reconèixer que el problema català no és de cap manera un problema intern i a haver d’empassar-se que hi ha una sobirania superior que l’estat espanyol no té cap més remei que obeir: la que representa la Unió Europea. La casualitat ha volgut, a més, que l’ONU s’hi interposàs, en el moment més adequat i tibant. Per si no en tenien prou. L’ONU ha despullat amb una duresa més que notable la salvatjada jurídica que significa el judici. Mala notícia sobre mala notícia.
Però ahir el Tribunal Suprem espanyol va començar la darrera fase del judici als presoners polítics catalans, com si no passàs res al seu voltant. I, significativament, la fiscalia, dependent orgànicament del govern de Pedro Sánchez, va anunciar que no canviaria les conclusions.
Després de setmanes i més setmanes de debat, de presentació de proves, d’interrogació de testimonis, refermar-se en les acusacions és una manera de deixar clar que no ha canviat res per al Tribunal Suprem espanyol, que no hi ha res que els haja fet reaccionar. Allò que s’havien inventat el primer dia ho han de sostenir siga com siga. Contra tota evidència i contra qualsevol lògica. Demostrant d’una manera clara que no són en aquella sala per a escoltar uns fets i analitzar-los, sinó per a decapitar la cúpula de l’independentisme polític.
Però això no es pot fer, en democràcia. No es pot fer sense conseqüències. Com no es pot impedir l’entrada d’un eurodiputat a l’edifici del Parlament Europeu. Ni pots pactar amb Valls, si ets Colau, sense que et caiga la cara de vergonya. I resulta que tot, tot, ha convergit en molt poques hores, i ha deixar clar que ells juguen a la desesperada, insegurs, neguitosos i sense rumb clar. Sabent que són en el punt de màxim risc. Ara cal que nosaltres ho sapiguem aprofitar, definitivament. Us en recordeu? Tic-tac, tic-tac…
