Estat feble

Diuen diuen diuen que un dirigent de l’esquerra abertzale basca ha fet aquesta observació darrerament: “Quins uns, els catalans! Declaren la independència i els han de treure de la presó abans de complir la sentència sencera; amb tres anys i mig són fora, i encara creuen que perden! Que ens ho diguin a nosaltres, amb els anys que hem passat a la presó i sense haver declarat encara la independència. Perden, qui diu que perden?”

La reflexió del líder basc obliga, d’una manera frontal, a capgirar com un mitjó la tàctica adoptada fins ara per una gran part de l’independentisme català. D’ençà de l’any 2017 que plorem perquè ens trobem davant un estat repressor, que ha sobrepassat els límits d’un estat democràtic (n’hi ha prou de comparar-ho amb Escòcia), que envia a l’exili i a la presó homes plens de raó. I es fa servir la repressió per posar un mirall davant l’estat espanyol, un mirall que acabi afeblint les seves relacions internacionals, accentuï la seva mala imatge i ajudi la causa catalana. Tot això ha donat fruits. És innegable.

Però la reflexió del dirigent basc obliga a deixar de pensar en l’estat com un ens bàsicament repressor i prou, i veure’l també com un ens bàsicament feble. Que això també dóna fruits. Feble perquè, tot i que la seva estratègia ha estat la d’un estat repressor, i ho ha estat amb intenció, no se n’ha acabat de sortir: van voler reprimir les urnes del Primer d’Octubre, i febles com són, se les van haver de menjar amb patates. Van voler, repressors com són, condemnar mig govern a penes de més de deu anys, i al cap de tres anys i mig són fora. (I són fora per la pressió internacional que, febles com són, no han pogut aguantar, diria.) Han volgut, repressors com són, aïllar els exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, però, febles com són, es troben que tots tres són eurodiputats al Parlament europeu. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont. I no l’han detingut.

Aquest article no defensa una dicotomia. Aquest article defensa que l’estat espanyol és repressor i alhora feble. I que potser que comencem a il·luminar la part feble de l’estat i no solament la repressora. Veure’l feble, ajuda. I si és feble, encara més. Aquest article creu que es poden fer totes dues coses alhora. Denunciar la part represssora i subratllar la part feble.

Dir que els consellers tan sols han passat tres anys i mig a la presó no és pas negar la repressió de l’estat, és afirmar-ne la feblesa. Tot i voler, no poden més. Dir que els exiliats són eurodiputats no és pas negar la repressió de l’estat, és accentuar-ne la feblesa. No han pogut més. Si l’objectiu de les penes de presó i els anys d’exili era d’espantar possibles intents posteriors de camins unilaterals, una reflexió a fer és fins a quin punt la presó espanta i fins a quin punt tres anys i mig, no. Si la tàctica era de castigar per espantar, i veiem que, per febles, no ho han pogut fer gaire, podem inflar la seva cara repressora o subratllar la seva cara dèbil.

Per mi, és ben curiós que sobretot sigui la gent de l’exili (actualment la que més repressió sofreix) la que subratlla amb més vehemència la cara feble d’un estat que no aconsegueix de reprimir, tot i les ganes que en té. L’exili i Jordi Cuixart. Cuixart sempre ha subratllat la feblesa de l’estat. Fent-ho, evites un dels objectius més clars de l’estat: presentar-se molt més monstruós, poderós i castigador que no és. No és per falta de ganes. És que no poden més. Això sí, hem de deixar de plorar tothora pels racons. Dediquem-nos també a subratllar la feblesa de l’estat.

Les nostres llàgrimes són la seva força; no ens limitem a la denúncia. Cal deixar de plorar, quatre anys després del Primer d’Octubre. I saber veure la feblesa del rival. Això em sembla que ens ve a dir el dirigent basc. O dit d’una altra manera: hem de comptar amb la violència del rival en el futur. Però també amb la seva feblesa.