Cada dia més febles, cada dia més forts

Encara que no ho vulguin, aquí el tenen. La còrpora imponent, la pell tota de solcs, el posat d’aparença tranquil·la, xipollejant a l’aigua, passejant sota el sol o cercant ombra, ullals, trompa: l’elefant. Sempre l’elefant. L’elefant omnipresent. Quan el tenen al davant, perquè els sentits els mostren l’evidència; quan no hi volen pensar, perquè l’evoquen (la famosa paradoxa del Lakoff: no pensis en un elefant, i patam!). L’independentisme català és, per a l’estat espanyol, com aquest elefant inevitable. I, segurament, desesperant.

Perquè, malgrat l’artilleria que ja han gastat per a debilitar-lo, que no ha estat poca (de l’invent de Ciudadanos a la presa del control institucional per la via de l’article 155; de la intimidació a la presó i l’exili), el fet és que no solament no han aconseguit de frenar-lo sinó que es consolida i creix cada dia que passa. Les darreres eleccions (estatals, les més complicades en tots els sentits) ho han tornat a mostrar: al Principat de Catalunya, el bloc independentista creix i el bloc espanyolista… no.

De fet, fins i tot aquella cosa que fa uns anys ens van llançar al damunt, l’esperança de l’espanyolisme a Catalunya, l’invent que un dia va aspirar a governar l’autonomia, Ciutadans, ha fet figa estrepitosament i es troba, en graciosa expressió d’aquella altra personatja de dreta que va deixar la política, en li-qui-da-ci-ó.

Ja poden aclucar els ulls i estrènyer amb ànsia les parpelles: en tornar-les a obrir sempre hi ha, al bell mig de la sala, espolsant-se mosques amb la cua, l’elefant.

Que creix.

El fet és que en aquesta contesa l’independentisme suma una altra batalla, la del front electoral, guanyada. És una victòria en tota regla i qualitativament important.

Davant de l’evidència, els representants polítics de l’estat espanyol, immòbils, tanquen files. Pel que fa a Catalunya, aviat aspirar a guanyar-hi cap elecció els serà simple quimera (i això, que ara queda aquí escrit en tot just un parell de ratlles, és un canvi important de situació). I, pel que fa a Madrid i rodalia… en fi, allà malden i ronden, dins del seu laberint.

Aquest pacte exprés, per exemple, bastit i escenificat en menys de trenta-sis hores entre Sánchez i Iglesias, Iglesias i Sánchez per mirar de tenir govern és, ultra el tancament de files que dèiem, i la integració visible i pràctica de Podem dins el règim (la seva pública acceptació del règim, el seu públic deixar-lo de qüestionar), i la mostra de fins a quin punt és gros el sidral polític a l’estat espanyol, ultra tot això, és l’intent (no sé si dir-ne desesperat) de mirar d’alçar un dic de contenció davant de la marea que puja.

El dic de contenció d’esquerres, diguem-ne.

De les esquerres (cursiva i cometes, sí) que tenen.

I és un dic estructuralment feble perquè objectivament no té res per oferir, perquè no reformarà ni canviarà res. I perquè darrere seu ja esperen les hosts del PP i Vox per prendre el relleu. I, si és que finalment esdevenen la cara governamental de l’estat espanyol, per acabar de centrifugar-ho tot.

L’independentisme català sotmet el sistema espanyol a una pressió altíssima. Altíssima. I va fent aflorar allò que és, l’estat que no va fer cap ruptura amb el franquisme i que davalla al pou insondable de l’extrema dreta. Ni modernitat ni democràcia homologada ni estabilitat: un pollastre esplomat enganxat a una bandera. És a dir, un model polític autoritari i en crisi permanent. Territorial i social. Que no es pot reformar perquè fer-ho seria renunciar als privilegis que el sustenten. Vet aquí l’estat espanyol.

Ben mirat, el seu regne ha quedat atrapat en una dinàmica d’allò més anguniosa: el fet de no voler perdre la mare dels ous, és a dir, la ‘regió’ econòmicament més dinàmica, i la impossibilitat de canvi que va associada a aquesta por, el duu a una deriva cada vegada més autoritària. Com més es negui a cap canvi, més baixarà cap a la cosa feixistoide. Aviat serà difícil de trobar ningú que s’hi vulgui quedar.

Per la seva tossuderia (tot i que podríem discutir si és això, mera tossuderia, o bé expressió constitutiva), per la seva incapacitat d’entendre i de posar en pràctica el conegut principi lampedusià, allò de canviar-ho tot si vols que tot continuï igual (‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi’, al text original d’Il gattopardo), l’estat espanyol avança cap a l’autodestrucció: la immobilitat, el granític no canviar res és la fórmula que garanteix que finalment canviï tot.

I és cert que ja no serà tan sols mèrit seu, perquè el poble català hi fa un espectacular vaitot, però algú va dir, fa temps, que, quan siguem independents, tal vegada caldrà pensar a atorgar-li un petit reconeixement, a aquest estat encarcarat que tindrem a ponent (o a allò que en resti): una medalla, potser (li agraden tant!), en agraïment al seu ajut inestimable.

Però no diguem blat. De moment, el fet que podem constatar és que, en aquesta nostra transcendental contesa, els espanyolistes són políticament més febles i els independentistes, políticament més forts. Que Catalunya té, com més va, més força política per al seu projecte.

I que això és, sí, elefantàstic.