16.01.2018 - 22:00
Fa quinze dies proposava des d’aquesta mateixa finestra un seguit de mesures per a fer que la cultura deixi de ser la torna de la política professional i es nomeni un conseller o una consellera de la Generalitat que, per primera vegada, pensi críticament el paper que li és atorgat: dissenyar estratègies culturals per a tots, sense rèmores de partits ni interessos economicistes.
Algun gamarús va escriure que, quan es parla de sector cultural, es parla de màfia. S’ha de ser ase per a fer aquesta associació: les màfies tenen poder i el món de la cultura no en té gens; les màfies es mouen pels diners i la gent de la creació malviu de les misèries. No, aquí no hi ha cap màfia. Més aviat hi ha una situació límit que tothom veu, però que alguns oculten, per salvaguardar el seu raconet o, encara pitjor, per simple estultícia.
Hi ha coses que estan passant que ens haurien de preocupar. Ens haurien de preocupar a tots, però especialment als qui volen construir un nou país. Perquè el nou país no pot alçar-se sobre unes cendres. I, ara mateix, la cosa és preocupant. Exemples recents? El desembre passat va tancar, després de sis anys i mig d’esforços, Múltiplos, un projecte d’Anna Pahissa que havia congregat el món de l’edició alternativa en qüestions artístiques. Un altre: la setmana passada anunciava el tancament, després de –ep!– divuit anys d’existència, la plataforma Butxaca. És un comiat esfereïdor, perquè en l’explicació de la seva decisió, que us convido a llegir, diuen que se’n van en un bon moment, però temen el que s’aproxima i la falta evident de polítiques culturals on recolzar el seu projecte. Ells ho expliquen millor que jo: ‘Som testimonis de primera mà que el gran dinamisme cultural de la ciutat es deu més a l’entusiasme i esforç d’uns quants activistes apassionats que no pas al resultat d’unes polítiques públiques o al suport institucional. Encara avui, el reconeixement de l’aportació de la cultura a la societat és escàs.’
Màfies, diuen alguns. Segur que quan van a l’estranger saluden les iniciatives culturals petites, però aquí només els surt aquell tòpic que diu que la gent de la creació viu de les subvencions. Com si el pastís fos tan exuberant que tots fossin uns ganduls vivint dels altres. Hi ha gent que no ha entès que la cultura pública no pot subsistir com ho feia en els temps del Renaixement, els del domini eclesiàstic i els encàrrecs àulics; que ja no hi ha mecenes com Eusebi Güell, sense el qual ara ningú no podria bavejar amb l’arquitectura de Gaudí; ni tampoc podríem escoltar la música de Txaikovski, pagada per una generosa senyora i amb una pensió vitalícia del tsar.
Potser hi ha persones que encara pensen que la cultura catalana pot viure sense aquestes iniciatives petites, que sempre queden els gran equipaments. Si fos així, segurament no s’han preocupat de calibrar les programacions en marxa o que s’anuncien als teatres i als museus públics. Ells, que sempre parlen de la cultura per mitjà de xifres, callen ara que a la majoria de museus ha caigut el nombre de visitants. Un altre símptoma: el museu del disseny de Barcelona inaugura una exposició sobre el Circ du Soleil (poc abans, una de dedicada a David Bowie, en la mateixa línia d’espectacularització) i ningú no es pregunta què li passa al circ autòcton, aquell que no parteix dels avantatges de ser, diguem-ne, l’oligarquia circense del planeta terra. El Macba difon la seva programació dos anys després de l’arribada del nou director i poca gent fa saber en públic la decepció que implica aquell retorn a les exposicions monogràfiques, per més bons que puguin ser els artistes (així, en masculí, només hi ha una dona). Ja sabem que aquest tipus de programació per autors és sempre més còmoda per al poder que no pas exposicions de tesi, com aquella que va ser censurada per la pressió de la monarquia espanyola i de la colla de burgesos que dictaminen allà dins.
No, en el món de la cultura no hi ha màfies o són de riure si les comparem amb les de veritat. Parlar del sector de la cultura no té res a veure amb influir en el repartiment de les penúries que es mouen en els pressupostos públics. És reclamar la mateixa capacitat de diàleg que hi ha en altres àmbits de la governança pública. Ja és hora que hi hagi criteris clars a la conselleria, criteris sorgits del diàleg amb totes les administracions i amb els qui treballen la cultura des de baix.
Acabaré amb un exemple sobre aquesta lògica: de què serveix que a la universitat estiguem preparant generacions noves per a l’anàlisi, la gestió i la crítica de la cultura si després han de posar al capdamunt d’una conselleria o d’una regidoria aquells militants que els partits no saben on entaforar? Els nostres alumnes, els vostres fills o els fills dels vostres amics, tan ben preparats, es mereixen poder treballar en el sector –no, en la màfia, no– per a solucionar aquesta crisi que arrasa tot un seguit d’iniciatives esplèndides.
