23.12.2015 - 02:00
Mai no he amagat el meu independentisme, que continua viu fins i tot ara que visc a Catalunya. Però desconfio tant de l’estat, tant, que temo l’estat català fins i tot abans de néixer. Fa un any i escaig vaig votar sí-sí a Mèxic, però, sense ser anarquista, miro amb simpatia i sobretot amb comprensió els qui van votar no-sí (que no volen que Catalunya sigui un estat, però que volen que sigui independent).
Vaig viure a l’estat espanyol dels GAL. Vaig ser a Catalunya aquell estiu del 92 i tinc amics propers que van rebre tant les tortures pre-olímpiques com l’assalt de la guàrdia civil al Temps. Vivia a Pennsilvània quan es va cuinar i va esclatar la guerra de l’Irac del 1991 i a Florida l’11 de setembre de 2001 i durant els tres foscos anys que el seguiren. A Mèxic hi feia de periodista el 1997, quan un grup paramilitar va massacrar 45 maies a Acteal, a l’estat de Chiapas. També a Mèxic, hi he viscut de molt a prop l’anomenada ‘guerra contra el narco’ del president Felipe Calderón del 2006 al 2012 (perfeccionada per l’actual Enrique Peña Nieto). I vaig sobreviure a tota l’administració de Fidel Herrera Beltrán, actual cònsol mexicà a casa nostra, a Xalapa (capital de l’estat on ell feia de governador) i ull de l’huracà. Actualment sóc un damnificat més de la ira de l’estat espanyol, com la majoria dels lectors d’aquest article. Segurament és que mai no he viscut a les illes Lofoten, però, si us plau, no em demaneu que confiï en l’estat com a forma d’organització social.
Ho tenien clar, a final del segle XVIII, els autors de la ‘Bill of Rights’, la llista de drets que emanen de les esmenes a la constitució dels Estats Units. La redacció és admirable per a algú que ve, com molts de nosaltres, d’una cultura no democràtica, amb un concepte d’estat paternalista. La majoria de les esmenes americanes no enumeren què pot fer i què no pot fer un ciutadà, sinó sobre què no pot legislar el congrés o quins drets no es poden prohibir. És una constitució creada a partir de la desconfiança en el govern, els legisladors i el poder judicial, que intenta limitar el seu poder, això m’agrada. ‘Congress shall make no law…’
L’estat català naixerà, si els professionals de l’independentisme deixen de fer l’ase, en un moment agitat. Les fronteres, no solament a Europa, són difuses i opaques: el capital no les coneix i les persones les trobem en aquests camps de distopia i impunitat que són els mars, els deserts, i, si em permeteu la redundància metafòrica, els aeroports, els centres d’internament d’estrangers i els camps de refugiats. Als aeroports no hi ha advocats, no hi ha premsa, no hi ha societat civil. Hi ha funcionaris amb un poder altíssim, només superat pel seu altíssim nivell d’impunitat. Qualsevol broma serà presa seriosament, vaig llegir un cop a l’entrada dels controls d’un aeroport dels Estats Units. El país de la llibertat prohibia l’humor.
L’amenaça és a tot arreu. Els cotxes bomba ja no estan sols: s’han inventat les motos bomba, els avions bomba, els trens bomba, els joves bomba. Només falten els vaixells bomba, em deia una estimadíssima amiga (només recordo l’atemptat amb barca bomba contra el destructor USS Cole, però pròpiament un vaixell bomba, no). Occident viu una violència que li és tan incomprensible que accepta i aplaudeix plans de xoc perfectes, sublims, covats durant anys i que esperen unes torres bessones o un Bataclan per a sortir de l’ou. Són plans de suspensió de drets civils que roben als partits de l’extrema dreta la seva ‘raison d’être’. En el fons, només són respostes polítiques sense gens d’imaginació.
França anuncia que suspèn alguns drets humans, sense especificar quins. Hollande s’emociona amb música de Jacques Brel i pocs dies després posa sota arrest domiciliari preventiu ecologistes acusats d’haver violat un estat d’excepció per combatre la gihad, confonent pastanagues amb bales de calibre 7,62. Els mitjans belgues es posen d’acord per no informar. La guerra és la pau. La llibertat és esclavatge. La ignorància dóna força.
Les policies deixen com més va més de banda el poc televisiu cop de porra per a adquirir ‘tasers’. Els mossos frisen per estrenar els seus l’any que ve. A qui en vulgui veure els usos, li recomano aquest vídeo, prou conegut a l’Amèrica del Nord, filmat a la meva antiga universitat el 2007. El congrés no farà cap llei restringint la llibertat d’expressió, diu la primera esmena a la constitució dels Estats Units, però la policia podrà fer servir els ‘tasers’ per calmar estudiants de comunicació de vint-i-un anys que pretenguin fer preguntes incòmodes a convidats il·lustres.
La vigilància ja no és un policia seguint-te d’amagatotis ni un micròfon al telèfon (ni en un gerro; la Camarga no compta per la forta acumulació d’elements d’una altra època, gairebé nostàlgics). La vigilància és saber-ho tot de tothom per a fer-ho servir quan calgui. La vigilància és que tothom s’hagi llançat voluntàriament a posar tanta informació seva com faci falta, des de fotos que poden ser reconegudes per software creat amb finalitats militars, fins a opcions polítiques i llistes de manifestacions en les quals ha participat. Els estats espien o subcontracten empreses perquè espiïn tothom.
El sociòleg David Lyon escrivia que els polítics cada vegada tenen menys poder i les empreses en tenen més. Les decisions que ens afecten en aspectes laborals, empresarials, sanitaris, agrícoles, ambientals o comercials es prenen en llocs desconeguts, abstractes. Els estats se sumen a protocols, tractats i convenis internacionals sense debatre’n les implicacions ni explicar-ne les conseqüències, i la darrera moda europea, prohibint que se’n facin públics els continguts. En nom de qui pacten els estats?
En aquests temps convulsos que conviden tant a l’optimisme com un viatge amb creuer al gener a la mar del Nord un dia fosc de tempesta, on para l’estat català? El vull, el votaré, em continuaré manifestant per tenir-lo, però li tinc por. Fa pocs anys, vaig convidar un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona a la meva universitat, a Mèxic, per fer una conferència sobre tortura i drets humans als Països Catalans. Quan algú del públic li va demanar si en una Catalunya independent hi hauria tortura, va haver d’acotar el cap i reconèixer que segurament, sí. Estic convençut que el nostre país lliure serà millor que l’estat espanyol, però serà un estat. I li tinc por. Crec que d’això també n’hauríem de parlar, ni que fos per pal·liar-ne els efectes. Només veig la CUP encertant de ple el diagnòstic, però no crec que elles (ni jo) haguem trobat el tractament.
