07.01.2025 - 21:40
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un museu és un “lloc on es guarden i s’exposen col·leccions d’obres d’art, d’història natural, d’objectes d’interès, curiositats, etc., amb finalitat cultural”. La definició diferencia l’art de tot un altre món d’objectes, però històricament el museu prové de les col·leccions reials i burgeses, o eclesiàstiques, on aquesta distinció no era tan evident. Els col·leccionistes –nosaltres mateixos ho som, en el curs de la vida anem guardant tota mena de coses– es caracteritzaven per un interès holístic, com ho demostraven els gabinets de curiositats. Després, amb la conversió de l’art en una mercaderia, durant el segle XIX, les “belles arts” van adquirir un estadi que encara arrosseguem en els nostres temps.
A Catalunya tenim ara mateix 197 museus registrats, segons el Departament de Cultura de la Generalitat. No sé si penseu que són molts o pocs. Però la xifra és inexacta, perquè cal afegir-hi 725 equipaments més que no són registrats, una condició administrativa que fa que uns puguin acollir-se a més avantatges que uns altres.
En total, entre els registrats i els que no ho són, ens aproximem a mil museus, encara que n’hi ha que estan repetits segons la temàtica de les col·leccions que mostren, tot seguit ho explico. I, d’una altra banda, no tots porten el nom de “museu”, per bé que és allò que més abunda; també hi ha fundacions, centres d’interpretació, col·leccions i algunes altres denominacions. Alguns d’aquests equipaments no obren mai o tan sols en hores convingudes; alguns altres obren uns dies concrets, però reben molt pocs visitants, especialment en allò que des de la capital en diuen “territori”. I, és clar, a Barcelona hi ha museus que viuen del turisme, perquè de visitants autòctons en reben, proporcionalment, molt pocs.
També m’interessa assenyalar, d’acord amb el que explicava al primer paràgraf, la divisió temàtica amb què la Generalitat agrupa aquests equipaments: arqueologia, art, arts decoratives, biogràfic (entitats/persones), botànica, ciència i tècnica, etnologia, geologia-paleontologia, història, història de les ciències naturals, numismàtica i zoologia. Podem comprovar que és una divisió ancorada en el passat, en el positivisme del segle XIX; i tan arbitrària com qualsevol altra, atès que, per posar dos exemples, no hi entra ni l’arquitectura ni el disseny. En aquest sentit, és curiós que el Museu del Disseny de Barcelona sigui assignat per la Generalitat a la temàtica artística en un 1% i a les arts decoratives en un 99%: el projecte de direcció que va guanyar el concurs fa uns mesos es caracteritza, justament, per allunyar-se d’aquestes divisions antigues, amb la voluntat d’adscriure el disseny a la concepció plenament contemporània. En aquesta línia, tampoc no tenim uns centres dedicats a la publicitat ni a l’urbanisme, a tall d’exemple.
Fins aquí les dades. Hi ha moltes altres variables en què podríem aprofundir si això no fos un article que demana concisió. Per exemple, seria bo d’estudiar l’origen de les col·leccions que atresoren aquests, diguem-ne, mil museus catalans. O corroborar de qui en depèn econòmicament el funcionament en l’actualitat. En la majoria de patronats de museus catalans, grans i petits, no hi trobem gent de la cultura, sinó empresaris, polítics i funcionaris. La qual cosa esdevé una tendència absurda si tenim en compte que els empresaris, no per ser rics, aporten diners als equipaments que governen sense cap filtre democràtic. Això no deixa de ser una còpia ingènua dels sistemes anglosaxons, perquè allà sí que els patrons solen fer aportacions econòmiques o dipòsits –o donacions– d’obres.
Tenim molts museus. Molts estan concentrats a Barcelona, tot i que, sortosament, hi ha equipaments extraordinaris fora de la capital: Lleida, Girona, Tarragona, Sitges, Figueres, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Mollet del Vallès, entre molts altres. Tenim molts museus. I encara n’han de venir més. L’alcalde de Barcelona va anunciar tot content que l’antic cinema Comèdia allotjaria una nova seu de les col·leccions de Carmen Thyssen. No en sabem res, encara, però hi ha una evidència: la seva implantació és una anomalia perquè no respon a cap necessitat objectiva si no és la de col·locar un esquer per a turistes en ple passeig de Gràcia, aquesta avinguda de les botigues de les grans marques internacionals. Però la il·lusió del senyor Collboni explica aquesta mirada carrinclona (a mi m’ho sembla) segons la qual com més museus tinguis, millor.
No vull pas dir que jo estigui en contra dels museus: hi he treballat, hi treballo i els visito amb molta recurrència. Però –o sense adversativa– em fa l’efecte que no tenim una percepció crítica sobre què signifiquen l’existència d’aquests mil museus. Ja he apuntat l’anomalia de la seva governança, sobretot pel que fa als museus públics: aquesta presència de gent de negocis només perquè són gent de negocis en el món de la cultura és una bajanada.
Hi ha més aspectes que em sembla important tenir en compte. La majoria de museus d’art enciclopedistes provenen de concepcions antigues o classistes del món de l’art, aquells temps en què es parlava de la bellesa, del geni o d’allò sublim com si això ens representés a tots. I nosaltres usem i abusem d’aquells conceptes com si, a l’entremig, no hagués passat res: guerres pel poder financer del món, alliberaments nacionals, revolucions proletàries, revoltes feministes, capgirament dels conceptes de gènere, d’història, de capitalisme i tants i tants altres esdeveniments i pensaments que els museus actuals no representen.
Els fons dels museus catalans són els que són, però potser, en alguns, la manera de presentar les col·leccions hauria de ser diferent de la de sempre. Per això de vegades trobo més útil la idea d’un centre d’interpretació (que és poc comercial, ja ho sé) que no la d’un museu. Perquè en el museu, la nostra llibertat de pensament queda constreta, el marc on ens movem és definit per tot un seguit d’obres penjades que, en teoria, parlen per elles mateixes. Però això no és veritat: les obres depenen de la mirada actual, de les preguntes que fem cadascú de nosaltres, per sortir d’aquell marc aristocràtic en el qual van néixer.
Fa temps que el MNAC segueix una política de descentralització que trobo molt encertada: en comptes de tenir els magatzems plens d’obres invisibles, les cedeix a uns altres equipaments. O ajuda a crear-ne de nous, com el Museu del Barroc, a Manresa; o el Museu del Renaixement, a Molins de Rei. Però la manera de concebre aquests museus continua essent antiga, perquè consisteix només a penjar un seguit de peces que, posades d’una altra manera, més contemporània, traient-ne la suposada aura, podrien no solament explicar coses de l’art que posseïen els rics antics, sinó aproximar-se a les tensions d’aquelles societats del passat.
Sigui com sigui, i per a anar acabant, la vida dels museus catalans és bona, aquests mil equipaments ho demostra. Queden, em sembla, dos reptes, pel cap baix. El primer és recordar que l’art del present són els museus del futur. I que aquells equipaments haurien de representar totes les capes de la societat actual, no solament allò que produeix el poder dinerari. Per evitar la invisibilitat històrica de la dona, dels treballadors, dels pobres, com fins ara. El segon és escapar del museu com a espectacle, perquè la cultura no pot –no ha de– ser com l’esport. Per no fer bona aquella sentència de l’escriptor italià Erri De Luca quan, visitant Ellis Island (allà on van desembarcar deu milions d’emigrants que arribaven a Nova York), va dir: “Els camps de concentració estan destinats a convertir-se en museus.”
Nota al marge. Aquesta sèrie d’articles sobre l’estat de l’art a Catalunya (m’agradaria poder-la fer de tots els Països Catalans, però no en tinc prou coneixements per a assumir el compromís) ha de tenir continuïtat en els següents temes: el patrimoni, les exposicions, els artistes i el pensament. Els aniré publicant mentre no hi hagi temes de més actualitat.
