L’estat de l’art a Catalunya (4). Els artistes

L’art sense artistes és una cosa impossible. Hi esteu d’acord? El problema és que la paraula “artista” ha anat arrossegant tantes accepcions que avui dia és difícil de situar-ne la significació en una comprensió generalitzada. Larry Shiner explica, en el seu llibre The Invention of Art: A Cultural History, el procés pel qual la figura (i el concepte) d’artista es va anar introduint en els cercles del poder, des del Renaixement fins ben entrat el segle XVIII. Perquè d’artistes tal com els entenem avui no sempre n’hi va haver: eren uns artesans que desplegaven els seus oficis variats sense l’aurèola que el poder va conferir més tard a allò que en diem encara –quin despropòsit!– belles arts, en detriment de totes les altres arts, que són relegades a una posició inferior, subordinada, escadussera… 

En realitat, potser no ho és, un problema tot això. No deixa de ser un repte que s’anomeni “artista” tota mena de persones que destaquen en la seva feina (un cuiner; una cantant folklòrica; un actor de teatre; fins i tot quan un conegut fa alguna cosa bé, li deixem anar allò de “ets un artista”) o que continuem distingint entre arts majors i arts menors sense que ens caigui la cara de vergonya. Però si no és un problema, almenys trastoca la versió nobiliària de l’art que traginem quan ens referim als pintors de la cort; als qui rebien grans encàrrecs de l’església o del poder monàrquic; a aquells que anomenem grans mestres de la història de l’art, però que no diem mai que –la majoria– eren mestres sense deixebles, perquè eren fonamentalment egòlatres i defensaven els seus privilegis. Deixem els creadors d’altres rams i centrem-nos en allò que el sistema accepta inequívocament com a artista, condició imprescindible per a ser-ne: que el sistema (els museus, els governs, la crítica, el mercat…) digui que ho ets. 

Quants artistes visuals hi ha a Catalunya? El 31 de desembre de 2024 hi havia 1.540 artistes inscrits al cens d’artistes que va promoure la Generalitat juntament amb entitats professionals. Em sembla que aquest cens no serveix per a gaires coses. De fet, no pot ni consultar-se públicament, la qual cosa el converteix en una eina absolutament inútil. Això, primer. Immediatament després, és evident que, a Catalunya, hi ha d’haver molts més artistes que mil cinc-cents. N’hi ha prou de sumar les promocions anuals de la Facultat de Belles Arts de la UB i les de les Escoles d’Art de tot el territori, públiques i privades, a més dels amateurs, per veure que aquell cens és un fracàs. Per tant, deixem-lo a la paperera.

El concepte d’artistes visuals (allò que abans en deien “plàstics”, que és una denominació fragmentària i confusa) inclou en l’actualitat una gran varietat de disciplines. Els temps en què un artista era pintor o escultor sortosament han desaparegut, excepte en llocs reclosos i ancorats en la malenconia permanent pels temps passats: les acadèmies, algunes fundacions, alguns professors d’universitat… Ara l’artista treballa en tots els camps possibles de l’expressió. Per dir-ne algunes: el tèxtil, el grafit, la performance, la instal·lació, la ceràmica, també la pintura i l’escultura, és clar, tot i que més aviat en diríem la superfície bidimensional i el volum. De fet, el gran canvi s’ha produït, més que en les disciplines o els oficis, en els dispositius i en els llocs on l’artista treballa.

En aquest sentit, hi ha artistes que treballen només per a dispositius i llocs on el sistema institucional se sent còmode: galeries, fires d’art, biennals com les de Venècia, coses tan aberrants com Manifesta, fundacions privades, encàrrecs directes dels comitents més variats… És aquell entorn en què l’art és bàsicament una activitat mercantil, per més que en comptes de vendre’s un producte d’ús immediat (coses de menjar, per exemple), hi ha una part simbòlica, aquella que caracteritza la representació artística. Quan el que preval és l’art com a mercaderia (en la llarga tradició de la història de l’art del poder), la cosa es complica. Fa anys vaig sentir un diàleg en una sèrie de televisió de metges (canadenca, crec) que resumeix la situació. Un pacient diu: “Sóc artista.” I un metge li respon: “Si no et paga ningú, no és art, és un passatemps.” Caram, els guionistes de l’audiovisual! Devien saber que Margaret Thatcher un dia va dir (o li ho atribueixen, amb plena coherència amb el seu tarannà neoliberal) que una obra d’art que no es podia vendre ja no calia que fos feta.

Hi ha un altre tipus d’artista que, com és lògic, vol subsistir amb el seu treball. Però no és la seva primera ambició. Entre altres coses, perquè hi ha treballadors de l’art que són conscients que això és molt difícil. En un estudi de l’antiga Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) es deia que només un 7% dels artistes vivia de la seva pràctica professional. No crec que les dades hagin variat gaire, la qual cosa situa els artistes joves en un dilema: entren en la carrera competitiva per a guanyar-se una posició econòmicament privilegiada en el mercat, per formar part d’aquest selecte 7%? O fan els projectes que creuen que han de fer, ja sigui perquè refusen expressament l’ús mercantil de l’art, ja sigui perquè saben que és impossible de preveure els comportaments, no del sistema capitalista, sinó del sistema capitalista en una àrea radicalment precària com la de les arts. És aquest grup d’artistes, els qui no estan pendents de la competició per la competició cultural, els qui poden fer obres que busquin la col·lisió, la dissidència: els grafiters desobedients, els qui s’enfronten a l’ordenament del sistema artístic,  els qui pensen performances com aquella subversió que va significar Un violador en el teu camí…

Diria que la situació de l’art a Catalunya és bona. Sobretot si tenim en compte el desolador panorama cultural en què vivim, sempre pendents de l’administració, dels concursos i de les subvencions. Però aquest diagnòstic és presumptuós i erroni: la situació dels artistes a Catalunya (i a tota la nostra àrea cultural) depèn de què busquin els artistes que formen part de l’esfera creativa. D’entrada, la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya), l’entitat que va substituir l’AAVC en defensa dels drets dels artistes, després d’un procés de deteriorament molt dolorós d’aquella associació tan important en el seu temps, compta actualment amb uns tres-cents associats. Són relativament pocs, entre més raons, perquè a l’artista d’avui li costa entendre el seu treball dins d’un esforç col·lectiu. D’altra banda, la PAAC o HANGAR (Centre de producció i recerca artística) són entitats que, de vegades, han tingut comportaments, al meu entendre, poc transparents. I, tanmateix, és fonamental que existeixin, especialment per a la defensa d’aquells artistes a qui m’he referit com a dissidents, o aproximadament dissidents.

En tot cas, quan es parla dels artistes, o de l’art en un moment històric determinat, sempre és bo de tornar a Lev Tolstoi i al seu Què és l’art (1896), una obra lúcida, en què trobem passatges que continuen tenint una càrrega explosiva en els seus enunciats. Per exemple, en aquest fragment: “Se’ns ha acostumat a no comprendre sota el nom d’art més que allò que sentim i veiem en teatres, concerts i exposicions, o allò que llegim en els poemes i novel·les. Però això no és res més que una part ínfima de l’art veritable, per mitjà del qual transmetem a altres la nostra vida interna, o recollim la vida interna dels altres.”