Quan l’estat ajuda més els rics que no pas els pobres

L’OCDE va fer públic fa uns dies l’estudi “Suport als ingressos dels individus en edat laboral i les seves famílies” (pdf). A la pàgina vuit de l’informe, hi apareix un gràfic que compara els ajuts estatals que reben les persones amb més ingressos (el 20% més ric) i els que reben les persones que tenen menys ingressos (el 20% més pobre). I la paradoxa és que l’estat espanyol ajuda més els rics que no pas els pobres. El 30% dels ajuts estatals va anar a parar als rics, i el 12% als pobres. I no és l’únic cas. De tots els països analitzats, n’hi ha vint-i-un que tenen un sistema d’ajuts que afavoreix els pobres i n’hi ha quinze que afavoreixen els rics. L’estat espanyol se situa en la quarta pitjor posició, únicament superat per Luxemburg, Grècia i Itàlia. A l’extrem contrari, hi trobem Nova Zelanda (que destina el 45% dels ajuts als més pobres i el 10% als més rics), Finlàndia (44% i 9%, respectivament) i Austràlia (43% i 5% respectivament). Aquestes dades són d’abans de la covid i la crisi energètica. Us n’oferim el gràfic a continuació. Els punts blau clar són els ajuts que reben els rics. La barra blau fosc, els que reben els pobres.

Segons l’OCDE, “als països situats en la part dreta del gràfic, els grups de renda més alta són els principals beneficiaris de les prestacions socials”. “En part, això pot ser a causa que les prestacions no es basen en les necessitats sinó, per exemple, en ingressos anteriors. A més, també hi ha llacunes importants de protecció social per als més pobres. Una accessibilitat limitada dels ajuts als grups d’ingressos baixos pot indicar la necessitat de revisar si la focalització funciona i si els ajuts a les persones sense ingressos o amb ingressos molt baixos estan prou desenvolupats i són accessibles.”

És a dir, molts dels ajuts no arriben a qui caldria, segons l’OCDE. I els que arriben, diu l’organisme, en molts casos, els afectats triguen massa temps a rebre’ls. L’OCDE proposa que els ajuts a la població no siguin generals, sinó discriminats, i que es basin en la renda de cada individu. Ajuts com el de la gasolina o per a comprar cotxes elèctrics, per exemple, són per a tota la població, tot i que als més rics potser no els caldria.

El matís de les dades

VilaWeb ha demanat l’opinió d’Oriol Amat, catedràtic d’economia financera i rector de la UPF, per posar matís a aquestes dades. Segons Amat, “l’estudi no té en compte tot allò que els estats fan pels ciutadans. Per exemple, el 20% més pobre fa més ús de la sanitat pública i de l’educació pública que no pas els rics, i això també s’hauria de posar en la balança. Si ho posem tot a la balança, i l’ús que es fa dels imposts, els estats donen més servei als pobres que no pas als rics.” Per altra part, diu Amat, “sí que és cert que els rics són cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres. Això passa d’ençà de la covid, i també de la crisi del 2008. Els més castigats són la classe mitjana, que és massa rica per a rebre ajuts, i massa pobra per a no veure’s afectada per les crisis.”

Els imposts dels rics, els imposts dels pobres

Un factor que l’estudi de l’OCDE no té en compte són els imposts que paga cada sector. I aquí els rics tornen a sortir-ne beneficiats, segons Oriol Amat. “En termes absoluts, els rics paguen més imposts, més diners, però en termes relatius, no. Els rics tenen mecanismes fiscals i assessors que els ajuden a pagar menys, mentre que els pobres, no”, amb la qual cosa ens trobem amb una segona paradoxa: que el percentatge que paguen els pobres és més alt que no pas el que paguen els rics.