28.07.2020 - 05:15
Què fa possible l’estandardització? La pregunta és rellevant perquè saber què fa una cosa possible sol ser necessari per a aconseguir que ho siga. Aquesta pregunta també proporciona una perspectiva profunda des de la qual podem avaluar diverses facetes de l’estandardització que d’una altra manera romandrien ocultes. Per tant, la pregunta és útil tant en termes pràctics com crítics.
Em propose abordar les normes i l’estandardització mitjançant el concepte d’infraestructura. En sentit literal, les infraestructures inclouen sistemes tecnològics, pràctiques i funcions. En sentit figurat, el terme llança llum sobre el paper de conceptes que poden semblar irrellevants o tangencials, com la confiança i les jerarquies socials. Una concepció metafòrica del terme també proporciona una altra manera de veure i desenvolupar l’estandardització.
En primer lloc, m’agradaria presentar i explicar com entenc les infraestructures des de les ciències socials. Apunte les característiques bàsiques de totes les infraestructures i en descric la rellevància i importància. Després utilitze les infraestructures per a desenvolupar una concepció diferent de les normes i l’estandardització. Per a fer-ho, introduïsc el concepte d’infraestructures socials, que revela que l’estandardització és una manera concreta d’ordenar les persones i d’organitzar-ne el comportament. Explique que aquest enfocament pot facilitar la presa de consciència, la responsabilitat i la rendició de comptes per les eleccions preses a l’hora d’establir estàndards, i les ramificacions d’aquestes eleccions. Finalitze el text analitzant el potencial d’autoreflexió crítica que proporciona el compromís amb la consciència, la responsabilitat i la rendició de comptes.
Infraestructures
Les infraestructures són habilitadores: la seua funció és facilitar i sostenir altres funcions. Per exemple, mentre escric això, la xarxa elèctrica d’Edimburg està permetent que el meu ordinador realitze les seues funcions. En altres paraules, les infraestructures no són mai un fi en si mateixes. Les autopistes i els carrers només existeixen per a fer possibles certs mitjans moderns de transport. En absència del que les fa possibles, les infraestructures perden tot significat.
Encara que semble simple, aquesta descripció conté informació important. En primer lloc, no podem entendre les infraestructures com a sistemes aïllats. No podem entendre les plantes elèctriques o les xarxes de distribució sense tenir en compte quines de les nostres tecnologies requereixen electricitat. Què és una infraestructura, i per a quin fi existeix, si no fa possible res més enllà de si mateixa?
En segon lloc, les infraestructures estan situades i caracteritzades per allò que permeten fer. Existeixen en el lloc i de la manera com ho fan a causa de les funcions que han de fer possibles. La demanda d’electricitat d’una regió marca els requisits de les seues centrals elèctriques. Una planta petita no pot alimentar una metròpoli, i una planta gegantesca seria una elecció absurda per a proveir un llogaret menut. Les infraestructures existeixen si existeix una demanda d’allò que fan possible, i tenen l’aspecte que tenen a causa de contingències locals.
Finalment, com a habilitadores, les infraestructures estableixen noves enactivacions. Un sistema que crea i distribueix energia elèctrica proporciona noves capacitats als seus usuaris. Si abans de la creació de la infraestructura aquests usuaris no podien operar dispositius elèctrics, ara aquesta els proporciona la capacitat de fer-ho. L’ampliació d’una xarxa de carreteres ofereix noves oportunitats de viatge motoritzat (és a dir, la possibilitat d’arribar a més llocs). No obstant això, aquestes possibilitats també tenen límit. Aquestes enactivacions van acompanyades de restriccions. A més d’entendre les infraestructures com a habilitadores, és igualment important entendre-les com a habilitadores limitades i limitants.
Les infraestructures són ubiqües. Sempre estan presents i preparades perquè en cas contrari no podrien complir de manera fiable la seua funció com a habilitadores. A causa de la seua influència immediata en les nostres activitats quotidianes i del seu caràcter omnipresent, les infraestructures també determinen com experimentem el món. A més, com que en depenem i tenen un impacte tan clar en el que fem, les infraestructures es tornen fixes i duradores. La seua ubiqüitat i longevitat són mostres de la seua importància i valor, i, de manera més evident, les infraestructures són importants i valuoses perquè valorem allò que permeten. Per exemple, moltes persones fan ús o depenen de la capacitat de contactar amb altres en llocs llunyans. Les infraestructures de comunicació permeten aquest contacte i per això les apreciem. Però, a més, hem arribat a dependre’n. Els projectes internacionals d’investigació prenen forma mitjançant cadenes de correus electrònics i videoconferències, totes dues possibles gràcies a les infraestructures de comunicació. Organitzem el nostre comportament d’acord amb aquestes capacitats i arribem a dependre de la seua disponibilitat i funcionalitat ininterrompuda. En general, depenem de les diferents formes d’estabilitat que proporcionen les infraestructures. També depenem de l’estabilitat de les capacitats i limitacions de les infraestructures: de la certesa sobre el que podem i no podem fer.
Les infraestructures són estructures heterogènies amb components molt diferents. Per exemple, les infraestructures elèctriques comprenen: objectes com ara generadors, línies d’alta tensió, cablatge, endolls i mesuradors; llocs com ara plantes generadores, centres i punts finals de distribució; labors com ara planificació, fabricació, instal·lació, reparació, ús, supervisió i regulació; coneixements com les lleis electromagnètiques, les tècniques de l’enginyeria, el coneixement comú dels usuaris i la informació reguladora; i organitzacions com les companyies elèctriques, els reguladors nacionals i els proveïdors d’energia. Aquestes parts depenen les unes de les altres i han de treballar a l’uníson perquè la infraestructura funcione amb èxit. L’heterogeneïtat de les infraestructures contribueix a un resultat combinat. La gran quantitat de parts que componen una infraestructura elèctrica habiliten una possibilitat: l’energia elèctrica. Si ho aconsegueixen, aquesta complexitat queda oculta i només veiem allò que permeten fer. Veig l’endoll i el resultat d’endollar el meu ordinador, no tot allò que ho fa possible.
Com a conseqüència, les infraestructures són difícils de veure. Interaccionem amb la vora de les extremitats més llargues, com l’endoll de la paret o l’aixeta de l’aigua. De fet, només interaccionem amb allò que permeten fer, com qualsevol dispositiu que connectem al corrent. Aquesta invisibilitat és deguda a moltes raons. Algunes infraestructures (com ara la xarxa elèctrica) són tan extenses que no podem visualitzar-les per complet. Unes altres estan aïllades físicament, com les canonades de l’aigua corrent, i no són fàcilment accessibles. I una cosa que és més important, no és necessari ser conscients de les infraestructures mentre continuen sent funcionals. No necessite veure la infraestructura elèctrica si puc accedir sense problemes a l’electricitat. Això canvia quan una funcionalitat falla i trobem obstacles al nostre comportament habitual, com quan se’n va la llum. Les infraestructures també són visibles durant el procés de construcció, com ocorre amb els estàndards de la biologia sintètica. Durant aquest temps, les infraestructures són accessibles i estan obertes al canvi.
Estàndards i infraestructures socials
El concepte d’infraestructura afecta de moltes maneres les normes i l’estandardització. La més òbvia és que no es pot tenir un sistema d’estàndards universal, fiable i de fàcil adopció sense allò que el fa possible. Per exemple, l’estandardització en biologia sintètica requereix sistemes que facen possible el muntatge, emmagatzematge i distribució de components genètics (Anderson et al., 2010; Endy i Arkin, 1999). Requereixen eines per a compilar, emmagatzemar i compartir les dades que caracteritzen aquests components (Mutalik et al., 2013). Al mateix temps, les infraestructures es basen en estàndards. Els paràmetres, unitats, components i procediments compartits fan possible construir infraestructures i entregar els productes que en depenen. El que uneix totes dues formes de dependència és la seua necessitat compartida d’ordenació social.
Construir infraestructures és un tipus de treball pesat i poques vegades reconegut, però vital perquè l’estandardització tinga èxit. Menys òbvies, però encara més importants, són les «infraestructures socials»: formes de coordinació social sense les quals no es pot aconseguir l’estandardització. En poques paraules, una infraestructura social és una forma concreta d’ordenar la gent en una comunitat. L’ordenament implica les maneres que té una comunitat de dividir-se en subgrups i en què els seus membres s’hi organitzen. Constitueix la forma en què els grups es relacionen entre si i la manera en què s’assignen rols, responsabilitats, prestacions i restriccions als seus individus. Aquests ordenaments també inclouen com s’organitzen les jerarquies i com el poder social es distribueix de diferents maneres entre diferents persones.
Les societats són més que col·leccions de persones; són col·leccions de persones que interactuen entre elles de certes maneres (Barnes, 2001; Wenger, 1998). L’ordenament social habilita aquestes interaccions. Com totes les infraestructures, l’ordenament social no és estàtic ni acaba en si mateix; és dinàmic i serveix de suport per a altres qüestions.
