29.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 29.12.2019 - 21:51
La trigança amb què l’advocacia de l’estat espanyol expresse la seua posició respecte de l’alliberament d’Oriol Junqueras i les insòlites maniobres de la Junta Electoral espanyola per a inhabilitar el president Quim Torra accelerant els terminis de manera artificial són dos fets especialment cridaners aquests dies.
Caldrà esperar a veure en què acaba tot plegat, perquè segurament assistim a un estira-i-arronsa particularment important en les esferes més altes de l’estat espanyol. Però de moment sembla bastant evident que el govern espanyol té moltes dificultats, moltes, per a controlar el seu estat profund: dins l’estat hi ha gent que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.
El cas de la Junta Electoral és molt espectacular perquè es tracta d’una entitat purament administrativa que de sobte pretén ser un poder, exercir com un poder de l’estat amb el mateix dret que el que dóna ser elegit per la població. És simplement inaudit. Respecte de les dificultats del PSOE amb l’advocacia de l’estat tot sembla indicar, de moment, que els qui l’integren no obeeixen el govern, com seria lògic i raonable en vista de les lleis, sinó que es parapeten darrere les amenaces judicials per seguir també una agenda diferent. Saben, per exemple, que poden fer inviable la investidura de Pedro Sánchez i sembla que els interesse d’aconseguir-ho.
Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.
Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.
Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.
El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.
Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.
Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.
