09.05.2023 - 21:40
And the caravan is on it’s way
I can hear the merry gypsies play
Mama, mama look at Emma Rose
She´s a-playin´with the radio.
En una ciutat com Barcelona, econòmicament tan desigual, urbanísticament tan torturada, socialment tan caòtica, políticament tan anodina, ambientalment tan nociva, moralment tan deixada i nacionalment tan bastarda, em pregunto, com s’ho fa la gent per decidir el seu vot?
Volia parlar d’Iceta, Illa i Collboni, i m’ha entrat una mandra monumental. Per agafar empenta, començo per la planta baixa, on habita el ministre de Cultura espanyol, i el sento dir, tan castís, per a quan es jubili: “¡Que me quiten lo bailao!”. En arribar a l’entresol, on es reclou l’ex ministre de Sanitat espanyol, sento una veu d’oficial del registre civil que ens reconvé: “Resignació, treballeu i no us queixeu tant!”. Al principal, hi trobo un professional dels jocs de mans que proclama, exultant: “Si ampliem l’aeroport, encara serem a temps de revertir els efectes del canvi climàtic!” La mala fe pròpia d’un independentista irredempt em fa recordar les cues de paquistanesos rebent paperetes i monedes d’un euro d’apoderats al Raval per poder votar en primàries el candidat socialista a les municipals del 2015, que van escombrar el PSC en ple Procés. Temps era temps. Penso, seguidament, en el mateix candidat avui dia, que, després de quatre anys sostenint el bloc dominant municipal, abandona la nau empestada cinc mesos abans que soni el tret de sortida de la campanya electoral, i em dic que som davant un membre qualificat del que s’anomena “classe política”, hi posin vostès els qualificatius pertinents. La recuperació sociata arriba de la mà de la presa de Catalunya pel govern espanyol i punt, com diria, també, un castís a ca nostra: que les classes dominants barcelonines donin suport al seu candidat significa el que ha significat sempre, mani qui mani, sempre han de tallar el bacallà per oferir els (sic) millors penques a Espanya.
Miro en Trias, candidat de la bromosa, indecisa i gens càndida classe mitjana barcelonina, acoquinada per dalt, reumàtica pel mig i resignada pels baixos. Incapaç d’aglutinar un bloc mitjanament passable entre les estructures econòmiques regnants, els desafiaments globals imperants i la política independentista claudicant, Trias ha contribuït a forjar, amb la improvisació pròpia d’un estiuejant que no saps si es vol fer passar per pare o per tiet, l’aliança entre els que l’haurien d’haver tingut per un dels “seus” (des de La Vanguardia fins a El Periódico, si em voleu entendre) i la tecnoestructura municipal. El fantasma sociovergent plana com un petrell sobre les tèrboles aigües barcelonines, i com hi plana, però els temps demanen un relat distint sense tocar-ne els continguts profunds…
Veig la Colau dansant com una venedora de l’antiga Boqueria, amb la capritxosa majestuositat de la geganta del Pi, i se’m representen les tosques sublimacions de la menestralia quan toca poder. La qüestió és quin serà el gegant giravoltant que la secundi i, si volen, la fecundi, metafòricament parlant, és clar, entre volta i volta (en italià, tenen el mot svolta, “viratge”, ben pertinent per al cas que ens ocupa: de voler desocupar el World aquell del Mobile a garantir-ne l’Okupació pels segles dels segles). Qui li faria de Valls, en cas de necessitat? On deuen parar les pobres classes populars barcelonines, em pregunto, dins l’univers mental de la comunitat menestrala que governa la ciutat, si no és en qualitat de criatures de llar d’infants a l’hora de l’esbarjo? Aixecaran mai el cap, les classes resignades a la inèrcia municipal i espessa entre tramvia i tramvia, o continuaran recloses en la fantasia d’una ciutat-jardí, mentre les onades globals l’escombren fins a fer-ne un projecte d’Atlàntida mediterrània? Ens quedaran poetes per a cantar-la amb amor i un bon percentatge de la llengua-que-ara-es-parla?
El gat vell Maragall mira de surar entre les aigües empantanegades del govern del seu partit i el somni impossible de ser cregut com a bon administrador i alhora com a independentista més o menys caut: si vas d’independentista, no pretenguis ser bon regidor de la cosa pública, li vénen a dir els que es resignen a les pràctiques corrompudes de l’administració espanyola; i si vols continuar dins la cleda de l’establishment que tu mateix vas contribuir a fer, no són temps d’emancipació nacional. Esquerra, muts i a la gàbia, li vénen a dir: Barcelona és una gran ciutat espanyola, la capital de Catalunya, i una gran ciutat global. Si la primera pretén de negar la segona, i la tercera menjar-se les altres dues, no és cosa de posar-se metafísics: els temps són els que són, el desordre especulatiu ja és l’amo de la ciutat, i als regidors només els resta tapar forats. Governar és cedir, vénen a dir al gat vell Maragall.
De la resta, no en parlarem, hi ha molta terregada i poc tall, però fa quatre anys un sol vot, pagat pels mateixos que avui voldrien Collboni, va evitar un govern independentista a la capital; ara, quan, de tall, encara n’hi ha menys, un sol vot podria ajudar a fer una olla barrejada amb què redistribuir espais, aprovar pressupostos, repartir càrrecs. Hi ha molta resistència difusa, molta mala llet acumulada, molta vida quotidiana empastifada, en la Barcelona d’ara, però els que es presenten com a portaveus de les classes populars de tota la vida, les de barri, entitats, casals i altres llocs irreductibles enfront de la propaganda, i que no faran mai bullir l’olla barrejada, encara no han trobat el cicle de lluites col·lectives capaç de donar la batalla més enllà del ritual entre convocatòries. Treballs d’amor desaprofitats i, potser, mal explicats…
Propugno delegar el govern real de la ciutat en un triumvirat compost per un Cap de la Guàrdia Urbana, un Director d’Agència de Viatges, i un Creador de Continguts. I els elegits a les urnes, a cobrar de figurants. Més o menys com ara, però sense mascarades.
