Estampides, cànnabis i banys sagrats: el festival hindú que ha atret 500 milions de pelegrins

S’ha convertit en la congregació de persones més gran de la història. El festival hindú de Kumbh Mela ha batut tots els rècords. No és estrany: un certamen com el d’enguany només es fa cada cent quaranta-quatre anys, cosa que ha ocasionat una assistència multitudinària de pelegrins. Això sí, arribar-hi ha estat una autèntica odissea per a molts, i probablement el desafiament organitzatiu més gran de la humanitat, i hi ha hagut unes quantes estampides mortals al país. Fins ara, hi han anat prop de 500 milions de persones.

Jo hi vaig anar acompanyat d’un grup de viatgers amb furgoneta, però quan faltaven quinze quilòmetres per a arribar a Prayagraj, la ciutat on es fa el festival, ens van obligar a baixar del vehicle. El trànsit era molt limitat a causa de la gran afluència de gent. Quan ja estàvem preparats per a fer la resta del camí fins a l’allotjament a peu, vam tenir la sort de poder combinar un autobús i un tuc-tuc (un tricicle motoritzat) on ens vam encabir deu persones. Qualsevol cosa per a poder avançar quilòmetres.

Prayagraj, antigament Allahabad, se situa en un punt molt venerat per l’hinduisme. Hi conflueixen els tres rius més sagrats de la religió: el Ganges, el Yamuna i el Saraswati. Es considera que banyar-se en les aigües dels rius sagrats neteja els pecats dels qui ho fan i els beneeix. Si a més a més es fa allà, on s’ajunten aquests tres afluents, el poder és encara més gran. Però és que, si es fa durant aquestes dates tan especials, la purificació espiritual i l’alliberació del cicle de reencarnacions, l’objectiu final dels hinduistes, són més a prop que mai.

Era per aquell motiu que milions de persones caminaven ocupant les carreteres o atapeïen tuc-tucs com el nostre, tots en direcció a Prayagraj. Quan vam travessar el riu Ganges per un pont, entre els cossos i motxilles d’aquell petit vehicle motoritzat vaig arribar a entreveure la magnitud del que m’envoltava. Milers de tendes d’acampada i grans parades omplien les ribes del riu, negre com la nit, però envoltat de moltíssimes llums que pintaven un paisatge de contrasts. Ja era tard, però l’endemà ens endinsaríem en aquell univers desconegut.

El Kumbh Mela succeeix cada pocs anys, i alterna l’emplaçament entre quatre ciutats, els punts on segons la mitologia hindú van caure quatre gotes del nèctar de la immortalitat durant la lluita entre déus i dimonis: Haridwar, Ujjain, Nashik i Prayragraj. Això sí, la celebració més important, que rep el nom de Maha Kumbh i que es fa cada dotze anys, és en aquesta darrera ciutat. I cada dotze cicles, és a dir, cada cent quaranta-quatre anys, és quan el Sol, la Lluna, Júpiter i la Terra s’alineen i creen el Maha Kumbh més important de tots. Segons el Ministeri de Cultura de l’Índia, hi ha registres que certifiquen que aquests festivals ja es feien al segle IV aC, si bé no van ser tan multitudinaris fins assolida la independència del país, a mitjan segle passat. D’ençà del 2017, forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.

Els sadhus, l’automortificació i el cànnabis

Un dels punts més interessants del Maha Kumbh és la presència dels sadhus, els homes sants de l’hinduisme. Són ascetes que han renunciat a les seves possessions i als plaers i dolors de la vida terrenal i material, que cerquen assolir la il·luminació i la felicitat espiritual seguint una vida austera. Normalment, viuen amagats de la societat, la majoria a les muntanyes de l’Himàlaia, seguint unes pràctiques que per a la resta d’hindús són un misteri. Però cada dotze anys van fins a Prayagraj per banyar-se als rius sagrats i, de passada, perquè els pelegrins en rebin les benediccions.

Passejar-se per les seves parades era com passejar-se per alguna espècie de circ medieval. Cada un tenia alguna particularitat que el feia únic. Per exemple, n’hi havia alguns que feia més de quaranta anys que s’estaven amb el braç alçat; uns altres anaven a peu coix també de feia dècades; i fins i tot n’hi havia que es dedicaven a envoltar mànecs d’escombra o dagues amb els genitals. Com més estrafolari, més pelegrins s’hi acostaven per fer-los fotos o rebre’n la benedicció.

Aquestes pràctiques formen part de la seva penitència i austeritat espiritual, sovint com a mostra de devoció cap a una divinitat. Pretenen superar el patiment i transcendir el dolor, amb l’objectiu d’aconseguir la purificació espiritual. Tot plegat es veu amb un gran respecte i veneració per la resta de feligresos hinduistes.

Tot i això, a vegades es feia difícil de distingir entre els sadhus que realment creien en aquestes pràctiques i els qui ho feien com a negoci. Per cada benedicció, rebien una donació. Els envoltaven muntanyes de bitllets que s’amuntegaven dia sí, dia també. Tenint en compte que el festival dura sis setmanes, se’m feia fàcil d’imaginar que n’hi hauria molts que es farien passar per sadhus amb la intenció de treure’n un bon pessic.

Estar-se molta estona en aquella part del recinte era complicat. No tan sols per la quantitat de gent que hi havia, sinó també per la barreja de pols i fum que impregnava l’ambient. Els ulls ens ploraven i costava de respirar. La majoria ens vam posar malalts durant dies per culpa d’aquesta contaminació aèria. Gran part de la culpa la tenia el terreny mateix, de sorra, fang i pols, i també els campaments, on tan bon punt queia el sol s’encenien fogueres per a fer escalfor. A més, a les zones dels sadhus, s’hi havia d’afegir el fum de la marihuana.

Els homes sants en fumaven pràcticament a tota hora. Tenien una pipa de fusta que anaven passant amb els qui s’asseien amb ells, sadhus o no. Si bé el consum d’aquesta droga és estrictament prohibit al país, la policia fa una excepció amb aquests homes, perquè es considera que fumen amb intencions espirituals i que no representen cap problema per a la societat. Els sadhus asseguren que el consum d’aquesta planta és essencial per a la seva connexió amb els déus i que fins i tot és una pràctica que es recull en les escriptures sagrades. Així i tot, no deixava de ser curiós trobar-se’n més d’un vomitant pel consum excessiu de cànnabis.

Els sadhus eren els grans protagonistes del festival. No tan sols era una oportunitat única per a interactuar-hi i veure’ls lluny de les muntanyes, sinó que també eren el pilar de les celebracions. Dels quaranta-cinc dies de festival, n’hi ha tres que són considerats els més importants. És quan l’alineació dels astres és més propícia per a purificar-se. Aquestes tres jornades són conegudes com a “banys reals”, i és quan més afluència de gent hi ha, tothom vol banyar-se a les aigües sagrades. Els qui els encapçalen són els sadhus, que creen unes processons fins a la confluència dels tres rius per a banyar-s’hi. Els naga-sadhus, els devots més extrems i respectats entre els homes sants, tenen l’honor de ser els primers de fer-ho, i així enceten els banys reals. Després de submergir-s’hi, es cobreixen tot el cos amb cendra. Són fàcils d’identificar perquè van completament despullats durant tot l’any.

El bany real més important va ser el 29 de gener. Aquell dia es van ajuntar a Prayagraj prop de cent milions de persones, el rècord. I també va ser quan hi va haver una fatídica estampida que va deixar trenta morts, pel cap baix, i escenes d’autèntic pànic que van commoure el país i el món sencer.

Tot amb tot, aquestes tragèdies en realitat no són cap novetat en els Kumbh Mela. Desafortunadament, passen amb relativa freqüència. En el darrer Maha Kumbh, l’any 2013, 36 pelegrins van morir a l’estació de trens de Prayagraj. El 2003, 39 persones van perdre la vida en una estampida a Nashik, quan va caure un mur de contenció. El 1986, a Haridwar van morir 200 persones, i l’any 1954 hi va haver la tragèdia més gran del festival: entre 500 persones i 800 van perdre la vida en una estampida, també a Prayagraj. Aquella vegada, hi havien assistit cinc milions de persones, segons fonts oficials. Si bé encara hi ha tragèdies com aquestes, sí que es pot observar una evolució clara en les mesures de protecció i en l’organització de l’esdeveniment.

Pocs dies després de l’estampida d’enguany, a l’ambient encara es respirava l’aflicció per l’accident. La gent en parlava pels carrers i les autoritats eren extremadament curoses per a evitar que es repetís. Per aquest motiu, havien aplicat mesures, com ara la restricció de vehicles dins la ciutat, o el control exhaustiu de les entrades i sortides del recinte, que una nit gairebé ens va obligar a quedar-nos a dormir a terra al festival.

Era poques hores abans del tercer i darrer bany real d’aquest Maha Kumbh, i es notava que hi havia molta més afluència que els dies anteriors. Quan vam decidir d’anar-nos-en, ens vam trobar que totes les sortides eren tancades menys una, que anaven alternant. Això ens obligava a caminar durant quilòmetres i hores, d’una sortida a l’altra, fins a trobar-ne alguna d’oberta. Tothom anava seguint aquestes marees de persones, sense saber si a la sortida següent trobaríem la porta oberta. La situació va arribar a ser molt complexa, amb persones clarament fatigades de tant de caminar, i amb l’agreujant de l’aire contaminat. Mentre milions de persones entraven per acudir al bany real, els qui volien sortir-ne no podien, i això feia que cada vegada hi hagués més i més gent dins. Finalment, pràcticament a mitjanit, vam trobar una sortida oberta que ens va permetre de travessar el Ganges i sortir amb l’ajuda d’unes motocicletes. Si haguéssim trigat uns quants minuts més, la massa ens hauria impedit de moure’ns fins l’endemà al vespre, pràcticament.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida por Dev Dodia (@devdxb)

La coordenada més important

El punt on conflueixen els tres rius sagrats s’anomena Triveni Sangam. Hi van milions de pelegrins per banyar-se durant el Maha Kumbh, per purificar-se i acostar-se a la il·luminació. Però, en realitat, ací tan sols hi ha les aigües de dos rius, el Ganges i el Yamuna. El Saraswati, el tercer riu sagrat, és místic. Diuen que és subterrani, però de fet és més aviat simbòlic.

Quan vam arribar a la riba de la confluència, hi vam trobar milers de persones que es preparaven per entrar a les aigües o que ja n’havien sortit i s’eixugaven. Alguns dels qui eren dins es banyaven tots sols, però la majoria anaven en grups d’amics, que entonaven grans càntics com si fossin seguidors de futbol, i pràcticament tothom tenia algun conegut que l’enregistrava amb el telèfon per capturar aquell moment únic.

També hi havia qui encenia espelmes en una barqueta de paper i amb una ofrena floral que llançava al riu, amb un acte que representa el lliurament de la llum i la devoció al riu Ganges.

Era un moment únic en la vida, i per això hi havia mares que obligaven els seus fills a banyar-se tot i la resistència dels nens i els plors desconsolats. Cap dels presents no tornaria a tenir una oportunitat com aquella. Probablement, ni tan sols els seus fills o néts no en tindrien cap.

Aprofitant l’excepcionalitat del moment, s’havia fet viral la notícia d’una estafa que circulava per WhatsApp a l’Índia. Algú oferia la possibilitat de banyar-se a Sangam Trivani virtualment. L’anunci deia: “Una oportunitat única en cent quaranta-quatre anys! És la teva última oportunitat de banyar-te en el Maha Kumbh. No la deixis escapar. Envia’ns una foto teva per WhatsApp, la fotocopiarem i ens banyarem a les aigües sagrades amb la imatge. Els beneficis: purifica la teva ànima, rebràs la benedicció divina i els teus descendents t’ho agrairan. Aquest moment no es repetirà a la teva vida. Per només 500 rupies [uns 6 euros].”

Com que jo tenia la sort de poder fer-ho de veritat, no me’n vaig voler estar. Amb una barqueta vam anar fins a una platja interior feta especialment per arribar-hi navegant, em vaig desvestir i em vaig endinsar a les aigües.

Cinc capbussades després, i amb la pell refrescada per aquell líquid que venia de l’Himàlaia, vaig donar les gràcies a l’home que havia immortalitzat aquell moment. Tenia uns seixanta anys i havia vingut amb la família d’un altre estat de l’Índia.

Quan ens vam acomiadar, va cridar de lluny: “Ens veurem d’ací a cent quaranta-quatre anys en aquest punt exacte! No te n’oblidis!”

De moment, els qui vulguin encara poden anar-hi. Això sí, ha de ser abans del 26 de febrer, quan s’acabarà oficialment el Kumbh Mela del 2025.