Amb la investidura de Salvador Illa, possible gràcies al suport d’Esquerra Republicana, s’acaba oficialment allò que hem anomenat el procés, la forma que la lluita per la independència de Catalunya ha pres aquests darrers quinze anys. L’etapa va començar el 13 de setembre de 2009 amb la consulta d’Arenys de Munt, i es clou aquesta setmana en un parlament encerclat pels Mossos d’Esquadra. Del president Montilla al president Illa. El conflicte continuarà, però s’haurà de transformar, deixar anar llast i construir tot un edifici renovat amb noves estructures i sobretot nous lideratges. La legislatura que ara comença, previsiblement letàrgica i funcionarial, pot ser un bon moment per a fer-ho.

Això sí, i com no podia ser de cap més manera, el procés no ha acabat amb un pur tràmit administratiu, sinó amb un d’aquells dies espectaculars plens de sorpreses i jugades estranyes, i que ens deixen imatges per al futur. Expliquem-ne unes quantes.

Primer. L’acte de l’Arc de Triomf de Barcelona demostra la pèrdua de capacitat de convocatòria de les entitats independentistes, que han passat d’aplegar milions de persones al carrer a uns pocs milers en un moment que havia de ser crucial. Les protestes han quedat reduïdes gairebé del tot a persones de més de seixanta anys, moltes de les quals encara s’ho agafen com una gimcana divertida –màscares del president, samarretes, però cap organització antirepressiva. Els joves ja no hi són, perquè quan van decidir jugar-s’hi el físic, a Urquinaona, gairebé tot el país, amb el president Torra al capdavant, els va deixar sols. Una de les qüestions més urgents que caldrà canviar és aquesta.

Segon. L’arribada sense entrebancs del president Puigdemont a Barcelona, el discurs a l’escenari i la desaparició posterior són accions molt efectives per a humiliar les autoritats estatals, i obren la porta a tota mena de comentaris irònics i divertits, però tenen molt poca efectivitat política. Si el president hagués volgut alterar la dinàmica del país hauria hagut de tornar la segona setmana de la campanya electoral, just després que Pedro Sánchez fes teatre amb la imputació de la seva esposa i mobilitzés tot l’electorat socialista. No ho va fer, i va perdre les eleccions. Li queda buscar una sortida personal digna, i d’aquí ve que a la tribuna de l’Arc de Triomf parlés més de la repressió i dels jutges espanyols que no pas d’independència. Una altra lliçó que n’hem de treure per al futur: honor i glòria, però els líders afectats per l’urpa de l’estat s’han de canviar immediatament.

Tercer. La passada nit de Sant Joan un home va disparar una ràfega d’AK-47 en un carrer de Girona, va causar dos morts i va aconseguir fugir sense cap problema. Quan, al cap d’uns quants dies, els familiars de les víctimes van anar a Figueres a cremar-li l’habitatge, la resposta oficial dels Mossos d’Esquadra va ser deixar-los fer: “Contenir-los hauria estat molt difícil, no podem crear un mal més greu del que volem evitar”, va declarar el subcap del cos a la regió de Girona. En canvi, l’arribada a Barcelona del president Puigdemont, cercat per malversació per un jutge prevaricador, ha merescut una monumental operació que ha col·lapsat les infrastructures del país. Ara que és moda parlar d’actuacions policials de primera i de segona, aquí en teniu un gran exemple. Sabrem mai qui va ordenar el tall de carreteres?

Quart. La fotografia política que ens ha deixat Esquerra Republicana aquest parell de dies és Marta Rovira signant d’amagatotis el pacte amb el PSC que els lliura la Generalitat. Com a emblema de la submissió total a canvi d’uns quants càrrecs, el diputat Ruben Wagensberg: un senyor que es va exiliar a Suïssa sense que sapiguem ben bé per què, que va tenir un retorn triomfal malgrat estar fora menys temps que un Erasmus, i que ara dóna suport al president Illa. I, per cert, mentre passava tot això, on era Oriol Junqueras?

Cinquè. La fotografia de Junts és la dels diputats i càrrecs històrics, encapçalats pel president Mas, fent el passeig des de l’Arc de Triomf al parlament protegint –teòricament– el president Puigdemont després del discurs. Per a reconquerir el poder el partit no vol ser l’oposició sinó la resistència, tot i que ja veurem si això durarà gaire. M’ensumo que aviat hi haurà la temptació de pactar amb els socialistes alguns temes que consideren de país, com ara el Hard Rock.

I per acabar. Sempre que els independentistes hem patit entrebancs, i a fe de Déu que aquests quinze anys hem viscut tantes derrotes com victòries, la reacció col·lectiva ha estat força tràgica. Llavors penso en la gent que va viure l’apocalipsi del 1939. Què ens dirien dels escarafalls que fem, ells que van veure com tot el món se’ls enfonsava? El procés s’ha acabat, però la lluita continua, i del discurs del president Puigdemont a l’Arc de Triomf en quedarà una frase: “Encara som aquí.” I té tota la raó. Per tant, a treballar.