16.06.2023 - 19:50
El primer ministre belga, Alexander De Croo, celebrava aquesta setmana l’augment dels tipus d’interès dels comptes d’estalvi de la banca. Es mostrava satisfet de veure els primers moviments del món bancari en la direcció d’apujar la remuneració de l’estalvi. Efectivament, la setmana passada, el Belfius Bank va anunciar una pujada de tipus, seguida del Keytrade Bank, Deutsche Bank i finalment, Vdk Bank. “Veig que hi ha moviment. El consumidor s’ha adonat de quin és el seu poder. Pot prendre decisions i traslladar els seus estalvis a bancs que ofereixen un tipus d’interès més alt. Vet aquí un pas que es pot fer fàcilment”, va dir dimarts a la Comissió de la Cambra, que li havia demanat sobre el perquè de la manca de remuneració a l’estalvi per part de la banca.
A Bèlgica hi havia molt de rebombori sobre aquest aspecte, i es va plantejar al parlament. Finalment, partits com ara el laborista, els verds i els ecologistes creuen que, després de les paraules de De Croo, la remuneració de l’estalvi encara és massa feble. Tenen la inflació al 5,2% al maig i l’augment els sembla poc. Ací continuem a zero en aquest terreny. Però sí que és cert que les pujades de tipus del BCE causen un augment mínim en la rendibilitat dels terminis fixos, més notable aquestes darreres setmanes, en què algunes entitats han premut l’accelerador per captar els estalviadors. Són bancs petits, i dels grans, solament l’ING, o el Sabadell, i fins a un topall de diners, han decidit de pagar.
A Europa també ha costat molt a la banca de recuperar la remuneració a l’estalvi. Són molts anys –almenys d’ençà de mitjan 2015– tenint els diners dels clients al voltant del 0% i sembla que costi de tornar a pagar després de la pujada, en tan sols en un any, de quatre punts del tipus central del BCE. Malgrat tota aquesta explicació d’entrada, cal dir de seguida que l’espanyola és la banca que avui remunera menys l’estalvi dins la zona euro.
Tot i la millora de rendibilitat d’algunes entitats al març, el tipus que s’ofereix als nous dipòsits és per sota de la mitjana europea, però també força allunyat d’allò que paguen de mitjana els bancs de les grans economies de la zona euro. Concretament, la banca a França i Itàlia va pagar al març per la captació de nous dipòsits el 2,8%, més del doble que la banca espanyola. Tots dos països encapçalen el rànquing de la remuneració de l’estalvi a la zona euro, seguits de prop per Eslovàquia, Bèlgica i Holanda, amb tipus d’interès per als dipòsits nous del 2,5%, 2,48% i 2,36%. La banca alemanya també paga força més que no pas l’espanyola, el 2,19%.
Però, de fet, sembla que la clientela d’ací ja s’ha començat a cansar de la situació i d’ençà del juny passat els dipòsits a la vista dels bancs a l’estat espanyol mostren una baixa continuada, fins al febrer (darrer mes del qual hi ha dades). Són més de 50.000 milions, que han anat a una altra banda. La majoria han sortit de les empreses, però d’ençà del desembre també de les famílies. Recordem, per exemple, la “febre” de les lletres del tresor d’ara fa uns mesos, amb cues a la porta del Banc d’Espanya. I són relativament pocs els que han romàs a les entitats i han traslladat dipòsits a la vista a comptes a termini. No més d’uns 6.000 milions. Per la banda dels crèdits, els saldos han baixat d’uns 30.000 milions. No és cap sorpresa, atès que fa temps que els sondatges del Banc d’Espanya van dient que la demanda de finançament ha anat a la baixa, fins i tot la d’hipoteques, aquests darrers mesos.
Però, anem a la part més punyent de la situació, a com han manegat els tipus d’interès els bancs en els crèdits i en els dipòsits aquest darrer any. Les noves operacions en préstecs hipotecaris fa un any eren, en terme mitjà, de l’1,54%, i aquest març, del 3,43%, és a dir, pràcticament dos punts més, que el dia d’avui, en vista de l’evolució de l’euríbor a dotze mesos, són més alts. Els crèdits al consum han passat del 6,55% al 7,55% al febrer, per la qual cosa ara també deuen ser més cars. Quant a les empreses, les noves operacions, també en terme mitjà, han pujat de l’1,26% al 3,96%. Són canvis importants que han d’haver fet millorar substancialment els ingressos bancaris. Sempre tenint en compte, tal com ells no deixen de recordar, que les pujades en els tipus dels crèdits als clients són esglaonades, segons els venciments. I tenen raó. Però això no impedeix que hi hagi una millora ben clara en els seus comptes.
L’any passat ja es van aprofitar de la situació i els sis grans del crèdit a Espanya es van embutxacar, en conjunt, 20.850 milions, i van superar els guanys empresarials del 2021, que ja van ser “històrics”. Enguany, les coses van encara més bé, atès que el primer trimestre han obtingut uns 6.000 milions d’euros de beneficis, un 13% més que no l’any passat. Enhorabona als accionistes! Però la realitat és que aquests beneficis s’han pogut aconseguir solament a còpia de tenir la “matèria primera” de franc. És a dir, no pagant els dipositants pels diners que hi tenien col·locats. Que, per cert, som l’enorme majoria de la població.
Ara vegem què ha passat amb els tipus passius, seguint les xifres del butlletí estatístic del Banc d’Espanya. Els saldos vius dels dipòsits a la vista de clients, que representen més del 93% del total, eren remunerats el febrer de l’any passat al 0,02%, i el d’enguany havien “pujat” al 0,08%. Els dipòsits a termini, fa un any eren al 0,04% i, enguany, al 0,32%. Parlem de mitjanes, però les xifres parlen per si mateixes, malgrat que, com he apuntat al començament, algunes entitats se’n comencen a desmarcar, però la sensació és que, de moment, les coses continuaran tal com estan, almenys en els grans bancs.
Per una altra banda, també hem de pensar en la llei dels grans números. Un hipotètic augment d’un punt percentual a tots els dipòsits a la vista de les famílies en aquests moments (dades del febrer), representaria a la banca haver de pagar a la clientela una xifra superior als 9.000 milions d’euros anuals, amb la qual cosa probablement li caldria refer el compte de resultats general. Evidentment, és un exemple, perquè, en realitat, les famílies, tradicionalment, han mantingut al voltant de la meitat dels seus dipòsits a terme i l’altra a la vista. Però, ens ha de fer pensar, perquè la remuneració dels dipòsits no és una broma per als bancs. De tota manera, segons càlculs elaborats per l’Economista.es, d’acord amb fonts financeres, la banca espanyola pot arribar a pagar pels seus dipòsits l’1,15% a tot estirar els dotze mesos vinents, sense deixar de ser rendible. No és una xifra gaire galdosa. No sé d’on surten aquests números que han presentat, però em fan pensar, si els contrasto amb la remuneració mitjana dels bancs europeus, que supera l’1,5% per als dipòsits a un any. Com s’ho fan?
El Banc d’Espanya també hi ha dit la seva. I apunta a la concentració bancària com una de les raons per les quals les entitats encara no han mogut fitxa per remunerar els dipòsits. En un article a la (seva) Revista d’Estabilitat Financera, el supervisor constata que els bancs espanyols s’han quedat molt lluny de les expectatives que manejava el Banc d’Espanya mateix sobre el trasllat de les pujades contínues de tipus d’interès cap a l’estalvi dels clients i assenyala directament l’excés de liquiditat de què disposen les entitats i la gran concentració del sector (una manera elegant de dir poca competència), com els factors principals.
I així anem. Penso que la raó principal és que no necessiten, ara com ara, aquests diners, perquè la demanda de crèdit és baixa. Fins que no canviï aquest signe, haurem de continuar com fins ara. El que no sé és quant pot durar…
