23.06.2022 - 19:40
|
Actualització: 23.06.2022 - 23:31
Tot i ser la proposta estrella del pla de xoc del govern espanyol per a fer front a la crisi de preus, el topall del preu del gas amb què el govern espanyol pretén de reduir la factura de la llum ha arribat tard i malament. Després de mesos d’agitació discursiva i política, l’executiu de Pedro Sánchez no ha estat capaç de complir cap de les seves promeses: la reducció serà menor que l’anunciada, arribarà més tard que no es preveia i es finançarà a costa dels consumidors. És el balanç d’una mesura que el govern espanyol fa mesos que anuncia a so de bombo i platerets, però que ara com ara ha deixat moltes ombres i poques llums.
Lluny de les previsions del govern espanyol
Després de setmanes d’estira-i-arronses amb Brussel·les, el dimarts 14 de juny la ministra de Transició Ecològica i vice-presidenta tercera espanyola, Teresa Ribera, inaugurà l’esperat topall del preu del gas. La previsió del govern espanyol, segons que va explicar amb posat triomfal la ministra, és que el topall rebaixi la factura de la llum entre un 15% i un 20% durant els dotze mesos en què serà actiu, fins el 31 de maig de 2023.
Certament, els primers deu dies de vigència del topall han quedat lluny de les previsions de Ribera, i s’han registrat diversos augments de preu consecutius que van culminar divendres passat amb un pic de 180 euros per megawatt/hora (MWh). Fins i tot, amb el descens generalitzat del preu de l’electricitat d’aquesta setmana, la reducció global de la factura de la llum els primers deu dies de vida del topall ha estat d’un 11%, encara lluny del 15% de reducció que el govern espanyol s’ha fixat com a objectiu de mínims.
Val a dir que la poca efectivitat del topall del gas fins al moment s’explica, bàsicament, per factors aliens al control del govern espanyol: l’entrada en vigor de la mesura ha coincidit amb una onada de calor històrica que ha disparat la demanda d’energia i n’ha frenat la producció, cosa que n’ha fet augmentar el preu amb un impuls que ni tan sols el topall ha estat capaç contenir.
Tot i això, l’exemple convuls d’aquests primers catorze dies és significatiu, perquè il·lustra a la perfecció l’actitud que ha caracteritzat de bon començament la gestió política del topall per part del govern espanyol: la de fer promeses que no pot complir.
Molts incompliments, poques concrecions
L’incompliment més flagrant és la raó de ser de la proposta: la rebaixa del preu de l’electricitat. Originalment, el govern espanyol es va comprometre de manera unilateral a rebaixar fins a un 50% la factura de la llum, però Brussel·les –que solament accedí a permetre el topall un cop Madrid i Lisboa, els dos socis del mercat ibèric, van fer front comú– aviat en va rebaixar les expectatives. L’executiu espanyol reduí aleshores les previsions de rebaixa a un 30%, i durant les setmanes anteriors a l’entrada en vigor del topall ha anat desescalant l’ambició progressivament: a final de maig, sense anar més lluny, Ribera va prometre una reducció del 20%, però el pronòstic de rebaixa del govern espanyol s’ha acabat moderant en una forquilla indeterminada entre el 15% i el 20%.
Segons que anuncià en primera instància el govern espanyol, el límit del preu del gas amb què es genera electricitat s’havia de mantenir a 30 euros/MWh durant tot el període de vigència del topall. Però, finalment, el preu màxim del gas s’ha acabat fixant en 40 euros/MWh durant els primers sis mesos, amb un augment mensual de 5 euros a partir del setè mes fins a arribar a 75 euros/MWh el maig de l’any vinent. El preu mitjà final del gas durant els dotze mesos de validesa del topall, doncs, serà de 48,8 euros/MWh, gairebé 20 euros més que no va anunciar el govern espanyol.
Per altra banda, el factor cronològic tampoc no ha jugat a favor de l’executiu espanyol. L’entrada en vigor del topall ha arribat amb quaranta-cinc dies de retard, tal com ha admès Ribera. La intenció primera era que la mesura entrés en vigor el 26 d’abril, data en què els governs espanyol i portuguès es reuniren amb la Comissió Europea per acabar de perfilar els detalls d’una proposta que els falcons fiscals del nord sempre han vist amb mals ulls. De fet, a la sortida de la reunió ambdós governs van anunciar que havien arribat a un acord amb Brussel·les que els permetria de posar en marxa topall de manera immediata. Però, poc després, la Comissió va aclarir que simplement s’havia limitat a expressar la seva conformitat amb la proposta.
La situació es va repetir un parell de setmanes més tard, després d’una segona reunió el 9 de maig, i novament, Brussel·les es veié obligada a puntualitzar que l’acord encara no s’havia tancat. El vist-i-plau de la Comissió no arribà fins el 8 de juny, gairebé un mes més tard del segon anunci en fals del govern espanyol.
El repartiment del cost del topall, l’altre gran interrogant
Més enllà dels incompliments, hi ha altres detalls que sembla que aixequen suspicàcies, fins i tot, entre els defensors més fervents de la proposta. El primer és que la mesura solament s’aplica a les tarifes vinculades al mercat regulat, més conegudes com a PVPC, a les quals s’acullen entre el 70% i el 80% dels consumidors industrials, però tan sols un 40% dels consumidors domèstics. Dit d’una altra manera: el topall del gas, nau insígnia dels esforços del govern espanyol per a pal·liar els efectes de l’escalada de preus, no beneficia ni la meitat de les llars de l’estat.
Però l’interrogant més gran de la proposta –i, paradoxalment, un dels punts que ha passat més desapercebut– té a veure amb el mecanisme de finançament del topall. Els sectors més progressistes de l’executiu van demanar originalment que la diferència entre el topall de preu del gas i el preu real del gas al mercat majorista es financés a còpia d’augmentar els imposts sobre els “beneficis caiguts del cel” de les elèctriques. Però el soci majoritari del govern espanyol se’n va desdir aviat, i el cost del topall s’acabarà distribuint entre les rendes obtingudes per l’operador del sistema elèctric –no pas les companyies– en el comerç transfronterer d’electricitat i els mateixos consumidors. Com es reparteix aquest cost? El decret llei que estableix el topall explica que es distribueix de manera proporcional entre el volum de facturació del mercat, de milers de milions d’euros, i les rendes del comerç transfronterer, més conegudes com a rendes de congestió, que amb prou feines van arribar als 110 milions l’any passat. En termes més planers: qui acabarà compensant les elèctriques pel topall seran els consumidors.
El mercat francès compra, els consumidors espanyols paguen
Hi ha encara un altre punt de la mesura que sembla que posa greument en qüestió no solament la retòrica triomfalista del govern espanyol, sinó també la seva competència legisladora. La rebaixa de preu no s’aplica tan sols a l’electricitat que es comercialitza al mercat ibèric, l’únic on el topall és vigent, sinó també a l’electricitat que s’exporta a l’estat francès, on aquesta mesura no és vigent. A efectes pràctics, això significa que les llars de l’estat espanyol subvencionen la rebaixa del preu de l’electricitat que s’exporta al mercat francès. No és pas casualitat, doncs, que les importacions franceses d’electricitat produïda a l’estat espanyol s’hagin quintuplicat d’ençà de l’entrada en vigor de la mesura.
La situació és encara més inversemblant si s’analitzen les rendes de congestió, amb què el topall s’ha de finançar parcialment. Com que, en general, l’intercanvi d’electricitat entre el mercat espanyol i el francès és força uniforme, aquestes rendes es reparteixen de manera equitativa entre l’operador de cada país. Tanmateix, d’ençà de l’entrada en vigor del topall, aquest flux comercial s’ha tornat unidireccional: l’operador espanyol ha deixat de comprar electricitat francesa, molt més cara, i l’operador francès s’ha llançat a comprar tanta electricitat espanyola com pugui, atès que és molt més barata. El resultat és que l’operador francès no solament acapara l’electricitat rebaixada del mercat espanyol, sinó que, a més, es va embutxacant la meitat de les rendes amb què suposadament s’ha de finançar aquesta rebaixa.
A tot això s’ha d’afegir la manca d’escrúpols habitual de les grans companyies elèctriques espanyoles, que han aprofitat l’onada de calor i l’arribada de l’estiu –època en què la producció d’energies renovables sol decaure– per centrar els seus esforços en la producció d’electricitat a partir de gas, combustible subvencionat pels consumidors arran de l’entrada en vigor del topall. Aquest augment productiu genera un excedent que les companyies aprofiten per exportar al mercat francès, que d’ençà de la setmana passada té un apetit insaciable per l’electricitat espanyola, i de retruc omplir-se les butxaques. Això explica per què els analistes de mercat, com ara l’agència creditícia Fitch, preveuen que una mesura intervencionista –i de suposat caràcter social– com és el topall del gas acabi afavorint grans productors, com ara Naturgy. Mentrestant, el govern espanyol sembla que s’ha resignat a rebaixar temporalment l’IVA de la llum per tal d’abaratir-ne el preu, una mesura que la ministra espanyola Ribera titllà de cosmètica no fa ni dues setmanes. Les elèctriques ja poden anar fregant-se les mans.
