28.02.2022 - 21:42
|
Actualització: 28.02.2022 - 22:42
La NASA ha anunciat que l’Estació Espacial Internacional (EEI) serà oficialment desmantellada l’any 2031. Després de desenes de llançaments d’ençà de la posada en òrbita el 1998, fer-la caure serà tota una proesa: els riscs són alts si les coses van malament.
Els plans de la NASA per a l’operació de desmantellament culminaran amb una immersió ardent al mig de l’oceà Pacífic, en un indret anomenat Punt Nemo, també conegut com el “cementiri de les naus espacials”, el punt més allunyat de tota la civilització.
El Punt Nemo serà la darrera parada d’una missió complexa i de diverses etapes per a fer la transició de les operacions de l’EEI a noves estacions espacials comercials i portar l’estructura restant a la Terra de manera segura.
Originalment, amb una vida útil prevista de quinze anys, l’EEI ha superat totes les expectatives. Fa vint-i-un anys que funciona i la NASA li ha donat el vist-i-plau durant una dècada més, de manera que ha duplicat el temps total previst en òrbita.
Propòsit de l’EEI
L’EEI ha permès de fer un salt de gegant per a la ciència i la col·laboració entre la humanitat, amb la participació de cinc agències espacials diferents (els EUA, Rússia, Europa, Canadà i el Japó). Els mòduls i parts de l’EEI han estat construïts progressivament per molts països diferents, i només s’han posat en contacte per primera vegada a l’espai.
L’estructura monumental de conglomerat s’estén ara en un espai de la grandària d’un camp de futbol i és l’objecte més gran creat per l’home a l’espai. Passa quatre-cents quilòmetres per sobre de la Terra, des d’on és visible a ull nu mentre completa les seves setze òrbites diàries.
La investigació en l’anomenat entorn de microgravetat de l’EEI ha donat lloc a avenços en el descobriment de fàrmacs, desenvolupament de vaccins i tractaments mèdics durant aquesta darrera dècada. L’EEI també ajuda a controlar els ecosistemes de la Terra i els desastres naturals en temps real. S’utilitza per provar futures tecnologies de naus espacials i per estudiar els efectes sobre la salut dels vols espacials a llarg termini per a la futura exploració humana del sistema solar.
Tot i que la investigació a bord guanya impuls, la NASA ha notat un alentiment de la infrastructura de l’estació i els seus components. En cada òrbita al voltant de la Terra, l’EEI s’abrasa d’un costat per la radiació solar i es congela per l’altre. Aquests extrems tèrmics causen una expansió i una contracció cícliques que en desgasten el material. La radiació espacial carbonitza el vidre transparent de les cèl·lules solars que s’utilitzen per alimentar l’estació, i l’acoblament i el desacoblament repetits fan que l’estructura es vagi degradant, cosa que comportarà que finalment desaparegui.
L’augment de la brossa espacial també significa un risc de destrucció no planificat i catastròfic. L’any 2016, una part de pintura que s’havia desenganxat va esquinçar una finestra, i tot just l’any passat, la tripulació de l’EEI va estar pendent d’evacuació perquè Rússia va destruir un satèl·lit mort amb un míssil i va fer que milers de restes passessin volant per l’estació a cinc quilòmetres per segon. Malgrat això, la NASA considera que hi ha una “alta confiança” que l’estació es mantindrà fins a final del 2030.
L’operació de desmantellament
Tot i que la NASA s’ha compromès a mantenir l’estació fins el 2030, les organitzacions associades encara no ho han signat oficialment, cosa que significa que la decisió final d’abandonar l’òrbita dependrà tant de la política com de l’enginyeria.
Si la degradació o els danys imprevists s’ocasionen abans del desmantellament oficial, una EEI en caiguda lliure comportaria greus perills. De fet, no seria la primera estació espacial que cau del cel. L’any 1979, l’estació Skylab de la NASA no va ser proveïda a temps, cosa que va fer que s’estavellés sense control i deixés fragments escampats per Austràlia. No hi va haver ferits, però l’incident va comportar que es preveiessin reformes i directrius sobre el “disseny per a la desaparició”.
El disseny per a la desaparició és un principi important per a l’enginyeria de satèl·lits i altres infrastructures espacials en òrbita. Els objectes que cauen lliurement des de l’òrbita s’han de desintegrar en fragments petits per assegurar que no siguin cap perill per a les persones.
L’EEI és massa gran per a satisfer el principi del disseny per a la desaparició, per la qual cosa calen operacions especials per a treure’l d’òrbita. Segons els experts, si s’estavellés sense control en una àrea metropolitana, en el pitjor dels casos, el resultat podria ser del nivell d’un “esdeveniment com el de l’11 de setembre”, tot i que això és altament improbable.
En l’operació planificada i controlada de desorbitar l’EEI, els mòduls de nova construcció primer es desenganxaran de l’estructura principal i romandran en òrbita per recombinar-se com a parts de futures estacions espacials. Aleshores, els propulsors desacceleraran suaument l’EEI i faran que la seva altitud en òrbita baixi gradualment en el transcurs d’uns quants mesos.
La resta del descens serà més ràpid, però controlat per una sèrie de naus espacials enviades per subjectar i dirigir l’estructura mentre comenci a caure en picat cap a la Terra. Quan entri a l’atmosfera, la major part de l’estructura es cremarà, però la massa restant hauria de mantenir-se en una trajectòria específica fins al lloc de repòs a les profunditats de la mar.
Fa temps, es va destruir de manera segura una estació espacial russa de la mateixa manera, tot i que l’EEI és unes quatre vegades més gran, és a dir, que encara no s’ha provat mai, una operació com aquesta.
Nova era
Abans de treure-la completament d’òrbita, el 2031, l’EEI passarà primer una fase de transició per a mantenir la investigació científica crucial que es fa actualment i per formar la base de noves indústries a l’espai. Blue Origin, de Jeff Bezos, va anunciar fa poc que tenia la intenció de substituir l’EEI per l’estació espacial de la companyia, que opera de manera privada. També es consideren actors clau Northropp Grumman i Axiom Space (associat amb Space X), que tenen un contracte per a començar a construir mòduls fora de l’EEI el 2024.
També hi ha plans per a una estació espacial russa que probablement constarà de mòduls separats de l’actual EEI. Per altra banda, la Xina va llançar el primer mòdul de la seva estació espacial independent, Tiangong, l’any passat i té previst de completar-ne l’expansió els mesos vinents.
En l’actualitat, la NASA i les agències associades supervisen l’ús de la infrastructura de propietat conjunta i són consultades sobre les operacions, atesa la seva experiència. Tanmateix, els temps canvien i ara la NASA compra seients a bord de naus propietat de SpaceX. En darrera instància, la NASA esdevindrà un client més dels operadors comercials.
Heather Muir és doctorand en física computacional de la Universitat de Cambridge. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
