La llista dels Setze Jutges es va completar l’any 1967. En el transcurs de molt pocs mesos van ingressar al grup –aprovant l’examen d’aquell mític tribunal de veterans sobre el qual s’ha escrit tant– Rafael Subirachs, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, respectivament els jutges catorze, quinze i setze. En aquells moments el futur del grup s’albirava ja bastant fosc i en un últim esforç per a revifar la criatura el tàndem Molas-Batalla, representants dels tres joves cantants, es va treure de la màniga un invent efímer que es va dir Novíssima Cançó.

No hi posaria la mà al foc però estic gairebé segur que la primera vegada que vaig sentir cantar Lluís Llach (i els altres dos, tots amb un disc de debut sota el braç) va ser en el concert de presentació dels “novíssims” que es va fer al Palau de la Música Catalana l’octubre del 1967. Però sí que puc parlar amb més precisió de l’efecte que em van causar: Subirachs era el més “músic” de tots tres, també el més difícil d’entomar a la primera per la seva formació clàssica, una característica que l’allunyava dels esquemes per on circulava la que podíem dir “cançó convencional”. Maria del Mar Bonet va ser l’impacte i la sorpresa del recital gràcies a la bellesa d’unes cançons tradicionals de Mallorca que per a la majoria de nosaltres eren un tresor desconegut fins aleshores. Lluís Llach, en canvi, em va decebre. Molt insegur damunt l’escenari i amb un repertori bastant figaflor del qual recordo un parell de cançons: un valset titulat “En Quitero” i una cançó amb pretensions existencialistes que es deia “Que feliç era, mare”.

Ha passat un munt d’anys d’aquell llunyà 1967 fins ara i pel camí han canviat un munt de coses. Una d’aquestes coses és, per exemple, la carrera de Lluís Llach, que l’ha convertit sense cap mena de discussió en un nom de referència obligada quan es tracta de citar els cinc o sis noms més importants de cantants en llengua catalana.

L’himne polonès

Una altra anècdota personal, aquesta d’uns quants anys més cap aquí. Un bon amic de casa, de visita per Polònia, va coincidir amb una manifestació que cantava, en llengua polonesa, un himne que de seguida va identificar: “L’estaca”. Quan va preguntar com els havia arribat aquella cançó feta a Catalunya, se’l van mirar com si estigués tocat del bolet: allò era un himne revolucionari que formava part del cançoner tradicional polonès.

Aquests dos records personals m’han vingut al cap mentre llegia L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres, que acaba de publicar el periodista musical Joaquim Vilarnau, un llibre que inaugura –amb un llistó situat ben amunt, per cert– la col·lecció Enderrock Llibres i que és, a parer meu, l’aplec de dades i informacions més exhaustiu que s’ha escrit mai sobre la mítica cançó del cantautor (i un munt de coses més) de Verges.

El llibre s’obre amb un pròleg de Lluís Llach en forma de carta d’homenatge a l’avi Siset, l’entranyable protagonista de “L’estaca” i tot seguit entra en acció Vilarnau desplegant de manera entenedora i endreçada el torrencial banc de dades que ha anat recollint de fa molt temps ençà. I no exagero: recordo uns primers articles seus de fa més de vint-i-cinc anys sobre aquesta cançó a la revista Enderrock.

Fills del 68

Considerant, com ha explicat sovint Llach mateix, que “L’estaca” és filla del 68 Joaquim Vilarnau dedica la primera part del llibre a contextualitzar no solament aquell any en concret, quan totes les utopies semblaven possibles, sinó que dibuixa un ampli retrat de tota la dècada, tant aquí com a fora, que em sembla summament útil sobretot per als lectors més joves, que així disposen d’un bon arsenal de coneixements sobre aquella època.

Després entra en detalls sobre els orígens de la cançó, que d’entrada es titulava “La columna”, i sobretot la decisiva intervenció de Maria Aurèlia Capmany –amb l’acompanyament del mestre Francesc Burrull en els aspectes musicals i de Josep M. Espinàs– a l’hora de triar el títol i arrodonir la cançó perquè pogués entrar a la Història. Tot seguit Vilarnau descriu les tortuoses relacions de “L’estaca”, i del seu autor, amb la censura franquista i repassa la seva trajectòria amb anècdotes tenebroses i alguna de deliciosa, com ara la carta que la senyora Grande, mare del cantant i ideològicament molt més pròxima al règim que no a l’antifranquisme, va adreçar a Rodolfo Martín Villa perquè la persecució contra el seu fill es moderés. Una carta, val a dir, que va ser del tot inútil.

(Obro un breu parèntesi per destacar els paral·lelismes que existeixen entre aquest llibre i el que ha publicat fa poc Maria Salicrú-Maltas –Aquesta cançó, no!, editat per Comanegra–, sobre el qual vaig parlar no fa gaire en aquestes mateixes pàgines.)

L’aportació de dades que fa Joaquim Vilarnau és enorme i fa molt difícil d’entrar en detalls. Però hi ha alguns moments que m’han semblat significatius com, per exemple, la primera versió de “L’estaca” en una altra llengua, feta el 1972 pel cantant occità Patric. O l’incident en un concert a Varadero (Cuba) el 1970, en què Llach compartia cartell amb Ramon Margenet, De Raymond, nascut a l’Hospitalet de Llobregat i tristament conegut pel seu ideari ultrafeixista; un incident sobre el qual uns mesos després el règim franquista li va passar la corresponent factura. Un altre moment important –i de gran transcendència posterior, com es veurà tot seguit– va ser el concert del 15 de gener de 1976 al Palau dels Esports (i el disc que s’hi va enregistrar), un acte molt especial perquè era la primera vegada que Llach podia cantar aquí després de la mort del dictador.

Poc després un enregistrament en casset d’aquell concert va viatjar cap a Polònia i per un cúmul de casualitats i fets àmpliament documentats per Vilarnau va arribar a mans del músic i poeta Jacek Kaczmarski, que, desconeixedor de què deia exactament la lletra original però intuint-ne el sentit, va convertir l’estaca en un mur; una metàfora ben comprensible atesa l’existència del mur que aleshores dividia Berlín. Així va ser com “Mury”, la versió polonesa de “L’estaca”, es va convertir l’any 1980 en l’himne oficiós del sindicat Solidarność i la tornada de la cançó –aquell “Segur que tomba, tomba, tomba” convertit en “A mury runa, runa, runa”–, en l’indicatiu de la clandestina emissora del sindicat. A partir d’aquest fet el ressò de “L’estaca” creix exponencialment fins a convertir-se en l’aportació catalana més important al cançoner revolucionari del món.

170.000 veus a les drassanes de Gdansk

L’agost de 2005 es va fer a les drassanes de Gdansk, el lloc on va començar tot, un homenatge als vint-i-cinc anys de la fundació de Solidarność amb un concert del músic francès Jean-Michel Jarre en el transcurs del qual es va produir una fita històrica: la interpretació més multitudinària feta mai de l’himne de Llach a càrrec de les 170.000 persones que assistien al concert que la van cantar del primer vers a l’últim.

El concert es pot veure íntegre per YouTube. Dura dues hores i mitja però si el vostre metge fa com el meu i us desaconsella dosis tan intensives del senyor Jarre fareu molt bé d’anar directament al punt de l’hora amb dotze minuts i trenta segons que és quan comença el cant multitudinari del mur-estaca. Abans, però, hi ha uns minuts de parlament des de l’escenari del líder d’aleshores Lech Walesa apte només per als amants de les sensacions fortes.

El llibre es clou amb la millor cirereta que el podia coronar: la relació detallada de versions de “L’estaca” enregistrades en disc, casset o similar. Una llista amb més de quatre-centes versions fetes pràcticament en tots els estils musicals i en una quarantena de llengües diferents tancada el 15 de juliol proppassat, però que, tal com va explicar Vilarnau en la presentació del llibre, a hores d’ara ja ha crescut.

Si sou dels que, saberuts i autèntics de mena, pensen que això de “L’estaca” ja forma part del passat i que el que ara toca és girar full us aconsello que prengueu nota de dos detalls. El primer és que, de les més de quatre-centes versions que el llibre documenta, el 82% ha estat publicat el segle XXI. El segon és que actualment “L’estaca” continua essent un himne que molesta. Per exemple, a Bielorússia, on el règim despòtic d’Aleksandr Lukaixenko l’ha censurat, cosa que implica la persecució de qui gosi de cantar-la en públic. Poca broma, doncs.

Un projecte editorial que comença

Aquest estudi de Joaquim Vilarnau sobre “L’estaca” inaugura un projecte del Grup Enderrock centrat en la publicació de llibres per als circuits convencionals de distribució. És a dir, venda a les llibreries deslligada totalment de la veterana revista musical que és la bandera del grup.

La previsió per al 2025 és publicar tres llibres més. El primer, sobre la història i poder del metal en català, escrit per Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, i previst per al primer trimestre de l’any. Durant l’any, també es publicarà un llibre del periodista musical Donat Putx sobre el festival Canet Rock, que el 1975 –ara farà 50 anys– va fer-se per primera vegada. I el segon trimestre de l’any es publicarà un llibre il·lustrat per Maria Picassó i escrit per Jordi Novell que recollirà un centenar de retrats de dones referents en el món de la música d’arreu del món, de Núria Feliu a Amy Winehouse, i de Taylor Swift a Bad Gyal, passant per Shakira, Lady Gaga, Sílvia Pérez Cruz o Mushkaa.

Un panorama, doncs, ben engrescador. Força i sort!