Ser un establiment emblemàtic, problema o privilegi?

La història de Barcelona es troba en els monuments i en els museus però també és als seus carrers històrics, on turistes i locals respiren l’essència de la ciutat. Les botigues de tota la vida són l’atractiu de qualsevol passejant. Aquests comerços resisteixen a la invasió de les grans franquícies. Però no tots han aconseguit vèncer en aquesta lluita. Establiments històrics que són part de la personalitat de Barcelona es veuen obligats a evolucionar i adaptar-se per poder fer front al mercat.

Aquests comerços són establiments emblemàtics perquè esdevenen una senya d’identitat de la ciutat. Acumulen molts anys d’història entre quatre parets i formen part del record dels barcelonins i barcelonines. “Els requisits per a ser emblemàtic són que signifiquin quelcom per l’entorn urbà en el qual es troben”, afirma Alberto Mejías, fundador de l’Associació d’Establiments Emblemàtics. “Li donen personalitat i caràcter a la zona”. Mejías explica que són part de l’ADN barceloní i que, per tant, s’han de protegir. Els botiguers són molt conscients del que suposa aquesta categoria. “Ser emblemàtic és una responsabilitat”, explica Carmen Bofarull de la Camiseria Xancó, “tens el sentiment de què et deus a la ciutat.”

L’últim catàleg presentat pel consistori al març del 2015 atorgava la condició d’emblemàtic i, per tant, la seva protecció, a un total de 228 establiments. L’Ajuntament convergent va definir als comerços emblemàtics des de la vessant arquitectònica i econòmica. Entenien per emblemàtic aquell “establiment comercial que posseeix elements patrimonials interiors i exteriors catalogats on es desenvolupa o es desenvolupava una activitat comercial singular de notorietat i antiguitat acreditable i que, per això, aporta identitat cultural a la ciutat”, segons Raimond Blasi, actual regidor dels Grups Municipals de CiU i un dels principals impulsors del nou catàleg.

Un conjunt de 161 comerços emblemàtics van ser descartats i se’ls va aixecar la suspensió de llicències decretada el 2014 (PDF). La polèmica ve de lluny, ja que fa anys que aquests establiments reclamen un estudi exhaustiu fet per experts i no estan gaire satisfets amb l’informe presentat per l’Ajuntament. El 2011 Alberto Mejías ja va preparar un llistat que recollís amb precisió les particularitats de cada negoci. “S’hauria d’elaborar un catàleg fet per persones que sàpiguen catalogar”, explica, “tenint en compte el nombre d’anys que porta aquest comerç, el tipus de locals que té, la seva idiosincràsia, com es conserva, què significa pels ciutadans…”.

Els comerços emblemàtics, sovint, són negocis familiars que es van passant de generació en generació. Per això, encara és més dur rendir-se quan el mercat amenaça amb la seva desaparició. La situació geogràfica dels seus locals és molt privilegiada i feia anys que la seva renda de lloguer es mantenia mentre els preus exigits als seus establiments veïns anàven pujant. Però els botiguers pagaven un lloguer molt baix perquè es mantenia el preu dels contractes de feia dècades.

Tot això va canviar el 1994 amb la “Llei Boyer”. L’aprovació de la nova Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) va eliminar els lloguers indefinits que havia establert la LAU de 1964. Per evitar un canvi molt brusc en el preu del lloguer pels botiguers de tota la vida, es va aprovar una moratòria de dues dècades que permetia als locals llogats abans del 1985 mantenir la seva renda antiga en aquest termini. Durant 20 anys, propietaris i llogaters havien d’arribar a un acord equilibrat que tingués en compte les necessitats del mercat però també les condicions i capacitats de cada negoci.

El passat 31 de desembre de 2014 va vèncer el termini de la moratòria i l’escenari era variat. Alguns dels establiments ja s’havien avançat als esdeveniments i quan van poder, van arribar a un acord amb els propietaris, com és el cas dels luthiers de la Casa Parramon. La Camiseria Xancó situada al número 78 de la Rambla des de 1820 tampoc va tenir gaires problemes per acordar un contracte adequat a les dues parts. Les relacions entre llogaters i propietaris també són de tota la vida i es passen de generació en generació. Molts botiguers agraeixen que els propietaris del seu local siguin conscients de la significació que tenen aquests comerços i de les condicions pròpies de cada negoci.

També és el cas de la Farmàcia Mas Docampo, que va aconseguir posar-se d’acord amb el propietari i pactar un nou preu al qual adaptar-se, tot i haver doblat la xifra. La Montserrat Mas Docampo denúncia la manca de flexibilitat per modificar qualsevol aspecte del local, ja que l’establiment està catalogat com a farmàcia modernista datada de 1880. “No em deixen ni posar una llum a la façana”, assegura.

Però no tothom se n’ha acabat d’ensortir. La Manual Alpargatera, per exemple, es troba en una situació d’incertesa perquè encara no han signat el contracte i fa mesos que no paguen el lloguer. “El local el va comprar l’Ajuntament i confiem en la seva bona voluntat”, afirma Joan Carles Tasies, botiguer del negoci. Potser el cas més sonat va ser el del famós Colmado Quílez, el qual també es va veure afectat per la pujada dels lloguers. En 20 anys, no van poder arribar a un acord i la nova renda augmentada en un 700% era inassumible, segons afirma el seu encarregat Faustino Muñoz. El seu històric local a la cantonada de Rambla Catalunya amb Carrer Aragó va haver d’abaixar la persiana durant més de mig any. Finalment, van tornar a obrir en un espai més reduït a la mateixa localització però sense perdre la seva essència.

A alguns dels comerciants no els preocupa tant perdre el local, sinó tancar de forma permanent el negoci. La manca de continuïtat generacional amoïna molt a botiguers com els de El Ingenio, un comerç històric que porta més de 170 anys construint els gegants i capgrossos de totes les festes majors. “El problema és que ningú vol aprendre l’ofici”, explica Carmen Bofarull de la Camiseria Xancó. Els botiguers denuncien que s’estan perdent molts oficis i activitats que, avui dia, segueixen oferint productes de molt bona qualitat. Alguns establiments, per aquest motiu o per no haver arribat a un acord, s’han vist forçats a tancar. La ciutat també pateix aquestes pèrdues, oferint imatges tan tristes i desoladores com la del portal modernista dels Magatzems El Indio. Fundada el 1870, el 2014 va veure la seva fi per jubilació i per l’expiració del termini de la moratòria.

“Quan tanca un d’aquests establiments tothom es posa les mans al cap però, quan estaven oberts, tampoc venien a comprar”, explica Pilar Satta de la Xancó. La majoria de clients que reben són turistes que, atrets per les pintoresques façanes, busquen una mica de Barcelona dins de cada botiga. També molts dels compradors són de tota la vida, amb els quals els botiguers mantenen una relació més propera. Aquests comerços tenen la sort de trobar-se en un lloc geogràficament molt favorable però n’hi ha d’altres que no disposen d’aquest avantatge. Els comerços històrics de barri no viuen del turisme i, per tant, no estan visibilitzats.

El 2011 es va fundar l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona. Alberto Mejías va ser l’impulsor de la iniciativa tot i no tenir cap local, ja que creia que així podria representar millor els interessos de tots ells. Actualment només en formen part 48 comerços. “No hi són tots perquè estem esperant que s’aclareixi que és una botiga emblemàtica”, afirma Josep Maria Roig, propietari de la Pastisseria La Colmena i secretari de l’Associació.

Indignats per la manca de resposta de l’Ajuntament, l’Associació de Barcelona està en contacte amb organitzacions homòlogues a Lisboa, Roma i París per portar al Parlament Europeu la seva problemàtica. “Davant l’actitud dels diferents ajuntaments, volem anar a Europa i aconseguir la protecció dels elements històrics de la ciutat”, explica Roig.

“Aquests establiments donen caràcter i categoria a una ciutat, li donen un sentit propi”, constata Pilar Satta. Són l’essència de Barcelona. Aquests comerços porten entre 70 i 200 anys abastint la ciutat dels seus productes locals. L’han vist canviar i són part de la seva història. La pèrdua d’aquests negocis suposaria la despersonalització de la ciutat. “Seríem una ciutat més”, afirma Alberto Mejías, “perdríem el criteri i la personalitat”.

La resposta de les institucions

Davant d’aquesta situació, és necessària la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona. L’actual govern d’Ada Colau encara no s’ha pronunciat al respecte, tampoc ha sigut possible parlar amb ninú d’aquest govern per conèixer les seves intencions.

Abans del canvi, els convergents ja van intentar impulsar una sèrie de mesures que finalment no es van aplicar. “Hem estat la primera ciutat en abordar un pla de protecció d’establiments emblemàtics”, afirma Raimond Blasi, actual regidor dels Grups Municipals de CiU. Una de les seves principals estratègies va ser la compra d’alguns locals per assegurar la protecció del bé immoble, com en el cas de la Cereria Subirà. El seu principal objectiu era no perdre l’activitat econòmica que duen a terme.

“Nosaltres vam fer una catalogació del que és emblemàtic des de la vessant econòmica i arquitectònica”, afirma Blasi. Van classificar els establiments amb les categories d’emblemàtic, arrelat i singular, però actualment el procés està aturat. “L’únic anunci que s’ha realitzat és que amb la gestió de crèdit generada a partir del superàvit del govern anterior hi ha recursos per poder-los reassignar”, comenta sobre les intencions del nou Ajuntament. Per Blasi, aquests establiments aporten un element nostàlgic però diferenciador a la ciutat i remarca la necessitat de fer viure a aquests comerços. “Si jo considero un establiment emblemàtic, l’haig de fer subsistir no només dient l’hem de preservar, sinó fent-ne un consum”, insisteix el regidor.