Els vells, l’àvia, el padrí, el iaio, la baba. Essencials (1)

Som o no som? Ho preguntava un petit empresari de mitjana edat de la conurbació barcelonina, ho preguntava per la tele. Som o no som essencials?, va afegir. Les preguntes ressonen més aquests dies que les de tants filòsofs i filòsofes que així signen i es presenten als mitjans. Som o no som? Som o no som essencials? Hi som, no hi som?, s’hi pot afegir. Amb els ulls com el dos d’oros, miro d’incloure en el senderi que m’ha tocat el coneixement que se’ns revela dia a dia de tants aspectes tapats per l’estora indiferent de l’estat de coses fins ara. Els essencials, les essencials. Ho som, no ho som?

No és pas cap obra de teatre, no. No pas del millor teatre. 

Mai no seré iaia ni àvia ni padrina ni baba perquè no tenim fills, no és que tenir-ne t’ho garanteixi però no tenir-ne sí: no ho seré. Però he estat professora, d’alumnes entre els disset i els vint. No cal que pensi en la pròpia infància per saber que la dels meus alumnes va estar molt més vinculada encara als avis i les àvies, moltíssim més, les famílies ja no eren tan amples. No calia que m’ho expliquessin ni que els ho preguntés. Ho veia en els seus treballs. Abans de fer classes d’art en vaig fer de documental i d’història de l’audiovisual a Catalunya. Poc partidària, per no dir que gens, dels exàmens, els feia fer treballs de curs. Un gruix ben consistent de la classe els feia a partir dels avis. Filmaven l’àvia a casa, a la cuina quasi sempre. També podien explorar la memòria del cine i la tele, què havien representat per a les generacions anteriors a les seves, que ja començaven a estar-hi poc interessades. Parlaven llavors amb el padrí, la iaia, de vegades amb els pares i tot, però sobretot amb els vells. Filmats o escrits, els treballs traspuaven una relació molt propera. Parlo de fa més de vint anys. Ara, diria que encara en deu ser més, d’íntima, la relació, en molts casos. La vida contemporània anterior a la pandèmia, ho recordeu?, sovint ens portava històries de criatures i adolescents més criats amb els avis que no amb els pares, per raons diverses.

Molts vells estaven, estan, en residències, també per motius diversos, que no són sempre els de treure-se’ls de sobre: no entendre-ho així i considerar que són un destorb i prou és no conèixer gaire l’evolució de la vida familiar (abans de la C). Quan escric aquestes ratlles han mort en geriàtrics de Catalunya 1.178 persones, el 40% de les víctimes oficials de la pandèmia fins ara: gent gran, vells, àvies, iaios, padrines, babos. Morts clandestines. Els joves no es poden acomiadar dels seus vells, i això pesarà. Tant com per als fills d’aquests morts d’un sistema que gairebé mai no és públic, diria que sí, que per a noies i nois, xics i xiques, els vells són essencials.

He triat avui el quadre de David Hockney que encapçala aquestes ratlles, Els meus pares, que el polifacètic artista anglès (1937), nascut en una família modesta a la ciutat de Bradford, d’on eren també les germanes Brontë, va pintar a quaranta anys, el 1977, un any abans de la mort del pare, que havia estat un ferm objector de consciència a la I Guerra Mundial. Mira un llibre d’art i fotografia, en companyia de l’esposa i mare, asseguda i amatent com les dones de la meva infància. Més informació de l’obra, ací. I aquí la tenim sencera. Un fill sense fills (Hockney no en té) ret homenatge als pares.

En comptes de música i d’un llibre o poema, i per celebrar la saviesa i vitalitat de la vellesa, una recomanació entusiasta d’un altre essencial, Frederick Wiseman (Boston, 1930), de qui he escrit aquí en un altra ocasió. Ara la plataforma Filmin acaba d’estrenar, aquesta setmana, Ex-Libris: The Public Library of New York, de 2017, subtitulada en català. Llarg, tres hores, com de costum. Dir que s’ho val no és dir prou ni gaire. Té més de dos anys, però a nosaltres ens arriba en un moment esfereïdor de la ciutat, perquè aquesta historiada llibreria no té una única seu sinó moltes (92) i per això el film és també un retrat de Nova York. Tres milions de newyorkers no tenen internet a casa, un de cada tres, la immensa majoria afroamericans: són també els que més moren en aquesta pandèmia a Nova York, en un país que conrea una sanitat d’elit. A la cultura negra i als usos que afroamericans fan de la PLNY dedica Wiseman bona part del film. 

Una biblioteca no és un magatzem de llibres i documents, s’hi diu un cop i un altre: és el lloc on les persones adquireixen coneixements, amb mitjans i suports diversos. La PLNY escurçava fins ara (tancada, a més) la bretxa digital enorme de la ciutat. 

Ex-Libris va ser rodat el 2015, imagineu ara les conseqüències de la bretxa digital. Tercera biblioteca més gran del món, és única pel seu pal de paller público-privat. Entrellaça les inversions públiques i les privades en un programa que atén tota mena de manifestacions culturals, de l’excel·lència a combatre la precarietat social. El futur no deixava dormir fa cinc anys els responsables per diverses raons de pes: la principal, la inclusió digital, inquietud recurrent en les reunions dels responsables, en parlen un cop i un altre. Exclusió de les criatures, dels pares, dels avis, de tots els gèneres, humils.

Exclusió digital. Una qüestió, igual que les residències i els geriàtrics, gens menor ara també entre nosaltres. Criatures, joves, vells.