04.02.2020 - 21:50
El text que segueix va ser escrit fa nou anys i, si bé els passatges centrals poden ser subscrits sense empatx per l’autor, el paràgraf final, un exercici d’astuciós voluntarisme, ha caducat amb estrepitosa toxicitat, com explicarem a baix de tot:
«Encara n’hi ha que afirmen que el cop militar del 23-F va donar pas a la consolidació de la democràcia a Espanya: cras error. Després d’una oxigenació intensiva de cinc anys del franquisme agonitzant (1976-1981), un coàgul de circulació (més calculada que menys) de l’aparell militar va fer una trombosi, que va produir un vessament al cervell de l’estat. Reabsorbida l’hemorràgia, el pacient va quedar mig invàlid i va necessitar una rehabilitació continuada, a càrrec dels aparells dels partits, que van substituir la disciplina militar per una fisioelectoral. Enguany, un fortíssim atac d’ira per culpa d’una lleu sacsejada de carrer és a punt de causar al malalt – incloent-hi la seva extensió regional catalana– un nou atac de feridura. Per la simptomatologia presentada en les últimes eleccions municipals i autonòmiques, l’estat espanyol pot quedar paralític o funcionar amb reflexos condicionats –com fan les seves extensions a les Illes Balears i el País Valencià amb la llengua catalana–, que no faran sinó tallar-ne el rec sanguini i deixar-lo a mercè de la respiració assistida. Tancat en si mateix: paradoxalment, privatitzableo esquarterable –de l’estat de les autonomies a l’estat de les baronies… i/o de les independències.
Contra tot el que s’ha dit, el moviment dels Indignats volia –i encara ho vol– restituir el rec sanguini a l’estat vegetatiu, però les artèries estaven –i estan–,semiobstruïdes: d’aquí, el desbordament de dies passats, que ha estat pres per allò que no era: no pas un atac de rebels sense causa o d’enragés desorientats, sinó la primera onada de sang –certament subministrada a raig, tumultuosa, però oxigenant i renovadora– que el malalt ha rebutjat sense contemplacions. Els nostres parlamentaris, entretant, s’han estimat més tancar-se a la Ciutadella i patir-hi la tortura infernal de les ombres mudes, com en un nobile castello dantesc, però els Indignats anaven –i van– a reformar el castell, no pas a enderrocar-lo. La qüestió, doncs, no és pas cap a on van ells, sinó cap a on volem anar tots plegats, enfront d’un possible fracàs multiorgànic de la res publica. Perquè el sistema que alimenta aquest estat vegetatiu només crea i empaqueta subproductes financers, polítics, intel·lectuals, artístics, informatius…La globalització és una cadena d’hipermercats de subproductes, fins i tot de webs d’infidelitat conjugal a la carta. Cap producte genuí, que no tolera si no els pot manipular a conveniència per corrompre’ls. En serien un subproducte, els Indignats? No en tinc cap dubte. Ho són per la seva arrogància democratista, reflex del despotisme partitocràtic; per la seva prepotència representativa, reflex de la desagregació social; pel seu narcisisme infantiloide, reflex de l’entotsolament de les xarxes socials; per la seva presumpció redemptorista, reflex de la corrupció moral de l’esfera pública. Però el moviment conté, igualment, alguns productes genuïns –que res no deuen al sistema–, el més important dels quals és la gosadia de convertir el sofriment de molts en instància potencialment alliberadora, en realitat material, exposada sense pudor i sense hipocresia. Modesta, certament, però inaugural. ‘Som vulnerables, però som. I som aquí’, ens vénen a dir. No són conscients, potser, que el somni és una representació, però intueixen que els somnis són, com volia el poeta, autors de representacions. I un cop abandonat el centre de la plaça de Catalunya, han concitat al seu voltant la representació dels somnis de molta més gent, expressant-ne els sentiments al carrer. Vulnerable i decidida, la multitud del 19-J.
Els que considerin els Indignats com un mer subproducte de l’evolució del sistema –sempre disposat a ser reformat, però amb ordre i cops de porra–, o el seu reflex natural, no cal que els demanin solucions; en canvi, els que els tinguin per un producte genuí, més enllà de les adherències i excrescències del seu origen subaltern, faran bé de no exaltar-ne l’autocomplaença, d’ajudar-los que es treguin la fletxa del ‘jo’ que tots portem clavada –historificant-los, si se’ns permet la paraulota–, d’enfrontar-los als dilemes que ells mateixos han posat als ulls de tothom.
S’ha dit que els Indignats no acceptaven el dret d’autodeterminació, però aquest dret ha estat referendat per dues assemblees, encara que alguna malaptesa formal hagi permès d’embolicar la troca a uns quants filibusters. Ara bé: si el dret de decidir va ser un subproducte de la qüestió de l’estatut, les consultes independentistes n’hauran estat el producte més genuí, al qual, per cert, no li calen replicant. Indignats i independentistes són dues cares de la mateixa moneda (trans)nacional, incloses les impureses del seu delicat aliatge.»
Nou anys, un referèndum de l’1-O i una vaga general del 3-O després, ja sabem que la moneda citada més amunt no era una de sola ni de bon tros (trans)nacional, sinó que n’eren dues de ben distintes i, per cert, de ben nacionals. Els antics Indignats –Podemos/comuns– han ajudat a posar en circulació una nova i espanyolíssima moneda, amb l’efígie reial retocada, refinada i repolida a l’anvers i la unitat de la pàtria seva al revers; entretant, els independentistes no han gosat encunyar-ne una de pròpia i, per a més inri, n’hi ha que estan disposats a mistificar l’aliatge de la seva nació amb la benigna idea d’assimilar a la causa els ferris partidaris d’emetre una moneda única –espanyola, naturalment, en la llengua que plagui als seus usuaris, però encunyada per l’estat unitari.
Del perquè d’aquestes evolucions, tota persona amb dos dits de senderi n’hauria d’estar al cap del carrer. Les classes urbanes inquietes a la manera Podemos/comuns agafen en préstec el flaire del moment per encensar les narius del poder i rebre’n, a canvi, petites parcel·les a canvi de perfumar i fer de bon endrapar les farinetes comunes d’estat. O cosa que és igual: els antics Indignats, impotents per capgirar l’ordre social, neguen la capacitat de produir alteritats de poder de baix a dalt, són assimilats per la raó d’estat –sempre republicans, però respectuosos amb els poders establerts– i esdevenen partit d’ordre: les esquerres constructives d’estat.
Per la seva banda, el sector nominalment independentista que els és més afí –republicans urbi et orbi– els ha comprat el discurs de la impotència tot negant de facto la capacitat genuïna de la formació social del Principat per a aixecar un poder alternatiu al dominant de l’estat espanyol. N’hi ha que els titllen de ‘traïdors’, però això significa reproduir els esquemes ideològics que critiquen, perquè no es tracta pas d’actes merament individuals ni voluntaris, sinó de la necessitat d’amplis sectors subordinats a la raó d’estat –antimonàrquics, certament, però escarrassats a fer la governabilitat d’un règim decrèpit– de ser reconeguts per (i, en última instància, subordinats a) uns poders que no es veuen capaços d’exercir des de baix –d’aquí, la seva vocació dialogant, pactista i, en definitiva, subalterna: falsos rebels d’estat. La dràstica separació entre independència i nació en seria la primera insígnia: d’aquí, la conversió de la llengua i la cultura pròpies en un ingredient més–i en condicions subordinades– del gresol multicultural. En seria la segona la visió reductiva del poder com a instància autònoma: d’aquí, el curtcircuit entre carrer i institucions, ben exemplificat pel president del parlament quan considera de ‘gestos retòrics’ una legislatura on s’han produït, entre altres fets sensiblement pràctics, les sentències de l’1-O, les protestes massives de la plaça d’Urquinaona i els muntatges judicials contra els CDR. Per últim, l’escissió entre poder nacional i reproducció de la formació social catalana, en seria la tercera: d’aquí, el càlcul merament propagandista i electoralista de ‘eixamplar la base’ social de l’independentisme sense anticipar per a fer què –tot i que les declaracions de Tardà conformant-se amb uns ‘estatuts confederals’ ja són, en si mateixes, un exemple del que, atesa la naturalesa de l’estat espanyol, els francesos anomenarien ‘bâtir deschâteaux en Espagne’, els castellans ‘tener tierras en la Habana’, i a Barcelona ‘explicar sopars de duro’. Se’n deriva, de tot plegat, la tranquil·la naturalitat amb què els republicans nostrats poden representar-se el seu acostament a Podemos/comuns i la disponibilitat per a facilitar al PSOE, en comandita, la governabilitat de l’estat, que no és sinó una renúncia a l’alteritat per a esdevenir poder regional assimilat, o neoautonomisme.
No consola gens, per cert, que l’independentisme neoconvergent esperi la seva oportunitat, amb matisos merament especulatius, per a fer igual que els rivals regionals, això només revela la lluita tragicòmica per un poder mesquí; en el seu haver, tanmateix, cal comptabilitzar el front obert a Europa per a esquerdar l’estat, que tant de mal fa a Espanya… a terminis: ja ens ha advertit un catedràtic de dret constitucional que quan Europa vingui a donar-nos la raó els presos polítics ja seran al carrer.
Mentrestant, les institucions catalanes esporuguides ajudaran a fer governs espanyols i ben espanyols: coneixem de sobra el primer teorema de la raó neoautonomista: el peix al cove no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Som productors d’una energia de dinamo negra.
