Esquerra recupera la unilateralitat

Marta Rovira i Oriol Junqueras han escrit Tornarem a vèncer (i com ho farem) (Ara Llibres), un llibret de noranta-dues planes que es llegeix en una hora i mitja encara no i que tracta amb prosa freda, analítica i gens emocional els errors, encerts i plans de futur de l’independentisme, unilateralitat inclosa. El llibre es va presentar ahir en directe per internet (coses de la covid-19), en un acte molt més feixuc, oficialista i encotillat que el llibre, obra àgil, interessant i fins i tot sorprenent, i que té en la desobediència civil i la unilateralitat unes de les sorprenents propostes finals del llibre, defensades amb arguments.

Ací teniu el vídeo de l’acte, d’una hora de durada:

Diana Riba i Gabriel Rufián van fer de moderadors de l’acte virtual, en què quatre ponents van resumir els quatre capítols del llibre. Marta Vilalta, des de Lleida, va resumir el capítol dedicat a les fortaleses i la victòria del Primer d’Octubre (‘De vegades es guanya’); Roger Torrent de Vic estant, va parlar de les derrotes i debilitats (‘De vegades s’aprèn’); Pere Aragonès, des de Sant Vicenç dels Horts, va parlar del bon govern, i de la necessitat de superar el 50% dels vots (‘Maximitzar les nostres fortaleses, corregir les nostres febleses’); i finalment l’esperada Marta Rovira, autora del llibre, de Ginebra estant, va quedar-se el capítol ‘Negociació, referèndum, desobediència civil’, que explica que en cas que el referèndum pactat no arribi, s’ha d’optar per la unilateralitat i la desobediència civil. Res que els documents polítics de l’actual ERC no tinguin aprovat, però són conceptes que el llibre recupera amb un èmfasi i intensitat poc habituals darrerament.

Oriol Junqueras, el segon autor del llibre, actualment tancat a la presó, no va participar en directe de la presentació, i només es va poder sentir en unes emotives frases finals, en què va explicar que el llibre s’havia escrit durant tres anys.

VilaWeb ofereix alguns dels extractes més representatius de l’obra, escrita pels dos màxims dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, el president, Oriol Junqueras, i la secretària general, Marta Rovira. L’un a la presó, l’altra a l’exili, han estat capaços d’escriure un llibre a quatre mans, però d’una sola veu, estil unitari, i serenitat d’anàlisi.

Capítol 1. De vegades es guanya
«[El Primer d’Octubre] es va demostrar que la gent organitzada, si és una massa crítica suficient, és capaç de resistir pacíficament davant d’un exèrcit d’uniformats. És un aprenentatge per al futur: una mobilització popular d’aquestes característiques desborda qualsevol cos policial o uniformat i anul·la o redueix molt la capacitat coercitiva de l’Estat. Va ser una lliçó de vida per a nosaltres, i una humiliació per a l’Estat.»

Capítol 2. De vegades s’aprèn
«L’independentisme no tenia un acord polític intern sobre què fer l’endemà del Primer d’Octubre. […] La direcció única operativa tenia alguns plans dibuixats per a un escenari de resistència, però no hi havia acord polític per tirar-los endavant. Vistos amb perspectiva, aquells plans ens haurien permès aguantar uns quants dies, res més.»

«En el referèndum de l’1 d’Octubre va votar el 43% del cens, i això va ser per dos motius. El primer, una actuació policial que de ben segur va atemorir molta gent que en altres circumstàncies hauria anat a votar. Però hi va haver un segon motiu, i és que no vam aconseguir que els catalans contraris a la independència es fessin seu el referèndum.»

Capítol 3. Maximitzar les nostres fortaleses, corregir les nostres febleses
«¿Es pot fer la independència d’un país si tens els alcaldes de les principals ciutats remant en contra, els grans sindicats de treballadors remant en contra, la pràctica totalitat del poder mediàtic remant en contra, les organitzacions empresarials remant en contra, les entitats financeres principals remant en contra i la meitat de la població en contra?»

«Hem de lluitar per aconseguir més de la meitat dels vots de manera sostinguda, repetidament. Si pot ser, en totes i cadascuna de les eleccions. En especial, a les eleccions catalanes, però també a les municipals, espanyoles i europees.»

«A ERC se li pretén atribuir, amb una finalitat clarament electoralista, la intenció de fer, després de les pròximes eleccions, un tripartit –amb el PSC al Govern de Catalunya. Serem molt clars: això no passarà. Avui el PSC va en la direcció exactament contrària a la nostra. Ha avalat la repressió i la suspensió de l’autonomia via 155 […] i, juntament amb el PSOE i els altres partits del règim, fa de dic de contenció d’una monarquia corrupta i agressiva amb Catalunya.»

«Hi ha un corrent dins de l’independentisme que creu que la manera d’accelerar i culminar el Procés és alimentar i reforçar les posicions més dures dins de l’espanyolisme. Aquest corrent preferiria, per exemple, que a Espanya hi governés el trifachito. Segons aquesta anàlisi, un enduriment de la política de l’Estat provocaria de ben segur una reacció a Catalunya que aniria a favor dels interessos de l’independentisme i ens acostaria al nostre objectiu. A nosaltres, en aquest tipus de raonaments, no ens hi trobaran. Primer, perquè no són certs. L’experiència demostra que l’independentisme creix quan a Madrid governa l’esquerra i decep les expectatives de Catalunya. Recordem que la resposta de la societat catalana als governs d’Aznar no va ser pas el creixement de l’independentisme, sinó un vot massiu a Rodríguez Zapatero i la seva promesa d’Espanya plural. I van ser els incompliments del PSOE, no l’agressivitat del PP, allò que va desplaçar el catalanisme majoritàriament cap a l’independentisme.»

Capítol 4. Negociació, referèndum, desobediència civil
«En la fase actual del conflicte hem de concentrar el màxim de força possible en la reclamació del referèndum, perquè té tres virtuts polítiques importants: uneix la majoria de la societat catalana, divideix el Govern espanyol i li provoca contradiccions –una part de la coalició està disposada a parlar-ne i l’altra no–, i és un llenguatge que Europa entén.»

«Ara bé, no ens podem permetre ser ingenus. Sabem que Espanya no és el Regne Unit. […] I també sabem que avui no entra dins els seus càlculs parlar d’un referèndum, i encara menys celebrar-lo. Cal, per tant, preparar-se per a altres escenaris.»

«L’Estat ha de saber que la seva negativa a negociar un referèndum, si perdura en el temps, pot desembocar en una actuació unilateral de l’independentisme. […] Aquesta unilateralitat pot expressar-se de moltes maneres, o a través d’un nou referèndum o, en la mesura que la legitimitat i les condicions objectives ens ho permetin, a través d’actes de sobirania, graduals o no, sostinguts en el temps.»

«La desobediència civil, per tant, és una eina totalment vàlida i democràtica, i és molt probable que l’hàgim de tornar a fer servir, sigui de manera puntual o en forma de mobilització constant. No és cap escenari desgavellat: un dia sortim al carrer i ens hi quedem sine die, tornant a viure escenes com les que vam viure l’1 d’Octubre, o el 3 d’octubre, o com els talls de la Jonquera i l’ocupació de l’aeroport. Fins a tòrcer el braç de l’Estat. […] És l’escenari que desitgem? No, el que desitgem és l’escenari escocès. Però, per desgràcia, no hi podem renunciar, perquè renunciar-hi, tenint en compte com és l’Estat espanyol, seria el mateix que renunciar a la independència.»