01.01.2022 - 21:50
El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna. Principis bàsics de l’esquerra transformadora del segle XXI han de ser els drets nacionals i culturals dels pobles, un apoderament ciutadà més gran i el principi de subsidiarietat, com també la denúncia dels nacionalismes imperialistes.
Els objectius de caràcter nacional –la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació…– han estat assumits per l’esquerra quan hi havia situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però originen més dubtes quan el conflicte es formula dins l’Europa occidental. De fet, es fan ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, que caldria qualificar, si més no, de paracolonials. Sembla com si amb aquestes negacions es volgués evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació.
En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’estat espanyol és força evident: impugnació de lleis, espoliació econòmica, ofec de la llengua pròpia… Fins i tot hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació, amb llengua i cultura pròpies i, per tant, subjecte polític amb dret d’autogovern.
Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai no s’ha inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals, que s’han determinat, la majoria, com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. La reivindicació d’aquest dret a decidir sobre les fronteres cal inscriure’l en un procés d’apoderament ciutadà, contra el menysteniment dels mecanismes democràtics de participació i elecció. Un procés cap a l’Europa dels pobles en lloc de l’Europa dels estats i dels mercats.
Un element clau en aquest procés d’apoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular aïllant-se o allunyant-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica i el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de manera unificada i coordinada. Així, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, el principi de subsidiarietat més aviat apunta cap a estats de mida mitjana o petita, que sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i desenvolupament social i polític. Catalunya en podria ser un bon exemple.
Contra aquesta lògica de drets nacionals, apoderament ciutadà i subsidiarietat, sovint s’esgrimeixen recels apriorístics com ara una interpretació esbiaixada de l’internacionalisme, una demonització genèrica dels nacionalismes o una pretesa contraposició amb les reivindicacions socials.
En efecte, l’internacionalisme progressista –del proletariat, de la classe obrera…– proclama la fraternitat, la solidaritat i la cooperació per sobre de les fronteres administratives, és a dir, al marge de quines siguin les fronteres estatals i, per tant, de la seva creació o supressió. Aquest internacionalisme no comporta suprimir fronteres, ni demonitza establir-ne de noves, sinó que habilita debatre-les en el sentit que el resultat no ha d’afectar la lluita comuna ni les bones relacions entre els pobles afectats. Aquest internacionalisme és plenament compatible amb la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles.
Una segona fal·làcia que intenta de desacreditar les reivindicacions independentistes és la condemna genèrica dels nacionalismes, pressuposant que tots són perniciosos. Val a dir, en primer lloc, que els nacionalismes són ben presents en molts dels qui així qualifiquen malèvolament els adversaris. Hi són en la major part dels nostres estats-nació, i es palesen en múltiples actuacions, fins i tot culturals o esportives. No cal dir que és el cas espanyol, de la vella “antes roja que rota” a l’actual “unidad nacional”.
Tanmateix, el fet que importa aquí és destacar que ser nacionalista no és necessàriament pejoratiu, atès que hi ha molt diverses formes de nacionalisme. No es poden equiparar el nacionalisme tibetà amb el xinés, el saharià amb el marroquí o el palestí amb el jueu. Hi ha nacionalismes segregadors i integradors, imperialistes i emancipadors, violents i pacífics, oligàrquics i interclassistes. L’esquerra ha de distingir entre els uns i els altres, entre els que mereixen el seu suport i els que cal combatre. En el cas de Catalunya, hi ha hagut sectors nacionalistes burgesos guiats per interessos econòmics, però hi domina una llarga tradició històrica de catalanisme progressista i republicà que entronca amb el procés actual. Mentre que el nacionalisme espanyol continua mostrant-se dominador, rebutjant qualsevol bilateralitat igualitària.
Finalment, cal denunciar la pretesa contraposició entre drets nacionals i drets socials. Ben al contrari, ambdues reivindicacions són perfectament compatibles i fins i tot complementàries, atès que per a assolir millores socioeconòmiques satisfactòries cal el ple autogovern i la plena disposició dels recursos propis. De fet, tal com ja s’ha dit, aquest lligam apareix clarament en la lluita catalanista des de fa més d’un segle. I a hores d’ara es pot afirmar que a Catalunya l’independentisme és majoritàriament d’esquerres i que l’esquerra és majoritàriament independentista.
Josep Ferrer (Acord d’Esquerres x RC), Guillem Fuster (Poble Lliure), Teresa Garcia (Moviment d’Esquerres), Antoni Morral (Junts x Cat), Joan Josep Nuet (Sobiranistes) i Alba Vergés (ERC).
