17.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.02.2023 - 11:21
La Fiscalia Superior de Catalunya va demanar ahir set anys de presó, trenta-dos anys d’inhabilitació i una multa de trenta mil euros per al diputat d’ERC Josep Maria Jové, ex-secretari general de la Vice-presidència, i sis anys de presó, vint-i-set d’inhabilitació i una multa de vint-i-quatre mil euros per a Lluís Salvadó, dirigent també d’ERC, ex-secretari d’Hisenda i ara president del Port de Barcelona. Tots dos són acusats d’haver preparat el referèndum del Primer d’Octubre i d’haver planificat la creació de les estructures d’estat, per la qual cosa estan acusats de malversació, prevaricació i desobediència.
La recent reforma del codi penal impulsada per Podemos, el PSOE i Esquerra Republicana va ser presentada com un gran salt endavant en el procés de desjudicialització del conflicte català i com un èxit de la taula de diàleg. Tothom assumia que amb aquella reforma Oriol Junqueras podria presentar-se a les eleccions i que no hi hauria penes importants, segur que no serien penes de presó, per a la segona fila del govern que encara espera judici. És a dir, per a Jové, Salvadó i tots els altres.
El senat espanyol va aprovar de manera definitiva la reforma del codi penal el 22 de desembre de l’any passat, és a dir, que encara no han passat ni dos mesos. Però els resultats ja són a la vista de tothom. Oriol Junqueras restarà inhabilitat fins al 2031, igual com ho estava abans de la reforma, i a Jové i Salvadó els demanen set anys i sis de presó, també com si la reforma no hagués existit. És evident, doncs, que la reforma no ha servit per a res. Més i tot: que la famosa desjudicialització no existeix. Que la taula de diàleg, en conseqüència, no ha aconseguit res.
Cal remarcar en aquest sentit que, potser perquè no té cap més alternativa, Esquerra Republicana mira de portar el relat mediàtic cap a un presumpte enfrontament entre el poder judicial i el poder polític espanyols, un enfrontament que és igual d’inexistent. Ahir, el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, va dir que la petició de la fiscalia per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó era una prova que “els fets del 2017 a Catalunya eren delicte aleshores i continuen essent-ho avui”. El mateix discurs que la Moncloa va fer servir fa uns dies, quan es va saber que Junqueras no es beneficiaria pas de la reforma del codi penal. Amb aquestes declaracions, distingir entre el poder polític i el poder judicial és un exercici de funambulisme, en tot cas.
El problema d’Esquerra Republicana és que viu, literalment, tancada en la presó que ha construït. D’ençà de fa cinc anys, la justificació de totes les seues actuacions polítiques ha estat sempre la mateixa: assegurar als ciutadans que el diàleg amb els socialistes espanyols portaria a la desjudicialització del procés, a l’amnistia i a l’exercici de l’autodeterminació. I que calia abandonar la via de la confrontació per aconseguir que l’estat espanyol entengués que hi havia una possibilitat de superar el conflicte. Durant anys, això ha estat una hipòtesi política, per tant, defensable, però ara som davant de fets consumats i la cosa canvia. Perquè aquests fets deixen sense explicació possible el partit republicà, despullen l’error de la seua estratègia i, també, qüestionen la seua capacitat negociadora.
En aquestes circumstàncies, ERC necessitaria fer un exercici d’humilitat i reflexionar. No és tan sols que s’equivocaven, que això ens pot passar a tots, i no és tan sols que negociaven malament, que ningú no té garanties de negociar bé sempre. És que, a més, perseguien qualsevol posició crítica com si els anés la vida. És molt feridor recordar avui què deien ERC i els seus satèl·lits mediàtics i socials ben engreixats arran de la manifestació convocada per l’ANC contra la reforma del codi penal i els nous delictes que incorpora. Als crítics amb el que feien, com aquest diari, ens van arribar a acusar d’antipolítics i fins i tot de trumpistes. I és públic i notori que fins el dia mateix de la manifestació van fer tant com van poder perquè fracassés.
Això que passa davant els ulls de tothom és la constatació del fracàs d’una aposta política, la constatació que han arribat fins a l’extrem de trencar la unitat de l’independentisme i causar el desencís de la població sense aconseguir a canvi ni tan sols la seua llibertat personal. Ahir Esquerra va fer un contacte amb la premsa i a Marta Vilalta li van demanar fins a tres vegades sobre les declaracions del PSOE i del govern espanyol elogiant les condemnes demanades contra Jové i Salvadó i felicitant-se’n. I ni una sola vegada va eixir de la boca de la portaveu d’Esquerra una paraula crítica amb el govern de Pedro Sánchez ni amb el PSOE.
Fer marxa enrere de tot això no és, no serà, gens fàcil per a Esquerra Republicana, suposant que ho vulga fer. Però continuar tancat en la presó que el partit mateix ha construït, forçat a lloar el PSOE faça el que faça i enganxat als socialistes com a única perspectiva de futur a mi em sembla que comença a ser, de manera força evident, una alternativa pitjor encara.
PS. Com sempre, Josep Casulleras Nualart ho explica amb unes dades i una documentació que no es poden disputar: “Del diàleg al càstig: el calendari implacable de la història d’un engany”
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
