Esquerra, el fons voltor del peix al cove

Aquests darrers mesos, la literatura periodística ha parlat del president Carles Puigdemont com el fill pròdig de la política espanyola. L’home que van expulsar se’n torna al centre. Amb això, semblava que havia començat l’eclipsi d’Esquerra Republicana, però Oriol Junqueras es va treure abans-d’ahir un as de la màniga. L’obsessió de Puigdemont d’ençà de l’estiu ha estat d’escenificar que la seva manera de negociar seria diferent. Junts preferia negociar pel seu compte i marginar Esquerra, per demostrar que els republicans s’han sotmès tant als socialistes que no tenen capacitat d’incidència real –cosa, d’altra banda, certa. Ara tot s’ha complicat. Per paper mullat que sigui, l’acord del PSOE amb els republicans posa les coses més difícils a Junts. Com s’ho faran per convèncer els seus votants que el seu acord amb el PSOE és diferent de l’acord d’Esquerra?

Com és tradició, el document publicat pel PSOE i ERC és farcit de paranys. La gràcia és que copia l’esperit de les reivindicacions de Junts. En la seva conferència del 5 de setembre, Puigdemont va posar com a condició “la creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords”. Difícilment el PSOE pot acceptar un mitjancer que es faci dir mitjancer. Junts, per tant, tenia una opció de màrqueting: proposar una figura i dir que se’n diria formalment “verificador” perquè el PSOE no s’atrevia a dir-ne “mitjancer”, però que això era un avenç igualment. Però l’acord dels socialistes amb Esquerra accedeix a la demanda de Puigdemont textualment: “Es crearà […] un mecanisme que tingui les funcions d’acompanyar, verificar i fer seguiment de tot el procés de negociació i dels acords”.

La renúncia al referèndum és un altre dels gripaus de Junts per a investir Pedro Sánchez. Míriam Nogueras va fer campanya posant-lo com a condició absoluta, i de fet va exigir a Gabriel Rufián que es comprometés a no investir cap més president espanyol si no hi havia amnistia i referèndum. Per acabar donant el vist-i-plau a Sánchez, Junts podria haver dit que el PSOE s’havia obert, per primera vegada, a parlar-ne més endavant, en una taula de debò, on ells havien imposat un “verificador”. Però aquí Junqueras també ha guanyat terreny. El text signat pel PSOE accepta “la necessitat que els acords aconseguits com a resultat polític del diàleg siguin referendats per la ciutadania”. Evidentment, és una trampa, perquè referendar els acords del diàleg pot voler dir votar sobre un encaix nou a l’estat espanyol. Però serà molt complicat que Junts obtingui cap expressió del PSOE més ambiciosa.

L’acord per al traspàs dels trens de Rodalia és molt magre. L’empresa nova, Rodalies de Catalunya, serà governada al 50% per l’estat espanyol, que tindrà poder decisiu en les decisions estratègiques, perquè s’hauran de prendre per majoria qualificada. L’acord tampoc no té cap calendari previst encara, ni la certesa de quines línies de tren seran traspassades, ni se sap quants treballadors hi haurà, ni el volum de les inversions. Tampoc no preveu de resoldre l’anomalia que trens de passatgers i de mercaderies comparteixin via, cosa que pot dur el sistema ferroviari a la saturació. Sobre la condonació d’una part del deute amb l’estat, no cal dir que la xifra és irrisòria, de menys d’una cinquena part. Sobretot, tenint en compte com es genera aquest deute: Catalunya dóna a l’estat més que no rep, i com que no en té prou amb allò que li tornen, l’estat li deixa uns diners que després encara s’han de tornar de nou.

Esquerra ha tornat a visitar la peixateria socialista i ha fet una compra estranya: el traspàs no és integral, l’amnistia sembla incompleta, el mitjancer s’ha rebaixat a verificador, i el referèndum no serà sobre la independència sinó sobre els acords amb el PSOE. D’entrada sembla curiós, tenint en compte l’escarment que han rebut per votacions suïcides com la de la llei Celáa. Però en el fons, la intenció d’Esquerra és recordar expressament que el PSOE és un incomplidor. És un moviment d’especuladors. Com que, efectivament, han perdut la capacitat d’imposar res a Sánchez, els republicans continuen comprant peix podrit a un preu molt alt, tan sols per veure si Junts s’atreveix a pagar-ne encara més per una versió reformada i més ben decorada, però igualment corcada.

La inversió és intel·ligent: si no li surt bé i Junts aconsegueix un acord històric –cosa improbable–, Esquerra no haurà fet res diferent d’allò que ha fet aquests darrers anys. Si li surt bé i Junts accepta qualsevol cosa, no s’haurà quedat amb les mans buides, com tothom s’esperava, i a més a més haurà fet la punyeta a Junts a darrera hora. Si finalment anem a eleccions, la partida és més oberta que no sembla.

L’indult invisible de Valtònyc

No deixa de ser irònic que Josep Miquel Arenas hagi pogut tornar de l’exili ara que el PSOE ha assumit l’amnistia. El seu cas demostra que hi ha una altra manera de combatre quan t’acusen d’una cosa injustament. Una de les cançons que el va dur a l’exili, la hi havia encarregada Pablo Iglesias, que no va fer-li cas mai més. El febrer del 2021, després de quatre anys a Bèlgica, Unides Podem va registrar formalment una petició d’indult per a Valtònyc i Pablo Hasel, de la qual, per cert, no s’ha sabut mai més res. Tan sols uns mesos després, arran del cas d’Arenas, la justícia belga va eliminar les injúries a la corona perquè que fossin delicte vulnerava la llibertat d’expressió. És un bon resum del paper que té l’esquerra espanyola al seu univers: aspirar sempre a la misericòrdia del PSOE, mentre les victòries importants les obtenen els qui aguanten la posició, titllats de marginals fins que un dia guanyen.