Esquerra i el mirall

Esquerra Republicana de Catalunya ha de decidir si, en una derrota, es queixa de l’àrbitre o es mira al mirall. Viure instal·lada en la queixa permanent sobre el malvat convergent deixa ERC en la còmoda posició de no fixar-se en els errors propis que, com tothom, té. ERC ha guanyat eleccions espanyoles i municipals, però del 1980 ençà té un repte pendent: guanyar unes eleccions catalanes. I en la humil opinió de qui signa, si continua badant, les pròximes les perdrà per errors propis. I no pas per culpa de l’àrbitre. Humilment, n’hi veig tres d’errors importants:

El pimer és de no actuar com allò que és, un partit gran. Esquerra s’ha fet gran i no ho vol veure. Una característica dels partits grans és que pot presentar vies oposades, fins i tot contradictòries, a l’electorat. Un exemple de partit gran seria l’antiga CiU. Presentava l’unionista Duran i Lleida i l’independentista Carles Puigdemont en la mateixa oferta. Actualment, el caòtic conglomerat de Junts per Catalunya, Crida, PDeCAT continua presentant aquesta característica de partit gran: d’Artur Mas a Laura Borràs. De Puigdemont a Ferran Bel. Línies contraposades que el votant veu dins el mateix món. Els uns, unilaterals; els altres, pactistes. Els uns, moderats; els altres, radicals. ERC, en canvi, ha decidit d’actuar com un partit petit, en què tots fan i diuen les mateixes coses: diàleg, mà estesa al PSOE, rebuig de la via unilateral, prioritzar el temps i un llarg etcètera de posicions, totes en la mateixa direcció. No entenc per què ERC no presenta veus oposades i contradictòries: les unes, moderades; les altres, radicals. Les unes, unilaterals; les altres, pactistes. Les unes en favor del PSOE, els altres, en contra. Pere Aragonès a l’una banda, i a l’altra, algú d’ERC radical i unilateral. I que el votant els vegi dins el mateix món.

En segon lloc, ERC ha quedat atrapada en Oriol Junqueras, i Oriol Junqueras ha quedat atrapat en ERC. En la meva humil opinió no es fan bé l’una a l’altre. Si tu tens un president, candidat i referent com Oriol Junqueras a la presó, l’has de saber tractar, estimar, respectar, ajudar, escoltar i trobar-li lloc. No pots, com tantes vegades passa en la cruel política, deixar-lo abandonat. Però tampoc no pots deixar que un home et mani de la presó estant. Ho trobo un error polític màxim. No pots anar a la guerra dirigit per un general presoner. És tan senzill com això. A més a més, distorsiona el discurs propi. Res com Junqueras ens recorda el Primer d’Octubre, precisament la fase que ERC vol superar, millorar, ampliar. Lligar-se tant a ell, paradoxalment, et lliga a un passat que vols superar. Vols fugir del teu passat projectant-lo al futur? En fi, ERC i Junqueras, tots dos, no han sabut trobar un lloc nou. Carles Puigdemont i Artur Mas, tenen llocs nous. Junqueras, encara no.

En tercer lloc, ERC ha fet passos enrere en la lectura del seu gran rival, Junts per Catalunya. Res com el cas de Laura Borràs per a entendre-ho. Intentar explicar que Laura Borràs és la clàssica convergent i el seu cas judicialitzat un exemple més de trenta anys de pujolisme i corrupció, és no saber llegir el rival que tens davant. ERC amb el cas Borràs perd vots perquè no és solament que els allunyi dels votants de Junts amb qui fa frontera, és que els allunya de votants 100% ERC. Borràs no milita a Convergència, Isaias Herrero no és Fèlix Millet i el seu cas no és el cas Palau, ni el cas Treball, ni tants altres casos de la recent història convergent. Dir-ho és allunyar-te de votants d’ERC que han sofert la corrupció convergent. Per mi, el cas Borràs no és un cas de corrupció, posats a dir-ho tot; però encara que ho pensés, no el relacionaria, ni boig, amb la corrupció convergent clàssica. Joan Puigcercós sempre explica que un perill a ca n’ERC és de somniar i treballar perquè Junts torni a ser la convergència de tota la vida (dreta autonomista esquitxada de corrupció), esperant que sigui més fàcil de guanyar-los a les urnes. Si fas això, perds temps i energia que podries dedicar a saber llegir l’evolució del rival actual: Junts són independentistes i han perdut l’Upper Diagonal. Next.

En resum: A ERC li falta tenir un doble discurs (propi dels partits grans) i per ara sols té el discurs de la Taula del Diàleg, per més que podrien tenir, a la vegada, l’unilateral. En segon lloc, ERC no ha estat capaç de trobar una nova relació amb Oriol Junqueras, fent veure que aquí no ha passat res. I tant que ha passat. I per últim, ERC sembla no saber llegir el seu gran rival i la seva evolució.

Fa anys que sociològicament el país sencer vira cap a posicions més d’esquerres i progressistes. Si amb aquest panorama ERC no és capaç de guanyar unes eleccions catalanes, ha de decidir si es queixa de l’àrbitre o es mira al mirall.