L’aigua va pujant fins al coll d’Esquerra malgrat la bombolla europea

Les eleccions europees enxampen Esquerra Republicana el moment potser més fràgil dels últims catorze anys. La tendència ascendent, que un dia semblava que podia dur el partit a una nova hegemonia, amb el bipartidisme sociovergent trencat, s’ha interromput bruscament. D’ençà de fa un any, la seqüència de derrotes dels republicans és molt eloqüent: 300.000 vots a les municipals, 416.000 a les espanyoles i 180.000 a les catalanes. El 9 de juny, a l’engròs, pot salvar-los el fet que s’hi presenten en coalició amb Bildu i el BNG, que són tots dos en molt bon moment. La direcció dels republicans també espera que el fitxatge estrella de Tomàs Molina, cèlebre rostre de la meteorologia de TV3, els ajudi a pescar vots en unes eleccions que ja es presten al vot experimental, perquè les enquestes demostren que els electors tenen un grau de coneixement molt baix sobre les institucions europees i les polítiques que s’hi decideixen. Sigui com sigui, una quarta patacada seguida podria tenir efectes greus.

Seguint declaracions i titulars, sembla gairebé que la campanya europea faci nosa als grans partits del Principat, que tenen el cap a una altra banda: la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, l’endemà mateix de les eleccions, que haurà de decidir qui en compon la mesa i qui el presideix. El president Pere Aragonès va admetre públicament que havia convocat el ple el dilluns 10 perquè la campanya de les europees no interferís en les negociacions interiors –ço és, perquè cap anunci de pacte no perjudiqués el seu partit, que malgrat la derrota és al centre de totes les equacions. Però les converses ja han començat. La candidata de la CUP, Laia Estrada, va explicar ahir que negociaven amb Junts i Esquerra una mesa independentista per a protegir els drets dels represaliats –en una legislatura en què la mesa haurà de defensar el vot de Ruben Wagensberg, exiliat a Suïssa. La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha dit que no tenien clar què farien perquè Estrada havia vulnerat la discreció de les converses.

Els republicans juguen a fer-se els durs perquè tothom els necessita. Si no negocien la presidència amb Junts i la CUP, podrien negociar-la amb Junts i el PSC, tot imitant l’operació que el 2003 va servir per a entronitzar Ernest Benach: tothom requeria el suport dels republicans, i ells es van deixar estimar. Però ara les coses són diferents, perquè vénen de governar tots sols i perdre la presidència. Hi ha un cert ressentiment, en la reacció davant la derrota: “El PSC i Junts han fet oposició plegats, doncs que cerquin plegats la solució”, no deixen de repetir membres de la direcció del partit. Salvador Illa, que es va afanyar a elogiar la tradició d’Esquerra i va dir que, malgrat tot, continuaria essent un espai important al país, festejaria de gust els republicans. Ara bé: després de la dimissió anunciada per Oriol Junqueras, que ha dit que plegarà poc després de les eleccions europees, la decisió sobre una possible abstenció tècnica per a investir Illa depèn de dos actors que ho veuen amb molt de recel: els militants i Marta Rovira.

Avui mateix, en una entrevista a RAC1, una Rovira alliberada retòricament com feia temps que no se la veia –tal volta per l’adeu de Junqueras, tal volta per l’optimisme amb l’amnistia, tal volta per totes dues coses–, ha dit que, de moment, no consideren de permetre que Illa sigui president. “No ens fa por una repetició electoral”, ha dit. L’escenari del blocatge agafa força, malgrat que els discursos poden començar a capgirar-se de sobte a partir del 10 de juny, i que després hi haurà més de dos mesos per a esmolar-los, si fracassa el primer candidat a la investidura. Rovira, per si de cas, deixa pistes per les rutes continentals: si els socialistes hi volen negociar –cosa que significa que no es tanquen a negociar-hi– l’hauran d’anar a veure a Ginebra, on fa sis anys que viu exiliada; i qualsevol que els vulgui fer la cort –cosa que vol dir que poden acceptar segons què– haurà de fer “propostes i respostes” respecte del finançament singular que proposen els republicans i de la defensa de la llengua catalana.

La dependència d’aquesta investidura pendent no dóna gaire autonomia a la candidata Diana Riba, malgrat que les excentricitats de Molina –com ara la proposta de dur The Tyets a Eurovisió– donin minuts de pantalla a la candidatura. Fins ara, la campanya europea mira de reflectir aquest despit contra el PSC i Junts. Riba ha criticat que, com que els tres eurodiputats de Junts eren al grup dels no inscrits i no s’han alineat amb cap gran família europea, “no han tingut tanta incidència” ni han fet “una tasca tan intensa” com Esquerra a Brussel·les. (Riba va mirar de mediar perquè els acceptessin als Verds-ALE, però no se’n va sortir.) Junqueras encara ha estat més agressiu, i ha acusat Junts de “vendre fum i mentides” amb el retorn de l’exili i d’haver-se quedat aïllats al Parlament Europeu. L’agenda del Principat, en canvi, espatlla una mica la imatge d’enfrontament: aquesta setmana han aprovat i celebrat plegats, entre somriures i abraçades, l’aprovació de la llei d’amnistia.

Conscient que no marca el ritme de la campanya –molt determinat pel president espanyol, Pedro Sánchez, i per l’extrema dreta–, Esquerra prova de relligar les qüestions principatines i donar-los projecció més enllà. Avui, Riba ha dit que demanarà per carta a la Unió Europea i a l’ONU que vetllin per l’amnistia perquè els jutges espanyols no la facin trontollar. La campanya, malgrat tot, ha donat uns dies de gràcia a Esquerra per a recompondre’s després del cop, però passi què passi amb el resultat del dia 9, l’endemà començarà una fase delicada per al partit, i la pressió que ara no senten els començarà a caure al damunt. I cap de les solucions no sembla bona.

La xifra

Amb un 23,6% dels vots, l’any 2014, Esquerra Republicana va guanyar les primeres eleccions a Catalunya d’ençà de la república. Eren unes eleccions europees, precisament, amb el filòsof Josep Maria Terricabras, finat fa poc, de cap de llista, i Ernest Maragall de segon. Aleshores va superar CiU per més d’un 2% del vot i el PSC, que començava la seva immersió al forat negre d’on tant li ha costat de sortir, va baixar fins a un 14,2% i la tercera plaça. Deu anys després, i amb el procés entrant en dimensió desconeguda, sembla que les tendències s’han tornat a invertir.

La imatge

El candidat del PSC, Javi López, el primer secretari del partit, Salvador Illa, i la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, han sortit a córrer avui per la llera del Besòs. Aquesta ha estat la substància de la seva campanya, avui, un bon retrat de com els partits han de fer mans i mànigues per a cridar l’atenció en unes eleccions amb una tradició d’una participació molt baixa. I també un retrat d’allò que li falta a Illa per a ser president, encara, malgrat tot: recórrer un bon tros.